dijous, 22 de desembre de 2011

El govern a l'ombra

Reunió maratoniana del Politburó de Xisca de Gardi en un lloc remot de la comarca. Els periodistes esperaven al peu de la Mare de Déu del Món però, com sempre, anaven equivocats. Breu comunitat del Politburó: "Xisca de Gardi, davant el desgovern ha decidit crear un govern a l'ombra". I ha començat el ball de noms però el president secret ha fet arribar la llista escrita a llapit en un paper de fumar. Ha costat llegir-la perquè aquest home cada vegada escriu més guerxo i per mi que beu molt. Però a la fi hem tingut els ministrables de Xisca de Gardi: el contramestre Pep s'ha quedat amb el ministeri d'horts i romagueres i se suprimeix definitivament aquesta nosa de l'agricultura i de la pesca. Per tenir un ministeri amb gent que no hi entén res de les feines de pagès més val no tenir-lo. A defensa i interior s'hi ha cardat en Samora que és gros i té genit. En Feli Butinyà ha estat designat ministre dels esports i la platxeria, amb un pressupost generós perquè pugui fitxar sense manies per l'Atletic Banyoles. En Mastegatatxes, ara que sempre porta una càmara de retratar penjada del coll, se li ha donat a triar entre el ministeri d'economia i el ministeri d'hisenda i, per portar la contrària, ha agafat el ministeri de la dona. El ministeri d'economia es rifarà a la festa de les cases barates al costat d'un pernil i una caixa de xampany i, el més segur és que toqui a n'en Jimmi del Ranxo que és l'únic que sap d'economia en aquest planeta. El ministeri d'hisenda es jugarà amb el joc de la virolla per la fira de Sant Martirià i deixarem que l'ocupi algú que no paga impostos, que en coneixem uns quants. El ministeri de treball serà per un banc de plaça. El ministeri de cultura serà suprimit fins a nova ordre i si hi ha cap persona que demana per ell serà detinguda. El ministeri d'Ensenyament el portarà un vailet de 6 anys que demostri que és el més dolent de la classe, un cop ho hagi suspès tot se'l nomenarà ministrre fins que aprovi alguna cosa. El ministeri de Salut passarà a dir-se Salus Informorum com es coneix a Banyoles això de les bates blanques i s'atorgarà a la primera persona que estornudi al baixant de plaça, serà un ministre rotatiu, el que estornudi passarà el càrrec al primer que es trenqui el fèmur, i aquest a la vegada serà succeit per algú que tingui caspa, i tot seguit un malat de reuma, i anar fent, cada dia tindrà un ministre diferent que és l'única manera de solucionar tot aquest maldecap. A Indústria hi posarem l'avi Oli que ja té preparat el discurs d'investidura i el traje que es posarà. El Gallegu serà col.locat a Exteriors i serà el que portarà les negociacions amb els països forasters (Olot, Girona, Figueres, Monforte, Hernani) El d'Obres Públiques el deixarem en blanc perquè no hi ha ni un duro enlloc. Per últim, el nou govern de Xisca de Gardi ha decidit suprimir la Casa Real i que siguin subsituits pels tres que fan la cavalcata de Banyoles. Ens soriran més baratos, seran més castissos i no haurem de vigilar tant les carteres.

dilluns, 19 de desembre de 2011

La comunitat

Una comunitat és, per damunt de tot, un teixit de solidaritat i d'afecte. Un poble o una vila, com la nostra, és al cap i a la fi una comunitat grossa, amb els seus barris i els seus carrers, les seves fàbriques i les seves escoles. Tots rebem, amb el temps, un munt de coses d'aquesta comunitat i tots n'hem d'estar agraits. Si ens preguntem pel fet de ser de Banyoles, pregunta habitual a Xisca de Gardi, segur que respondrem que és la cosa més sensacional que ens ha passat. Per què? Perquè a Banyoles hem crescut i això ja vol dir moltes coses. Perquè a Banyoles hem après, de la mà de les nostres mares, les primeres paraules en català, i de la mà de tots els vells que ens han envoltat hem après els noms dels recs, de les rieres, de les muntanyes i dels pobles. A Banyoles tenim els amics que amb nosaltres han crescut al costat de pupitres rònecs i respirant estufes més o menys agradables. El pati de les nostres escoles ha estat l'univers on hem après a jugar, i això ha volgut dir que hem après a començar a viure. Aquesta comunitat ens ha guarit quan hem tingut algun tropell: hem anat a Can Fontanet o ens venia la Comadrona Carme Rius a punxar-nos, o els Cortada ens treien algun queixal corcat. Aquesta comunitat ens ha donat de menjar ja sigui amb matèries primeres dels horts de Can Bota o entaulats a la Fonda Comas, a Can Bernat o a la Parra. Aquesta comunitat ha recollit refugiats de guerra: primer van ser els nens austríacs de la primera guerra mundial, després bascos com la meva família o seguint amb la gent de Bòsnia no fa pas gaire anys. Banyoles, la comunitat, ha estat receptiva amb els immigrants que han vingut de mig món per arrelar-se a casa nostra. Banyoles recull, ofereix, estén la mà, fa el possible perquè tots i totes rebem més de la comunitat que no pas donem. La comunitat és un teixit invisible que s'estén des de Mata i arriba fins a Mas Palau i passa per tots i cadascun dels carrers que la formen. La comunitat, aquest col.lectiu poderós, és el màxim patrimoni que tenim, molt per damunt de l'Estany o el Monestir. Ens podrien deportar a tots ben lluny d'aquí i allà on ens portessim duríem aquest nexe fort, travat, enforcat com un forc d'alls dels nostres. Per això avui ens sentim més colpejats i abatuts que mai: perquè han matat despietadament un membre de la nostra comunitat. Perquè tots tenim records que ens lliguen amb Can Reixach, perquè ens sentim ferits per aquestes punyalades fetes amb traïdoria contra una persona que només tractava de tirar endavant el seu negoci. Una espardenyeria senzilla, de tota la vida, enclavada anys i anys en el mateix lloc, en el mateix carrer, a tocar de casa. Qui ha matat la Concepció vivia entre nosaltres i ha rebut molt més de la comunitat del que ell li ha ofert. No valen atenuants ni mandangues: la cosa és així i punt. Xisca de Gardi només demana a tot Banyoles que esmoli la vista, que espavili la memòria, que posi en alerta tots els sentits i que aquesta comunitat immensa i poderosa sigui també la més enorme de les rateres perquè caiguin els criminals. Han tocat a un dels nostres i això no pot quedar així.

En homenatge

Des de Xisca de Gardi volem expressar el més sentit condol i rotund rebuig per la mort d'una persona tan nostrada i estimada com la Concepció Reixach.
Aquest col·lectiu, que ja de per sí s'ha mostrat sempre i de forma incondicional al costat de Banyoles i la seva gent, vol retre homenatge a la Concepció i a la sabateria que regentava, tornant a publicar una entrada del 16 de juny de 2010 del El Comitè d'Orriols que duia per nom, precisament, el d'aquest entrenyable establiment.
Una abraçada i tota la calidesa del món a l'Esteve, en Marc, l'Imma i tota la resta de família Sanmartí-Reixach.
Més que mai, Visca nosaltres i els que son com nosaltres! D.E.P




dimecres 16 de juny de 2010

Calçats Reixach


El Contramestre, el petit de Can Blat de Coure, s'ha personat a Calçats Reixach, la botiga per excel.lència del carrer de l'Església. En Pep havia encarregat espardenyes de veta per passar l'istiu. Què millor que unes bones espardenyes de veta, ventilades i amb sola d'espart, per encarrilar els dies de calorassa i mitdiada. A Calçats Reixach aquestes espardenyes s'han d'encarregar com s'encarrega un moble de part de bo o el quadre d'un bon pintor. En Pep encara va amb números antics, que és com s'ha d'anar, i ell calça un 7. La mestressa ha obert una capsa on hi havia tota un gavadal d'espardenyes i entre elles les que havia encarregat en Pep. L'olor de Calçats Reixach m'ha reportat als temps d'abans, com els números antics de les sabates. Calçats Reixach fa l'olor suau i matisada del calçat per estrenar, de les capses plenes de sabates que en calçar-se despertaran noves i contrastades emocions. Ha començat l'istiu, doncs, en Pep ja té espardenyes de veta que tan serveixen per anar a l'hort, pujar a cavall de la Teisa o ballar una tirada de sardanes. Vet aquí.




Publicat per Comitè d'Orriols a 14:17

1 comentaris:

En Samora ha dit...
Can Reixach... bona gent de part de bo, us ho ben asseguro! Santa Maria és aquella casota que està al costat de Calçats Reixach.
18 de juny de 2010 5:37

dijous, 15 de desembre de 2011

Benvolguts senyors de l'or

Aquest és un missatge per aquella gent que amb molt mal criteri ha deduït que sóc dipositari d’importants quantitats d’or. Senyors, no en tinc ni n’he tingut mai. Gens ni mica, ni gota... Amb prou feines trobaríem una galindaina de color daurat a casa meu. La meu mare una vegada va tenir un anell que ho era, però de vailet, mentre ella rentava plats, li vaig fotre dins la bossa del pa. D’allà va acompanyar un grapat d’engrunes fins les escombraries i ves a saber on para a hores d’ara. O sigui que res de res, els meus pares tampoc en tenen, d’or.
No sé qui va ser l’autor d’una l’afirmació que postula que mitjançant la correspondència, un podia fer-se un retrat prou fidel dels trets característics del seu destinatari. Si és així demano públicament que mai que algú es trobi en disposició de revisar la meva, que em doni el dret a aclarir diversos aspectes. Doncs fent un anàlisi superficial de la propaganda que física o electrònicament rebo, qualsevol podria extreure’n conclusions del tipus: “En Samora és un paio que necessita un allargament de penis i que apart de tenir un cacauet, precisa de la química farmacèutica per fer-lo formar”. Tal lleugeresa deductiva m’amoïna una mica, però res comparat amb el risc de veure’m sorprès per l’atac d’una banda d’ albanokosovars un dia qualsevol a mitjanit, fruït d’errònies conclusions d’haver comprovat que sóc destinatari d’anuncis de compra de Rolex i d’aquesta obsessió persecutòria, que darrerament algú pateix cap a la meva persona, demanant-me que li vengui tot l’or.
Senyors que deixeu paperets el netejaparabrises o als vidres laterals del meu cotxe. Bona gent que ompliu bústia de casa amb les vostres targetes dia si i dia també: No tinc or, i ara com ara no entra en els meus plans adquirir-ne a curt o mig termini. Us garanteixo que mai que en tingui ja us ho faré saber però no confongueu, si us plau, que la gent treu conclusions a tall de boig.

dilluns, 5 de desembre de 2011

De cromos i xocolata

El periodista Joan Ventura en una carta al director a la revista Presencia ha escrit que “molts dels que van viure (feliçment) la infància sense televisor tenim un record entranyable de les hores que vam destinar a les nostres col.leccions de cromos (...) En posar en ordre l’àlbum de cromos, especialment una sèrie sobre els continents del món, que era prou didàctica i ajudava a completar la nostra pobra formació en una època en què als extraescolars no existien per raons econòmiques”. Bé, molt bé per a Ventura i per a tots els que van elaborar el magnífic dossier de la història dels cromos, que a l’avi Oli li ha fet recordar els temps molt més llunyans de la infantesa en els anys trenta del segle passat quan ajudava a la seva mare a empaquetar xocolata Mas al carrer Major de Banyoles on la família Mas hi tenien la fàbrica i vivenda davant per davant de casa.

En Miquel i el seu fill Moisès eren els xocolaters que ens portaven una infinitat de teules de xocolata, paper d’embolicar, paper de plata i cromos. La meva mare treballava per a ells, i en el menjador de la nostra llar hi havia vist tots aquells estris. Assegut al costat de la meva mare contemplava com embolicava les teules de xocolata amb el paper de plata. Al meu davant hi havia una estiba de cromos i la meva feina era de posar-los un per un dintre de cada paquet de xocolata. M’agradava fer-ho perquè podia mirar els “sants” dels cromos, però no em podia pas encantar perquè tot seguit la meva mare havia de plegar el paquet i enganxar-lo amb un llapis de lacre que anava cremant a la flama d’una espelma perquè aquesta es fongués degotant damunt del paper que tancava el paquet amb un cop de tampó damunt del lacre en el que quedava estampada la marca de la xocolata. En el decurs dels temps, la Xocolata Mas esdevingué popular. Els Mas havien començat la seva producció de xocolata l’any 1914. L’elaboració era feta tota a mà, i disposaven d’una mescladora de cilindres, compressora, vibradora i fins i tot una nevera per assecar la xocolata. La fàbrica deixà de produir l’any 1954.

No recordo les col-leccions de cromos que havia posat dintre els paquets de xocolata, però tanmateix vull deixar constància que la mainada col-leccionava els cromos dels Mas, de l’Amatller o de la Torras. D’aquells llunyans temps han restat en el meu record les col-leccions de cromos de Aventuras de Paquito y Carbonilla, El detective Boby i Los inventos modernos (el cinema i l’automòbil). Col.leccionàvem cromos i menjàvem xocolata, però no sabíem pas quina era la més bona. El poeta joliu Joaquim Hostench va escriure: “L’Amatller diu que és la seva, - en Torras no hi vol passar – ni tampoc hi estan conformes – ni en Tremoleda ni en Mas. – Quina és la que té més mèrit? – Quina és la millor?. Ja veuran: - per evitar compromisos – que em portin un ou ferrat”.

L’avi Oli

dijous, 24 de novembre de 2011

Albirant el Nadal

Les trucades i correus electrònics que aquests dies reben tots els participants en el tradicional espectacle dels Pastorets són la prova reveladora de que ja tenim el Nadal a la cantonada. I és que Els Pastorets de Banyoles suposen un àmbit on conviuen totes les generacions del teatre banyolí, des d’actors veterans fins a les últimes fornades de l’Aula de Teatre. Aquest any, si Déu vol tornaré a transitar pels empostissats del teatre Municipal procurant vigilar on posar els peus, ja que sé prou bé que tinc experiència en ficar-me de peus a la galleda, bé, vull dir de cap i peus a l’infern resclosit de sota l’escenari. D’aqui pocs dies tornarem a trobar-nos tots plegats al Muni per assajar les escenes dels nostres tradicionals Pastorets. A partir d’ara ja vindran els assajos de nit, recitant i cantant sota la direcció d’en Joan i en David, que em diran que em posi més a l’esquerra per tal de que m’arribi el focus, o més a la dreta perquè l’Ultano pugui fer l’entrada del cant i “no et moguis que al teu darrera hi tens els fòtils de ferro de l’infern i et pots fer mal” . Un cop arranjat tot, ja ens disposarem a aixecar el teló per fer riure i emocionar als 1250 espectadors que en total assistiran en les cinc representacions dels dies nadalencs.
Si aquest any no m’agafa alguna calipàndria tornaré a seure a la meva raconada “bambolinera” a l’espera de l’avís d’entrada a escena per posar-me a la pell de l’altre avi, aquell vell Soff dels Pastorets que ara sí que l’espectador pot dir que és un vell Soff autèntic, i no com el que vaig fer fa una pila d’anys, quan a la meva joventut vaig actuar en aquells polsosos “Pastorcillos” en els que els directors ens obligaven a que “el viejo Soff” arrossegués els peus, tremolés de mans i parlés amb veu esquerdada. Ho vaig fer molts anys d’aquesta manera. I, ja ho veus, amic Solana, ara que sóc vell he procurat treure’m la “veió” cantant i saltant com un jove que no sóc, embolicant-me pel mig de pastors i pastores del Cor de Teatre i fins i tot fent un “solo” sense gall quan m’entusiasmo anant darrera un colom. Un colom?, doncs, si: en Els “Pastorcillos” el Soff deia: “Ved la palomita hermosa, no me puedo detener... es el Espíritu Santo que nos traza el buen sendero”. Ja veieu que n’era de savi aquell Soff veient l’Esperit Sant. Ara el Soff, quan canta, veu “un colom lluminós” i fa seguir tota la pastoretada darrera el colom que ningú mai veu. I tots a darrera del colom!. És clar que se suposa que ha volat i ha entrat a la cova de Betlem, ja que els versos que en Josep Santaeulàlia ha posat a la boca del vell són molt més emocionants quan diu que “per entre aquestes palmeres – aquell colom ha volat – com si ens mostrés les dreceres – de seguir el camí encertat”.
Sigui com sigui, procurarem arribar a la cova, perquè pastors i pastores sempre hi arriben a Betlem per cantar el Gloria adorant el Nen. I el vell Soff, emocionat, abraçarà a la seva Ruth, que mira que bé!, resulta que és la meva néta, que em guia per aquells camins enlluernats de focus, fils elèctrics i decorats, entremig de vares, ales, forques, banyes, espases, corasses relluentes, olles, xicres, cullerots, samarres, sarrons, cistells i orelles de burro..

El bon amic Miquel em diu que ja està preparat per rellevar-me en cas que no pugui arribar a Betlem. Nomes li demano un favor: que es posi ferm en mantenir la frase del “colom lluminós”, perquè ja tremolo en pensar que algun dia ens tornin a fer dir allò de la “palumita hermosa”. Ferms sempre amb el colom lluminós. Ara i sempre parlant en la nostra llengua.

L’avi Oli

divendres, 18 de novembre de 2011

Les fires, els xarlatans i el reconsagrat de les serps

En un temps llunyà, quan l’avi Oli era petit, li feia il.lusió que arribessin les Fires. Les tres fires importants que hi havia a Banyoles eren, la de sant Martirià que es celebrava el 24 de novembre, la de santa Llúcia, el 13 de desembre i la dels Reis el dia 3 de gener. M’agradaven les fires per escoltar els xarlatans. Primer, els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de Les Rodes i ara, si se’n veu algun – que ho dubto- segur que serà al parc de la Draga. Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que aplegava més gent al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu dramàtic discurs explicant que el seu pare l’havia tret de casa a causa d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa (en aquells temps, els pagesos portaven faixa, com també els homes que feien treballs de força) o una manta o un paraigua, etc., dient que l’article en qüestió, a la botiga costava 15 pessetes, i ell ho donaria per deu. Però –deia- “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni 10, ni 9, ni 8, ni 7, ni 6, ni 5, el preu serà de 4 pessetes”, afegint que “com que estic disposat a arruïnar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf). Un per aquell senyor, un per aquell altre...
Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s´hi divertia de debò. Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interés a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo. La mainada seguia les acrobàcies de la “mona del cul pelat”, i la “mona”, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi anaven tirant
Molts de xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans temps eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter,- sempre enfadós sobre la taula; no hi havia taula neta de tinta, sovint vessàvem el tinter i sempre teníem els dits bruts-. Amb plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic-tac, agafats amb cadena rabassuda.Tot era del bo i millor.
Un altre començava a treure mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... així ho deia mentre se les anava penjant, una al braç i l’altra a l’esquena... i toqueu, toqueu, deia a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra... I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obria, i per la part de dintre hi abocava mitja galleda d’aigua.
Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. Els dies de mercat es posava al costat de la parada de cistelleria que tenia el meu pare a la plaça Major, a davant de La Caixa. Jo era petit i em feia molta por veure la serp que aquell home tenia entortolligada al coll. Un dia me la va posar al meu coll, i vaig agafar tanta por que encara avui em dura. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, tumors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos. A vegades explicava anècdotes com ara “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en 8 dies se li va curar una nafra de la cama que feia 8 anys que el turmentava”- Com que ningú coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent.

L’avi Oli

divendres, 11 de novembre de 2011

Gran dissabte al Camp Vell.

Amics, m’he decidit a treure la pols de teclat per dir-vos una cosa molt important. Estem nerviosos. Tenim aquell neguit malparit característic de les més grans ocasions. Demà, ja ho sabeu tots, és dia taronja al calendari. Si els colors es poguessin expressar en majúscules, el de demà ho seria, en negreta i subratllat. No serà el jorn més important del nostre club. En primer lloc, i amb tots els respectes, perquè el club que ens visita no pot ser qui propiciï la més gran de les diades atlètiques. No vol dir però, que no s’hi pugui acabar convertint, ja m’enteneu. Ja fa una setmana que la nostra gent espera amb ansietat que arribi demà. Per primera vegada l’Atlètic Club Banyoles s’enfronta oficialment amb un equip del Deportiu (que ve de deport...). Ningú contempla una altra cosa que no sigui un camp ple de gom a gom i tenyit dels nostres colors. Ha de ser i serà festa i una nova jornada de retrobament. Un capvespre on les baixes temperatures i humitat quedaran noquejades per l’ambient taronja. Tot és a punt. El nostre flamant cap de penyes, en Ditus, porta una setmana menjant clares d’ou i concentrat al Monestir de Montserrat, ha estat assajant càntics amb l’Escolania. En Runi ja fa nits li costa afagar la son... Diu la Marta que des del llit i entre somnis, xuta faltes, remata córners i celebra gols mentre s’abraça al coixí. Fins i tot s’espera la presència del Comitè d’Orriols.
Des del club, s’informa que hi ha organitzat un dinar entre les respectives juntes directives. La nostra hi anirà, s’asseurà, menjarà, farà el rotet digestiu tot seguit, i després acomiadant-se coordialment, cardarà el camp deixant la recepta per pagar. Ells rai, ja tenen calers...
I amb tot això... un partit de futbol pel mig que com tots, es pot guanyar, es pot perdre i es pot empatar. Nosaltres ja ho sabem que guanyarem, no pecarem de falsa modèstia a aquestes alçades, però on realment els hi cardarem una palissa de les bones, d’aquelles que no s’obliden mai, és amb la passió per tot lo nostre. Els nostres jugadors, els nostres colors, els socis, entrenadors... La nostra gent és la millor i contra això no es pot compatir. Aquest és el nostre secret i tresor, i és precisament això el que ens permet pensar que el millor dia de l’Atlètic sempre estarà per arribar. Ens veiem dissabte al Camp Vell a les 8 del vespre.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Aquelles festes d'antany (i II) - La tornaboda

Esperàvem ansiosos que s’acabés el cant dels Goigs, mirant cap al portal de la sortida de l’església on ens semblava sentir altra volta els refilets de l’orquestra que hauríem de seguir fins a la plaça on s’hi aplegava la gent per ballar les sardanes que executaven les millors cobles de Catalunya. La mainada, però, només escoltàvem els altaveus de les barraques i el pregonar dels venedors de joguines amb les primeres parades del xinesos que s’escampaven per sota l’arbreda del passeig de la Indústria. Els més petits, dalt dels cavallets, passaven rodant per davant d’un bombo que els eixordava. La gent gran ballava a l’envelat, ja que la comissió de festes s’havia atrevit a muntar-ne un per fer la competència a les sales de ball locals. I l’envelat era bonic, com hi ha món!. Les llotges s’omplien de gent del poble, de pagesos mudats i de noies enflocades. Els més joves quedaven bocabadats admirant aquell palau de vela i cordam, de bombetes i plafons pintats, de tapissos descolorits, de cortines esllanguides i de llums penjats de les cordes. Els músics que havien seguit la processó tocant solemnes trompetades per acompanyar les relíquies del sant, eren a la pista de l’envelat guarnits amb bruses blaves i pantalons vermells –blaugranes, com els colors del Barça- i ens deixaven bocabadats quan tocaven valsos, tangos i pasdobles. Hi havia rialles i somriures a les llotges on la gent assenyalava els balladors, mirant els vestits de les noies i les clenxes dels nois. I poc a poc, cada vegada més parelles, més gent atapeïda. L’envelat era un forn. I balls i més balls en les altres sales: a can Xampinya al Turers i al Casino a la plaça major. Espetecs de llums i escopetades de pim-pam-pums. Reien, cridaven, ballaven. S’anava al cinema de can Xampinya que en deien el Mercantil, i al d’Allà Dalt, el de l’Enriquet que en deien Saló Modern. I algunes companyies de teatre que venien de Barcelona, i els aficionats que tothom coneixia i que actuaven al teatre dels Catòlics quan encara el Bisbat no permetia que en aquell teatre hi actuessin dones.
Nosaltres érem la mainada que passava tres dies rient, menjant xurros i, bevent una granadina o un xarop (que era tot el que els pares ens permetien beure). El jovent ballava i plaguejava fins... a la tornaboda. Perquè hi havia un quart dia de festa que en deien la tornaboda. La gent ja treballava, però a la tarda plegaven aviat per anar a tancar-se a una sala de cinema per poder contemplar les millors pel.licules projectades en els dies de festa major. Deien que aquell dia es feia una sessió a benefici dels empleats de les sales de cinema, però això ningú s’ho empassava. Els empleats, com a mínim, tindrien un bon sopar pagat per les empreses, amb pollastre, xampany i un plat de crema, cafè, copa i puro. Tant li feia que haguessin passat tres dies de festa major. Un bon sopar sempre és de bon aprofitar. I molt més en aquells temps dels estómacs buits. Si fins i tot, en els àpats ja es parlava de les grans castanyades que s’acostaven, amb mistela i moscatell per a la propera festa de Tots Sants. Perquè allò de “Per Tots sants a Girona” no es coneixia com avui. Si bé, encara n’hi havia alguns que anaven a la capital amb al Tren Petit. Com jo mateix que hi vaig pujar per primera vegada amb el meu pare que em portava a coll per anar a veure els toros torejats a la sortida de la plaça de braus. Va ser un gros impacte el de veure com uns camàlics arrossegaven els “toros” morts, lligats en cadenes, plens de sang i brutícia. Mai més toros!. Les festes no poden acabar en sang. El sang i fetge només l’acceptàvem per la festa major si teníem ocasió de matar algun conill o pollastre que havíem alimentat durant mesos en els galliners i a les gàbies conilleres dels patis de les cases. Amb un cop al cap esterrossàvem els conills amb una mà de morter, els escorxàvem i guardàvem la pell per vendre-la a aquell home que passava pels carrers cantant allò de “No hi ha cap pell deeee cuunill?”.

L’avi Oli.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Ja t'explicarem un conte, Joel

Ara es pot explicar tot. Quan caigué l'estiu, i jo tornava de terres llunyanes, em va arribar la notícia del cas Joel. Vaig quedar garratibat, desfet, sense saber massa bé què fer. Què havia de fer? En la distància em quedava el recurs, potser massa fàcil, de capficar-me, de donar voltes a tot plegat. Dies després el destí va jugar les seves cartes. L'atzar i el destí, mouen i commouen el món. I va fer, aquest destí capritxós, que conegués una gent vinculada directament amb la família d'en Joel. Ja és estrany el món, i ja pot haver distància entre tu i qualsevol afer banyolí, que sempre sortirà algú que tingui a veure amb Banyoles. I a fe de Déu que va sorgir algú de Banyoles que patia, en la distància, tant com pogués patir algú amb cara i ulls. Algú dels nostres. Aquesta persona, acabada de conèixer, m'ha matingut informat en el temps i en la distància. Discretament, quasi secretament, però transferint-me totes les esperances i tots els capficaments. Aquest home, del qual no me'n recordo del nom, i del qual recordo que és fill del Mas Riera, terra de bona gent, ha seguit el cas Joel amb una esperaça de ferro colat, amb una convicció digna del millor soldat de Carlemany, amb la intenció última dels que esperen que la història acabi bé. I així ha estat. Però abans que res, abans que celebrar-ho amb els seus, abans que llançar coets contra el cel, m'ha trucat per fer-m'ho saber. I això no ha estat un gest protocolari, del qui vol quedar bé, del qui necessita donar bones notícies per fer mèrits, ho ha fet en un sentit profund. Un sentit profund dels qui pensem que la humanitat comença amb els qui coneixem, en aquest cas els de Banyoles, segueix amb els qui ens identifiquem, o sigui Catalunya, i continua amb la resta de ciutadania. O és que l'heura no es fa grossa a partir de la primera arrel que segueix creixent sumant-hi noves i profitoses arrels? Visca Nosaltres i els que són com Nosaltres. Un petó de bora nit de part de tot Xisca de Gardi, Joel. Un atre dia, i si et portes bé, ja t'explicarem un conte.

Aquelles festes d'antany

Començaven per bastir els quatre cadafalcs a la plaça Major. El boix entortillligat als pilars desprenia una flaire inconfusible. Era el primer perfum festamajoner. A la plaça del Dr. Rovira, la parada del xurrero Agustí Tur s’aposentava al costat d’un joc de tres barquetes que empentant-les gronxaven amunt i avall, i una “cavallitus” amb filigranes lluentes provaven el rodament amb els cavallets, porquets i peixets que avançaven tirats per un ase especialista de rodatoris de nòria, al compàs d’una alegre música amb acompanyament de tocs de bombo. Al migdia, el campaner de Santa Maria etzibava l’alegre música de les campanes anunciadores dels tres dies festamajoners que s’acostaven. Érem a la vigília i treballaven les pentinadores arrissant i estufant els cabells de les noies, i a les botigues de roba i als cosidors les noies s’afanyaven acabant de fer-se els vestits i mirant-se als miralls per comprovar si els queien bé.
Ens alegràvem en veure els treballadors de l’Ajuntament amb en Quim de la Brigada al davant dels cadafalcs i netejant fanals, i els electricistes de can Trull agençant fils i posant bombetes de colors dalt de l’escala més llarga que mai havíem vist els vailets a la nostra ciutat. L’escala llarga de “can Trull” era una escala famosa i i la mainada s’hi encantava en veure enfilats a dalt de tot, els treballadors de l’empresa que aquell dia fins i tot s’atrevien a estrenyinar el sostre de la nau del temple del Monestir.
El matí del primer dia de la festa de sant Martirià la gent sortia de casa amb el millor vestit de l’any passat guardat a l’armari amb boles de càmfora a les butxaques. Els nois amb l’americana de mudar, corbates llampants i sabates lluentes. La mainada corrent esperitada cap a davant o a darrera dels gegants i els dos capgrossos –en Berruga i el Guenyo- i cavallets que encetaven la primera passada amb l’orquestra que tocava la Marxa Municipal davant de les Autoritats que s’encaminaven cap a l’església del Sant Patró. “Ara passen els capgrossos de l’Ajuntament- dèiem fent broma. Tots rèiem i cridàvem “Ja venen, ja venen!”. Seguíem a davant o a darrera dels Cap- grossos i ens aturàvem davant del Monestir per contemplar aquells homes valents que sortien de dintre la carcassa dels Gegants.
L’Ofici era solemne, cantat en llatí, predicat per un capellà “fill del poble”, musicat per la Principal de Banyoles i encensat pels capellans i escolans. La nau del temple resplendia de ciris i bombetes. A dalt de l’altar,el senyor Rector guarnit com un Pontífex, amb molts altres capellans ajudant-lo, i amb més escolans que mai, movent-se, maniobrant i evolucionant d’una punta a l’altre de l’altar, ara de cara al poble, beneint-lo, ara d’esquena resant i cantant – al final- els goigs del Sant Patró, mentre tots arrenglerats anàvem a besar les relíquies de Sant Martrià, tancades dins l’arqueta de plata. A darrera, el Cor, l’orgue i les veus potents del poble i la clerecía:
Vos que sou gran valedó....Ó!
Davant de Déu suubirà..........aa aà ¡
Siau nostre protectó...Ó
Glorioós Sant Martiriaà !.

Bona festa major!!

L’avi Oli

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Joel

Antes Sant Martirià ens portava les fires i els cavallitos, i la mel de la il.lusió en forma de coloraines, parades, estrèpit i roba per estrenar. Sempre porta coses Sant Martirià, el nostre patró, en temps reculats duia aigua perquè la gent li demanava quan feia temps que no plovia. Després ha dut pregoners i sardanes, grups de rock i tot tipus de festasses. Sant Martirià sota el braç ens ha dut canelons i xampany, amics retrobats i familiars que venien de terres remotes, ni que sigui de Figueres. Però aquest any el patró ens ha portat el regal més esperat. El petit Joel de Can Nenet de Mata està bé, i tot Banyoles, que l'ha patit, i l'ha somniat, el celebra com si el retorn d'un fill pròdig es tractés. Un fill pròdig que no havia marxat però que la malaltia semblava haver encerclat. El nostre patró vingut de terres italianes ha estat taxatiu: en Joel, amb nosaltres, perquè creixi amb nosaltres i que nosaltres tinguem salut per veure-ho. I així és que aquesta festa no tindrà flaire, només, de poma dolça i cel d'octubre, ni de tenores, ni de barraques, ni de vailets endiumenjats, ni d'ofici cantat per la coral mixta. Tindrà flaire de vida que s'espargirà des de Can Nenet de Mata fins tots els encontorns del nostre petit país comarcal. Joel ja només em queda repetir ben fort aquesta meravellosa paraula plena de presagis dolços i carregats de futur com la poesia: Visca.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Alma Cubrae i les aloges-goges de les Estunes

La 3ra. Fira Medieval Fantàstica s’ha celebrat amb èxit extraordinari a Banyoles. Durant tres dies hem assistit al mercat medieval, hem contemplat l’entrada de l’abat a Banyoles amb una escenificació a càrrec d’aquesta colla de l’Alma Cubrae, amb mímica ambiental, exposicions amb armes i armadures dels cavallers que van formar part de la nostra història, tirs a l’orc a la Muralla, demostracions de vol de falconeria i passejades amb poni i ruc català. Vaja, que hi ha hagut de tot!. Amb ambientacions de fades, follets i éssers fantàstics. Aquests nois de l’Alma Cubrae ho fan molt bé. Van començar els germans Rodriguez – l’Àngel i en Jordi-, s’hi va afegir l Àngel Martinez (un bon company que va començar al meu costat a Ràdio Banyoles) - que s’ha convertit en l’abat que es passeja sota pal.li pels carrers de la ciutat per entrar amb tota solemnitat al monestir. I el segueixen una bona colla d’amics que van començar amb grups de teatre de Porqueres i Banyoles i ara ja fa sis anys que volten pel país. I fins i tot s’han passejat i lluitat pels carres de Valencia i Lugo i amb els seus estris medievals davant les càmeres de TV3. Amb un vestuari fet a mà per ells mateixos, i amb una exposició –que hem vist al Tint- d’història de Catalunya amb vestuaris que ens fan caure la baba d’admiració.

Però... he trobat a faltar l’Aloja que dóna nom a la fira fantàstica. L’Aloja, que és la nostra Goja, la nostra fada, l’encantada nimfa o donzella d’aigua que es pentinava amb pinta d’or emmirallant-se a les aigües de l’estany. L’aloja que fa molts anys vaig veure a Les Estunes dansant amb altres Goges vora els cataus dels seus “palaus”. Era una nit estiuenca dels anys cinquanta quan mig Banyoles es va concentrar a Les Estunes per veure ballar aquelles goges-aloges i bellugadisses “chicas de conjunto” que el director d’un curt-metratge va treure d’una revista del Paral.lel barceloní perquè ballessin una sardana gogística amb blanques gasses de vestits transparents. Els espectadors enfilats als arbres tancaven els ulls per la potència dels focus i els obrien enlluernats en veure tanta bellesa. Quan el director va dir: “Silenciooo!. Rodaaamos!” només se sentien les piuladisses dels ocells.
Quan es va estrenar “Bañolas, vida y leyenda”, la pel.liculeta va passar gairebé desapercebuda. El públic va quedar més satisfet de l’inici del film en una escena que va ser molt comentada: la seqüencia d’en Xesc del Cafè quan tocava la trompeta a primera hora del matí pels carrers del Barri Vell de la ciutat. Els mateixos carrers que durant tres dies s’hi han passejat els bons animadors medievals de l’Alma Cubrae.

Esperem que l’any vinent poguem veure desfilar pels carrers de Banyoles les aloges-goges lluint les seves llargues cabelleres , seguint –com diu el poeta- “ses boges danses, redoblant ses volts i giravolts – responent amb crits i riallades - als xiscles de xibeques i mussols”.

L’avi Oli.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Ballant amb monges

El mes d’octubre ha començat a Banyoles amb la festa del Voluntariat del Pla de l’Estany. A la plaça major hi havia molta animació amb tallers per a totes les edats, espectacles i diverses activitats ofertes pel voluntariat de la comarca. Aquest és l’Any Europeu del Voluntariat 2011 i es vol donar reconeixement a la importància i el gran valor de la tasca de les persones de la comarca que fan voluntariat. La plaça major va ser molt animada durant tot el matí del dissabte amb aquest acte que ha organitzat l’Oficina del Pla Local d’Inclusió Social de Banyoles i de suport comarcal a la participació ciutadana del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany-Banyoles, amb l’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany.

Aquest avi també forma part del Voluntariat. I com que encara estic desbordant d’alegria us haig de dir que hem amanit un grup d’animació per fer passar unes bones estones i donar suport emocional als pacients ingressats en Hospitals de Dia de la nostra comarca. Per distreure els que son allí internats amb els nostres acudits i cançons i transmetre’ls una mica d’alegria. Si alguna cosa em complau i satisfà en aquestes visites és veure la cara alegre d’aquelles persones quan ens veuen arribar perquè saben que els hi deixarem uns records inesborrables d’alegria. Les infermeres i les monges els treuen a ballar i ells somriuen quan poden acostar-se al micro per cantar amb nosaltres les velles cançons dels seus records juvenils.
Us asseguro que mai havia ballat tant com ara. En una d’aquestes festes animadores, una monja em va agafar pel clatell i tots dos ens vam posar a ballar. Amb el micròfon a la mà li cantava allò del “Cielito lindo”: Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a tu boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que a mi me toca. Ai, ai. Ai, aaai!... Doncs, si, no us estranyeu, les monges també ballen i ja no van amb hàbits “mongètics”, sinó que van ben mudades amb bruses de coloraines, amb faldilles i amb sabates destapades. Ai, no em trepitgis!, jo li dic. I els hi agrada que al mateix temps els hi cantem el Solamente una vez, la Muñequita linda, el Chao chao bambina i que ballem un rock, un rap, i la Conga, el baión o el Cha cha chá. Però al final tots acabem fent fila agafats per la cintura cantant i xiulant El tren pinxo de Banyoles.
De petit vaig aprendre que l’església durarà pels segles dels segles i que “les portes de l’infern no guanyaran mai contra l’església”, però ja veieu com son les coses,: ja fa anys que les ordes religioses inclouen el ball que se’n sol dir modern entre les seves pràctiques religioses. Està demostrat que no hi ha altra institució que sigui tan capaç d’adaptar-se als temps, sense perdre la seva essència, com l’església catòlica. No es res d’estranyar, doncs, que sigui dues vegades mil.lenària i que embesteixi amb empenta i amb idees renovades el tercer mil.leni.
Perquè, amb franquesa, a mi i a tants com jo mateix, ens tenia fregits amb això del ball, fa 40 o 50 anys. Si hagués seguit al peu de la lletra les instruccions dels capellans només hauríem ballat sardanes, el ball del Tortell i el ball dels Esclops. Els altres, els moderns, segons l’escrit dels bisbes espanyols el 25 de juliol del 1950 eren “tortura de confesores, virus social i feria predilecta de Satanás”
El cardenal Segura, arquebisbe de Sevilla, prohibia els balls de la seva diòcesi, fins tot en les festes patronals. Els moralistes deien que les noies pecaven només d’entrar en una sala de ball. Recordo que es distribuïen uns cartells en els que hi havia un noi i una noia ballant. Amb uns, la figura del noi era un dimoni, i en altres el dimoni era la figura de la noia. A sota hi posava “Joven, diviértate de otra manera”.
I ja ho veieu. Ara,- i ja fa temps que dura, us ho asseguro- les monges saben que el ball es beneït pels capellans. I jo he pogut dir tranquil.lament: “-Bailemos Hermana?”. I ella m’ha respost amb manyagueria: “-Si, però...en català, si us plau!”. I taaant!!

L’avi Oli.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Des de sempre, els primers

Si aquests que fan estadístiques ens haguessin llegit, s'haurien estalviat maldecaps, feinades i una bona colla de cèntims. Tant se val. Han arribat a una conclusió que pels banyolins ja se sabia des dels anys de la picor, des dels anys de la maria castanya, des de l'any del POUM, des de temps immemorials: Banyoles és el millor lloc per viure-hi. Ho van saber aquesta gent de les coves que va triar Serinyà pel clima, la cacera excepcional, per l'abric de les coves i perquè Banyoles era a prop, encara que no existís ja l'intiuien. Els de les coves, que no tenien ni estudis ni res que se li assemblés, eren més putes que bonics i van triar un bon lloc per viure. Podien haver escollit Manhattan, Tahití o Acapulco, però van escollir la vora del riu Serinyadell. Després van venir uns parents llunyans seus, més instruits, més savis, es deien la gent del Neolític i van fer-se unes cases de fusta a tocar l'Estany. No tenien re' de tontos. Allà van viure i van passar els anys, fins que s'ho van deixar i fins que, segles després, van venir els Tarrús i companyia i van trobar tota la brossa que els d'aquella urbanització ens van deixar. Aquella gent va triar l'Estany i no pas la Costa Blava, o Brigthon o les platges de Cayo Largo. Segles després van venir els íbers i es van quedar les terres de Can Trull a l'altre costat d'Estany. Qui diu que els íbers són ignorants? Quines vistes tenien els pulecreros! Segles després va tocar la venda als visigots i van aixecar unes casetes a la carretera de Pujarnol. Tapoc eren beneits, els visigots, sabien que a prop hi havia la discoteca Dallas, la Font de la Puda i el Mam. Qui els va hasta parir! Els visigots s'ho van deixar per vés a saber quines raons i els van succeir allà mateix els romans. Els nois d'en Juli Cesar eren capriciosos, benestants i tocats i posats, així és que en lloc de les casetes dels visigots s'hi van fer un xalet amb el nom de Vilauba- les restes d'aquest xaletàs són gratades i estudiades per gent com Dehesa, en Castanyer i en Tremoleda- Els romans no estaven pas d'orgues: aixecaven casasses on s'hi vivia bé, i per això van triar un lloc a tocar Banyoles. Després, molts segles més tard, van venir els monjos. Ja se sap que aquesta classe de gent és del morro fi. Els monjos van aixecar el Monestir en un lloc on hi havia bona terra per a les viandes i aigua abundant per regar-les. Van escollir Banyoles perquè els hi feia patxoca i podien haver triat Girona, Figueres, Olot o vés a saber on, però van triar la nostra capital conscients que era el lloc on estarien més a prop de Déu Nostro Senyor. Els monjos van passar segles i segles resant per demanar a Déu que no els tragués d'allà, que poguessin viure per sempre més al cel de Banyoles. Tot la resta ja sabem com ha anat petant. Banyoles, ho ha dit sempre Xisca de Gardi, és una porció de paradís on hem tingut la santa llet de néixer-hi i viure-hi. Que alguns beneits facin un estudi i arribin a la mateixa conclusió que nosaltres ens carda gràcia. Si per comptes de fer tanta estadística i marejar-se amb números, haguessin trepitjat Banyoles la conclusió seria la mateixa, però sense fer anar la calculadora i l'ordinador, simplement prenent un gin tònic al Passeig, cosa que qualsevol persona civilitzada d'aquest món hauria de fer, almenys un cop a la vida, per tastar un tros del nostre paradís.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Banyolinada operística

M’he emocionat aquest any en la festa del Banyolí de l’Any. He vist amics aixecant l’escultura de Lluis Vilà que va elaborar en la Primera festa. Amics i amigues del Teatre, de la Música, de la Cultura. M’he emocionat en veure a David Costa oferint el trofeu al seu pare, i a en Josep Maria Massip al costat de la Dolors, la seva esposa, dos pilars fonamentals del la Cultura i el Voluntariat. Però molt especialment m’he sentit satisfet amb el Premi concedit al Cor de Teatre, aquesta colla d’amics i amigues que cada any em fan anar de bòlit durant les festes nadalenques quan a l’escenari del teatre Municipal van al darrera d’aquell vell Soff cantant alegres cançons pastorals.
Aquest any sí que el Cor de Teatre es mereix el Premi. Ens han fet emocionar molt en el seu espectacle Operetta. Ja abans els hi vaig dir que ells es mereixien la distinció de Banyolins de l’Any. I fins i tot els vaig confessar que si seguien així jo no ho podria resistir. Perquè veure el Cor de Teatre al Teatre Nacional de Catalunya i al Poliorama de Barcelona amb totes les sessions plenes, amb aplaudiments sorollosos durant llargs minuts, per aquest avi és molt emocionant: els batecs del cor li van a cent per hora i no sé si podré resistir tornar a veure’ls , ja aposentats en el teatre del Liceu.
M’ha emocionat quan s’ha acostat a la meva taula en David Costa per abraçar-me. I m’ha complagut veure a Jordi Purtí –que no coneixia- quan al passar pel meu davant li he fet un crit per presentar-me. I s’ha alegrat de conèixer-me en saber que jo era el primer d’una nissaga que portava al cor l’afecció més gran de la meva vida: el teatre. Com ell el porta a la sang, i com en David hi porta la música i el cant. S’han ajuntat els dos per oferir-nos aquesta Operetta que ha arrancat rialles i emocions, tant als amants de la lírica com als que desconeixen el món de l’òpera. Una Operetta que ha portat humor i música a cappella, amb gran dosis d’imaginació, amb situacions i esdeveniments, amb gags de pel.licula. I amb una posada a escena amb la força dels cap a 30 actors/actrius interpretant un repertori amb ritme i expressivitat del teatre còmic, amb la delicadesa i bellesa de l’òpera. Han estat ells, Jordi Purtí i David Costa, els que ens han acostat al món de la lírica a traves d’una selecció d’escenes emblemàtiques del repertori operístic, sense l’ajuda de cap més instrument que la veu humana. La veu humana d’aquesta gent del Cor de Teatre, noies i nois que han dignificat el cant, la música i el teatre banyolí. Banyolins de l’any I és clar que sí!

L’avi Oli

El dia que havia de caure l'Skylab

Ara que torna a caure un satèl.lit sobre el nostre món, em ve a la memòria la caiguda de l'Skylab. Que jo sàpiga el primer amb cara i ulls que va caure. I el primer que va causar un cert rebombori. L'alarmista i l'apocalíptic necessiten sempre coses d'aquestes. Coses per predir que el món s'acaba, que ens anem tots a parir panteres, que ja ens podem anar calçant. Del que es tracta és que la gent s'escagarrini una bona colla de dies i d'hores. Amb l'Skylab es va provocar molt de tot això. Es deia que el satèl.lit ens cauria per barret, a plom, i que seria, si fa o no fa, com una ruleta russa. Tant podia caure a Mata com a Cincinatti, a Falgons com a Whasington, per dir poblacions importants del nostre planeta. El cas és que la caiguda imminent de l'Skylab em va agafar trebaiant a Can Constans. Era un estiu, de dies llargs, de calor intensa. I jo em deia: només faltaria que caigués aquí, sobre les màquines, enmig de la pols, els projectes de futurs mobles i l'anar i venir dels operaris guarnits amb monos verds. Si havia de caure l'Skylab, millor que t'agafés pescant a mar, jaguent a l'herba de l'Estany o llegint tebeos, per citar tres activitats de primer ordre. Les televisions i els diaris, en aquells dies, portaven possibles rutes del satèl.lit, i sortien els típics xarlatans que anunciaven el pes que tenia la maquinota, i calculaven, tenint en compte la gravetat, la massa i tota la mandanga, l'impacte que podria produir. Era, si fa o no fa, com si un tractor fos llançat des del terrat de la Nutrex i et caigués al cim del cap. Un xafament colossal, fenomenal que diria el mestre Quim Fernàndez Callís. El cas és que va arribar el dia de la caiguda. Eren quarts de vuit del dematí i encara havia de sonar la sirena de la fàbrica que avisa de l'inici de la jornada. La gent ja estava molt emporlanada que si cauria l' Skylab, que si la patacada seria terrible, que si els trossos eren radiactius. I llavors, en aquell vestidor de Can Constans vaig sentir les paraules més aclaratòries d'aquells dies d'apocalipsi anunciat. Les va dir en Biel, l'encarregat d'una màquina que feia un soroll terrible i que tot i que vaig fer d'ajudant d'ell no recordo perquè servia. Càustic, implacable, de poques paraules però sempre decisives, en Biel va dir: "nois potser que aquesta tarda anem a fer una cervesa, no fos cas que això del satèl.lit ens caigués per barret". Ho va dir a mig camí de la ironia i de les coses series, i per un vailet que llavors comptava 14 ays aquelles paraules van ser més aclaratòries que tot el que havia sentit o llegit sobre el ditxós Skylab. Què carai s'esperaria la fi del món amb una cervesa a la mà i avui pau i demà glòria. No crec que sortint de la fàbrica en Biel se n'anés a fer cap cervesa perquè no era home de bars. Però en tot cas, el sattèl.lit va anar a petar a l'hemisferi sud, crec que va ser Austràlia i crec que un tros va matar un xai i crec que el pastor va cobrar una morterada de la NASA perquè volien recollir tots els bocins possibles.
(Si hagués caigut a Banyoles i en la caiguda hagués matat un xai, l'hauríem sortejat a la festa de les Cases Barates i el tros de satèl.lit l'hauríem cardat en una vitrina del vell Darder). A l'endemà la sirena va sonar, amb aquell estrèpit que semblava el xisclet d'un boit, i tots vam anar seguint l'estela de les màquines. En Biel no va parlar mai més d'aquell satèl.lit, home callat reservava les poques paraules a temes més importants. Avui el satèl.lit ha caigut prop del Canadà, sense el rembombori d'aquells dies, al cap i a la fi ja estem acostumats que la merda que deixem a l'espai es reuneixi amb la xixina que deiem per la terra. Es tanta la indiferència de la porqueria que ens cau i que trepitgem que ja no es mereix cap cervesa, cap paraula sàvia d'en Biel, només un article de dissabte al dematí escrit per un beneit.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Tempestes de setembre

El setembre porta les primeres tempestes. Això ja és sabut. El cel està carregat per tants dies, i dies, d'estranya calor. I, d'un dia per l'altre, el cel s'enrareix, comença a bufar un vent molt prim, però que després es va inflant. Plantes i arbres es remouen en una agitació de bèstia que veu a venir a la patacada. Els núvols corren, empastifen el cel d'un gris que ben bé podria ser un estanyol de cendra invertit. Els trons comencen a fer aquella fressa fascinant. I era llavors quan la mare ens feia tancar la tele. I als setembres, encara en plenes vacances, sempre hi havia tardes que esperàvem la tempesta. El cel petit del carrer Nou es tenyia del groc impetuós dels llamps. Un darrera l'altre. I la pluja no trigava en fer acte de presència. Oblidada ja per nosaltres que creiem que l'istiu no s'acabaria pas mai. I la pluja xopava amb violència els terraplens, el perer, l'ametller i tot el que fes falta. De cop, aquelles llums prodigiosoes de l'istiu s'apagaven, i el cel ens enviava colors apagats, tenebrosos, d'un fosc de nit de basarda. Allò durava molta estona, o és que senzillament se'ns feia molt llarg, i la tele muda i les finestres ben tancades eren les evidències del perill. La mare ens ho rematava confiant-nos històries de gent que havia vist la padrina en tardes de tempesta. Tot acabava inveriablement d'una manera tràgica, fatal. I allà, a la cuina del Carrer Nou, amb els braços creuats sobre l'hule de la taula veiem passar la tempesta. Perquè això sí que ho tenen les tempestes: passen, i, de cop i volta, sembla impossible que s'hagi fet el silenci on abans hi havia escaramusses de trons i llamps. Sortíem a l'eixida i veiem com la benedicció de l'aigua havia revifat totes les plantes, la terra respirava alleugida i el verd de tots els parterres s'havia tornat més eixerit. De cop la tempesta ens havia regalat una tarda molt curta, amb olors de pluja acabada de caure i amb un pessic de pell de gallina de la fresca que començava a fer. L'istiu, com un viatjant espavilat, havia fet les maletes i se n'havia anat sense dir-nos adéu. De seguit veuríem les cares dels companys de pupitre i de les mestres del Casa Nostra.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Quan no tritllegen les campanes

Una de les notícies que vaig llegir aquest estiu en els diaris és la de que les campanes de Sant Mori han deixat de repicar de nit. Es veu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (aquell que fa les coses sempre bé, diuueeen) va donar la raó a l’amo d’un allotjament turístic que va denunciar que molestaven als seus clients. Es ben bé que no n’hi ha un pam de net. Jo, que he sentit tocar campanes tota la meva vida, i que sóc del barri vell del meu poble, us haig de dir que tots els veïns del barri no sabríem dormir sense sentir el toc de les campanes que semblen tocs d’àngels en plena nit. En llegir aquesta notícia m’ha revingut el record d’una altra que ja fa anys vaig llegir i que es referia a un poblet italià en el que també volien que no hi haguessin toca-campanes. .Aquell poble devia ser com aquells que sortien en les pel.licules italianes de Vittorio de Sica i la Gina Lollobrigida, un “popolo” de campanar i mirador a la vall on la gent s’asseia al pedrís de la plaça vora la “fontana” xerrant plàcidament. Bé, doncs resulta que en aquell “popolo” italià hi havia un capellà que es feia un tip de tocar campanes, i amb el seu tritllejar molestava a un matrimoni jove que feia poc s’havia establert al poble. Aquell matrimoni va denunciar el “cappellano” perquè les campanes de l’església els destorbaven els”himeneus plàcids” (així ho he traduït tal com ho va escriure el pappirazzi en el giornale) i suposo que ja m’heu entés. Anaven per himeneuejar plàcidament i de cop i volta tocaven les campanes i la parella perdia concentració i energia, i el capellà, segons ells, se’n burlava de la qüestió. Al “cappellano” el van tancar uns quants dies i no sé si va arribar a pagar la multa per impedir que la parella gaudís de relacions sexuals amb la normalitat necessària. El jutge parlà, en la seva sentència, de problemes psicomàtics i altres galindaines, i per evitar que el mossèn pugés al campanar i repiqués ordenà que les campanes fossin confiscades.

Quan vaig llegir la notícia al “giornale italiano” em va semblar que aquella parella s’ho agafava massa a la valenta i que el jutge ho va fer una mica massa fort. ¿Us imagineu que, a Banyoles, alguna parella del Barri Vell es queixés perquè les campanes els desperten?. I que en els pobles del Pla de l’Estany que gairebé tots senten campanes, els prohibissin el seu tocament?. Si precisament “himenuejant” plàcidament al so de les campanes sembla que hauria de ser més divertit. Sobretot quan tritllegen. Semblaria que ja anuncien a bateig. Tocar i tocar, vinga tocar!. Ganing, ganang, ganinc, gananc, ganing, gananc!!!.

L’avi Oli

divendres, 9 de setembre de 2011

Can Pons de plaça

A Xisca de Gardi tornem a estar d’enhorabona. Si ja no eren poques les seus, aquest estiu n’hem inaugurat una de nova. Serà la nostra seu de Festa Major. Can Pons de plaça ha reobert les portes. Aquest cop, però, sota el comandament de la genuïna família que dècades enrere regentava la tradicional botiga de betes, botons, fils, colònies, texans a granel i mil i una potingues per la cara.
De petit hi havia passat moltes estones allà dins. En Quel i de retruc el seu germà Ton formaven part del meu dia a dia més que pas els de casa, gairebé.
Sortint de Casa Nostra, amb en Quel, el tercer dels cinc fills de la casa, passàvem per Can Pons com el Cometa Halley, entrant pel Carrer Mercadal i sortint per la Plaça Major. Pel camí, un fugaç intercanvi de paraules i petons amb en Miquel pare o la Mima, recollir les cent pessetes de rigor i cap a ca la Brugui a berenar. Això es va repetir dia rere dia fins el dia que el meu amic deixà El Collell, després del batxillerat. Al pis de dalt, aleshores hi vivia la iaia Lola amb la tieta Llucieta. Creuar-se la iaia també era tot un clàssic. Era una dona que sempre venia de comprar, i al cabàs sempre hi portava galetes. Possiblement no fos així, però així ho tinc plastificat. La iaia Lola també feia ratafia. En feia a tall de boig! A dalt, on vivia, obrissis l’armariet que obrissis, sempre hi trobaves una ampolleta de ratafia perfectament etiquetada amb l’any d’elaboració. Mitja vida a Can Pons...
Doncs amics, La Família Figueres s’ha posat darrere el mostrador per tornar a despatxar agulles i botons. En aquest cas però, han adaptat aquests productes al món de l’hostaleria. L’entranyable establiment és ara un confortable bar cafeteria que desprèn els aires de la tradició familiar. Un retorn a la infantesa presentant amb tot el bon gust. En Quel, en Ton i juntament amb en Pere i les respectives dones, han tornat a fer que aquell qui entri a Can Pons de plaça, no tingui el més mínim dubte que ha entrat a Can Pons de plaça de tota la vida.
En temps on ens desapareixen referents com Can Ciurana, Can Figueres o Fonda Banal, el retorn d’una saga al comerç banyolí és una excel·lentíssima notícia. Estem d’enhorabona, amics. Llarga vida a Can Pons de plaça.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Un borinot a la Teisa

Un borinot a la Teisa

No sé si us ha passat mai això. Estar asseguts dins d’un avió a punt de volar i que us diguin que heu de baixar, que tota la tripulació ha de baixar. Pànic. De seguit pensareu en una averia o que algun beneit hi deu haver col.locat una bomba. Doncs, no. El cas que us explicaré avui va d’uns passatgers que estaven asseguts a l’avió i només faltaven 30 minuts perquè aquest s’envolés. Però, de cop i volta la companyia informà per l’altaveu que a la cabina de l’avió hi havia entrat un ocell i que els pilots intentarien agafar-lo. No sortirien fins que atrapessin l’ocell. Devia ser còmic veure tota la tripulació, amb el seu comandant a davant, aixecant els braços i rebent cops per aquí i per allà mentre l’ocell volava per tots cantons. No hi hagué res a fer. S’avisà a la Sociedad Protectora de Aves, que de seguida envià un esquadró d’especialistes i així el pardal fou atrapat. Els 350 passatgers tornen a pujar a l’avió i aquí no ha passat res. Un pardal dintre un avió deu ser com una puça al costat d’un elefant. Però fa nosa. És com nosaltres –més d’un cop us hi haureu trobat- quan a dintre del cotxe hi entra una abella. El primer que fareu serà aturar-vos aparcant en un racó de carretera per fer marxar l’abella.

Això de l’avió m’ha recordat que ja fa alguns anys estàvem ben tranquils dintre d’un bus de la Teisa (llavors de la Teisa en deien Teiusa, mireu si en fa de temps!) i esperàvem que el cotxe arranqués per anar cap a Girona, i l’autobús no arrancava perquè va entrar un borinot que s’envolava pels caps dels passatgers. No ens van pas dir que baixéssim perquè ja ho vam fer tots a la desbandada. I no van pas haver de demanar ajuda a la Societat Protectora de Burinots, no. Va venir un xofer -en Patèi- amb una màquina d’aquelles d’insecticida Flit, i vinga manxar, xiu, xiu, xiu, i anar ruixant amb la màquina polvoritzadora fins que l’insecte va caure estassat. Quan per fi l’autocar va arrancar, vam ser nosaltres els que no vam poder respirar. L’autocar de la Teiusa feia “pudó” de Flit. Sort que en Patèi ens va animar amb la seva facilitat bucal d’imitació de la fauna plomífera de la comarca. Perquè en Patèi era un expert en fer imitacions ornitològiques i quan pujava a l’autocar ho feia obrint la boca imitant els cants de la cardina, el cucut, la garsa, la mallerenga o el russinyol. Aquell viatge tan pudent va ser molt divertit. I s’acabà quan un viatger li demanà que fes el cant del peix. Llavors en Patèi va quedar mut.

L’avi Oli

dimarts, 23 d’agost de 2011

Després de les festes d'agost


Ara que he descobert que puc escriure i al mateix temps entrar a l’Spotifay per acompanyar-me escoltant música, ara doncs, resulta que uns científics nord-americans que tot ho investiguen han descobert que escoltar música engreixa. De ballar-ne i de tocar-ne no en parlen. Han descobert que acompanyar el menjar amb música plena de ritme contribueix a augmentar el pes, i al contrari escoltar música relaxada i de volum baix, també engreixa, però no tant. Bé, no es pas que jo escrigui menjant, però de tant en tant sí que davant de l’ordinador hi faig alguna queixalada. Doncs, si, sembla que els entaulats melòmans, els que son devots del ritme viu, endrapen més, i a vegades necessiten doble ració, perquè no queden prou tips. En contrast amb aquests devoradors, els qui mengen poc a poc s’empassen menys quantitat. S’ha arribat a fixar el nombre de cullerades per minut: 5 pels que escolten peces amb moviment viu, i 3 per la resta.
Jo, francament, menjo sense escoltar música, i com a bon conservador, si anés a dinar a un restaurant amb fons musical preferiria que em toquessin l’Andante de la cinquena simfonia del sord de Bonn i fugiria emprenyat d’un menjador on sonessin passos-dobles d’aquell Manolo dels anys de la meva picó, aquell que segueix encara buscant el carro que li van robar mentre dormia pels enfangats camins dels anys 60 plens de Porompomperos i Suspiros de España. El que hem de fer és conservar la salut i no menjar massa, com recomanen els metges. Em sembla que gairebé som tots els que quan anem a un restaurant, la música ens atabala. I és que quan som en família o amb amics asseguts a una bona taula, ens agrada més conversar i escoltar el murmurejar de la gent, el dring dring de les copes i el destapament d’una ampolla
Per tant,ja ho sabeu, amics, mengem amb discreció, sense abusar, que el colesterol pot pujar.
Jo, com que el dia 15 d’agost vaig complir anys em va fer il.lusió d’esmorzar amb una bona xocolata desfeta. Doncs, si, soc xocolateru. Com els capellans d’aquells temps que després de la missa major s’entaulaven per “xucà” melindrus a la xocolata. Una persona molt xocolatera era –suposo que encara ho és- l’escriptor Josep Maria Espinàs. Recordo haver llegit un article seu que deia que la xocolata sempre ha estat un aliment consumit religiosament per capellans, frares i monges. Consumit religiosament i alegrement, perquè el cacau els estimulava amb el seu contingut de teobrimina i de cafeïna – poca-. O sigui que és una droga perfectament morigerada, tot i que sol produir una certa addicció, com saben els seus devots. Diuen que menjar xocolata era una feblesa – ai, aquesta moral!- de la mare Teresa de Calcuta, quan segurament és el que li donava fortalesa i l’ajudava a viure amb una estimable energia la vellesa. Espinàs deia que si la santifiquen ell la proposarà com a patrona dels “xocolatatòfils”. Jo també m’hi apunto.
Els familiars i els bons amics m’han dit “Per molts anys!”. Nooooo!. A la meva edat ja no puc fer molts anys. Però encara vaig fent Xin xin i Xup Xup.
I gràcies a tots als que tenen paciència de llegir-me, i especialment a en Miquel, qui amb el seu convit a Xisca de gardi, aquest Avi Oli encara podrà seguir expandint el seu bon humor per aquest bloc almenys una vegada a la setmana. Que duri!.
Ah, i sobretot, plomifers Xisca-gardians, acabeu les vacances d’una vegada!. Que ja fa més d’un mes que he quedat tot sol!.

L’avi Oli

divendres, 12 d’agost de 2011

Un capvespre d’estiu a la plaça Major


Fa poc, en un vespre d’estiu d’aquest mes d’agost em vaig asseure en un banc de la plaça major reposant i contemplant l’ambient. Als cafès de l’Ateneu, del rec Major i al Plaça hi havia algunes taules plenes. No era un “llenu” total com l’any passat. Cerveses, algun entrepà. Persones de la ciutat. Pocs turistes. Alguns, asseguts als bancs del centre de la plaça. Els jubilats, a aquella hora ja eren fora. Només hi quedava aquest iaio. L’estanc, a punt de tancar la porta i en Pere Roca, entrant l’encartronada i estàtica vaca a la botiga. De tant en tant algú entrava i sortia de l’oficina de La Caixa on els caixers automàtics ofereixen servei llarg. La Brugada, al peu de canó de la seva botiga de comestibles, tenia encara feina per estona. Sempre és l’última d’endreçar el gènere. Fins a les deu encara la mainada hi pot comprar xutxes. Bicicletes que volten la plaça i es fiquen pel mig. El grup que no hi falta cap dia. Parlen, miren, baden.
Es va enfosquint. Travessen la plaça una parella d’ immigrants. De color. I uns altres, més tapats s’asseuen en l’únic banc que queda lliure. Porten un nen que juga amb una pilota. Un altre, amb samarreta del Barça s’atura sota el fanal del centre. Un matrimoni gran, moreníssims tots dos, amb la cara d’haver passat llargues hores estirats a la platja. Fan seguir un carret de la compra. Una dona jove, amb dos nens. El més petit fa un pipí en un arbre. Sota la graella, un altre grup fa petar la xerrada. Diuen que són els indignats, asseguts fent un cercle semblant als de les tribus índies. S’han deixat els timbals. Ja es faran sentir el dia que es tornin a passejar pels carrers. Els aplaudirem. Perquè tenen raó d’estar indignats. I els nostres indignats ho fan amb seny.
Me’n vaig a sopar, i a les deu torno a la plaça. Les botigues son tancades, fins i tot la de la Brugada, que la veig reposant en un banc. I la del Ros que cada dia tenen molta feina en parar i desparar la mercaderia de sota les voltes. Pneumàtics, para-sols, xancletes, bosses... Aquests dies de festa s’haurà obert un nou bar a can Pons. Transformació dels orígens, diu la publicitat. Aquells orígens que els més grans recordem quan a la botiga de can Pons hi anàvem a comprar betes i fils, i pels Reis, els més petits tiraven la carta a la boca-bústia del Rei Blanc.
S’ha reduït a la meitat la gent que para la fresca. En els bars serveixen alguns entrepans. A la Xixonenca, begudes en comptes de gelats. Al bar Plaça segueixen xerrant mitja dotzena de prohoms banyolins. A la taula, ampolles de cervesa i tasses amb aigua de poliol-menta. Un home que deu haver agafat una calorada s’estén allargassat amb la camisa espitregada i les calces arremangades. Una vintena de nois i noies travessen la plaça. Segur que van a l’estany. Son residents de l’Alberg de Joventut que, acompanyats del seu monitor deuen passar uns dies a Banyoles. Passa un noi amb un mòbil a l’orella. Fa “xafagó”.
Me’n vaig acompanyat del color verd intens d’un rètol intermitent d’una oficina bancària. El color verd, fent pampallugues, sobresurt en la nit d’un estiu de fredorades. Fins i tot resplendeix en el verd trist de les fulles dels petits arbres que nosaltres no veurem mai ufanosos, i el color verd es reflecteix igualment en les pedres històriques i en les arcades del sector nord de la nostra plaça Major. Miro el rellotge de la façana de can Parrassa. Aviat serà mitjanit. A les terrasses dels cafès ja no queda ningú. La plaça resta solitària. El centre de la plaça!. Com sempre en aquests darrers anys: els 28 arbrets esquàlids, els set dobles bancs de persiana corbada, uns globus mig lluminosos a cada fanal i els quatre més potents en el fanal del mig, les enclotades regueres de sequer, els dos taulells... Quina tristesa!. Ja fa anys que ningú es passeja pel centre de la plaça perquè per poc que badis et pots regirar un peu. Que exagero?. Aneu a passejar-hi. Pel centre, pel mig. Els darrers que s’hi van passejar foren el senyor Prat (banquer) i el sr. Butinyà, el de les pedres. M’ho va dir una vegada en Lluis Vilà que ho veia tot des de la talaia de casa seva a la plaça Major. I em va afegir: “ara només t’hi passeges tu”. No, inoblidable amic, ja no m’hi passejo. Perquè en les hores del cap tard pots arreplegar un bon “pilotassu” dels nanos que han convertit el centre de la plaça en un camp de futbol.
Arribo a casa. Demà m’aixecaré com sempre, a les nou del matí. Són les delícies dels avis jubilats!. Esmorzo i escric al bloc de Xisca de gardi. Així, a la fresca. Poso Glenn Miller a l’ Spotfy i escric això. I ja està. Bon “istiu” !. Si. Perquè és ara quan començaran les calorades i la “xafagó”. Així ho diuen els de la tele.

L’avi Oli.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Amb gust d'allioli

No sé si sabeu que a la Gran Bretanya, ja fa alguns anys, van inventar el nas electrònic. No sé si ara l’han fet servir en aquest affaire Murdoch que fa trontollar el país. Perquè mireu que en pot fer de coses aquest nas!. Es veu que és capaç de reconèixer l’olor de les persones que estan autoritzades a penetrar en una zona de seguretat. Per mitjà de l’olor de les mans!. Es veu que les olors de les mans estan enregistrades. Si no teniu l’olor enregistrada la porta no s’obrirà. Potser ja l’han provat aquest invent i no seria res d’estrany que no els hi hagués resultat. Perquè... ¿si teniu les mans suades, les portes no s’obren?. I si heu menjat patates fregides?. I si heu untat alls a la torrada i encara que us hàgiu rentat les mans, sempre hi queda aquella mica de fortor d’alls, ¿tampoc no els deixa passar la porta?. Hi ha invents que no veiem pas que pugin marxar gaire bé. Som nosaltres que sabem inventar coses més necessàries. Nosaltres, que som gent de nassos, no els necessitem electrònics. Els nostres invents son més pràctics. Com aquest dels alls que ja fa alguns anys va inventar un banyolí: una màquina de fer allioli. Se’n va parlar molt en el seu temps i fins i tot vam veure com la feia funcionar el seu inventor, en Xicu Julbe,- en un programa de TV3. No sabia pas què se n’havia fet d’aquella màquina que el seu inventor va batejar-la amb el nom de Babyoli, però resseguint els blocs xiscagardians he llegit el d’un banyolí que diu que els Reis de can Reparada n’hi van portar un i ens diu que és un producte d’un cervell privilegiat, d’un home com en Julbe que ja hauria de tenir un premi Nobel.
Però jo he vist que per aquí a la comarca es fan alguns concursos de remenar allioli i veig que tots els participants fan la picada amb molta força. Semblava que s’hauria acabat això de picar amb la mà de morter passant l’estona fent-la giravoltar i anant remenant per acabar negant l’allioli. Però no, encara van fent concursos. Molt bé. Que durin. Va bé per agafar força al puny. Però la màquina encara segueix remenant i el blocaire xiscagardià n’està molt content. Quan la vaig veure funcionar em va agradar molt i vaig pensar: Mira que bé!, aquesta màquina tot ens ho remenarà amb un mínim esforç. L’única cosa que em sabia greu era que no podríem entonar aquella cançó que cantàvem quan vèiem la dona fent la picada:
Remena, remena nena,
No reposis ni un moment,
Si remenes força estona
La picada serà mes bona
I l’allioli més coent !.
Remena, remena nena!.

L’avi Oli

dimarts, 19 de juliol de 2011

En Tagu

El dia de la revetlla de sant Joan en Tagu ens va deixar. A Banyoles tothom sabia qui era en Tagu, ja que va ser una persona que gairebé sempre s’havia ficat en diversos vaivens populars de la ciutat. El recordo de ben jove quan l’havia vist aixecant el braç amb tota una colla de vailets en aquells llunyans temps de l’entrada dels “nacionales” quan a la jovenalla ens feien saltar i córrer pels carrers fent-nos cantar cançons patriòtiques de la “España triunfadora”. Més tard es va ficar amb els organitzadors del Centre Excursionista i amb ell tothom cantava la Taitona fressant els camins cap a l’aplec de Sant Aniol. Era simpàtic en Tagu, si bé de tant en tant li agafava alguna rauxa estrambòtica quan algú li criticava alguna de les seves accions. Jo mateix vaig rebre una bona plantofada d’ell quan amb tota la meva bona fe vaig fer a la revista “Horizontes” una breu crítica de la desorganització d’una “Fiesta en el aire” (uns espectacles que ell va batejar amb aquest títol, tret d’una emissió radiofònica de “Radio Nacional de España)”. Va fer molt bé d’organitzar aquelles sessions en els dies festius que van tenir lloc en el teatre del “Círculo de Católicos”. Alli s’hi aplegava tota la mainada de la població per escoltar els “xistus” d’en Tagu en tot un desgavell que més endavant hi vam posar ordre uns quants amics “teiatrerus”. Segur que ell, des d’allà on sigui, deu pensar que jo em mereixeria algun altre mastegot. Potser si. També van rebre altres persones, fins i tot joves seminaristes i alguns capellanets que no estaven conformes amb les seves idees. Perquè en Tagu tenia la taleia dels de que “España va bien”, i per això al cap de 25 anys va ser una “alma mater” de l’organització de l’exposició dels “25 años de paz” enganxant i lligant cartells sota les voltes de la plaça.

En Tagu era un bon jan. Com a bon químic, sabia tots els secrets del ram de la pell on ell treballava a la fàbrica de guants dels seus parents, els Franch, que tenien la indústria al carrer de Girona. Estava molt ficat entre pells de xai. Se sabia tots els secrets de l’adoberia, i en voler saber-ne més va decidir comprar una motocicleta per pedalar i fer anar el motor per terres d’Orient. Ningú sabia on era en Tagu, però ell, de fàbrica en fàbrica –per Turquia, el Pakistan, Egipte.. – anava fent la seva química i aprenent coses del ram de la “teneria” oriental per aplicar tècniques a la fàbrica “Hijos de Narciso Franch” del carrer de Girona. Perquè en Santiago Franch era un bon químic amb una bona formació acadèmica i professor en un prestigiós Institut Químic de Sarrià i a l’”Escuela de Teneria de Igualada”.
Durant alguns anys, a Banyoles es va trobar a faltar en Tagu ja que a la plaça no tocaven sardanes. Perquè a en Tagu, de cop i volta li va venir la dèria sardanística i va ser l’organitzador de les audicions de sardanes de cada dijous d’estiu a la plaça major. A la revista “Horizontes” hi llegim: “Els dijous, a la plaça tornem a escoltar sardanes. Es nota que ha arribat en Tagu”. A l’any 1972 tingué una altra rauxa folklòrica: ressuscitar l’antiga festa popular de l’aplec de Sant Maurici. Es va posar una barretina vermella, i amb en Titets de Mobles Busquets van pujar a un carret conduint un burro cap a La Perpinyana. Es va fer un ofici a l’ermita, es van tocar sardanes i la gent cantava “A sant Maurici, anem-hi a deixar-hi el vici”. La festa va seguir fent-se durant pocs anys. En Tagu tenia altres coses al cap: organitzava, feia i desfeia. Era amic de les tradicions, d’un banyolisme equilibrat, especialment quan es ficà dintre el Centre d’Estudis Comarcals del que en fou un dels més joves del grup fundador.
A tothom li agradava escoltar els seus acudits. Ell mateix, explicant-los, es feia gràcia rient per sota el nas, amb uns ulls molt bellugadissos. A vegades es posava a riure i deixava les anècdotes mig embastades. Solter, xalat, sensible, i amb ganes de deixar anar sempre algun estirabot.
Van anar passant els anys, i d’en Tagu no en sabíem res, fins que un dia el vaig trobar pel carrer i em va dir que vivia a una masia mig enrunada de Camós cuidant gossos. Com que eren uns temps en que jo organitzava viatges per Europa li vaig dir si volia venir a Praga. Em va respondre que li agradaria molt però que no podia ser perquè “ no puc deixar els gossos sols”. Però em va recomanar que li portés una estampeta del “Niño Jesús de Praga”. Ja li vaig portar, i fins i tot una de sant Francesc d’Assís dient-li que en ser un sant que parlava amb les bèsties potser era l’estampeta mes adequada per ell en aquells moments. Li va agradar, i em va respondre que els gossos estarien molt contents.
Van anar passant els anys sense saber res d’en Tagu, fins que un dia me’l vaig trobar a la residència geriàtrica de la Vall del Terri. Sord com una perola. I a partir de llavores ens vam veure més sovint ja que en formar part d’un grup d’animació amb una colla d’amics i amigues anàvem sovint a cantar-li la Taitona que ell escoltava amb un embut a l’orella. Una vegada a la setmana, la meva esposa anava a donar-li el sopar, i quan ell la veia arribar, somreia, dient-li: “Ja m’has portat la xocolata?”. Tenia un desfici per la xocolata i les dues preses setmanals les sucava amb deliri dintre la sopa. En acabat, les cuidadores l’agafaven i ballaven amb ell. I els voluntaris d’animació l’enganxàvem a la filera per fer el xuca-xuca-xuc del Tren Pinxo de Banyoles. I tots acabàvem cantant la Taitona que ell també seguia cantant fins que no pogué més. El seu amic, en Rafel Cuenca, n’ha escrit un bon article en el darrer número del Butlletí del Centre Excursionista. Se’l mereixia perquè va fer molt per l’excursionisme. L’Ángel Vergés també l’ha recordat en el seu bloc. L’Àngel i en Martí Camós estan preparant un llibre biogràfic sobre en Tagu. Pot ésser un llibre farcit d’anècdotes. Quan vaig dir-ho a en Tagu, esbossà un breu somriure mentre seguia sucant la presa de xocolata dintre el plat de sopa.
El dia de la revetlla de sant Joan, nosaltres, els voluntaris d’animació vam cantar la Taitona, dedicada especialment a en Tagu. El vam anar a veure a l’habitació. Ja estava en l’agonia. Al seu costat, el seu aparell per a la sordera, un embut inventat per ell mateix. Potser encara va escoltar la Taitona. Ara, a en Tagu encara el podrem veure algunes vegades a TV3, perquè segur que hi seguirà sortint en aquella ràpid flash d’un home sord amb l’embut a l’orella, en el programa de APM? (Alguna pregunta més?).
I els banyolins direm: Guaita’l!, és en Tagu!!”.

L’avi Oli.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Quan els avions ens esvalotaven

Aquest dimecres passat, a les vuit del vespre, es va emplenar una sala del museu Darderen motiu de la presentació del llibre “Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939) una obra recomanable d’aquests dos entusiastes historiadors que son en Jordi Galofré i en Miquel Rustullet. És el setè títol de la col.lecció impulsada des del Consell Comarcal i la segona que es fa conjuntament amb l’Ajuntament de Banyoles. El llibre és el resultat d’un treball acurat i exhaustiu que aproxima el lector als tràgics i convulsos anys que es van viure a la nostra comarca durant la Guerra Civil.
El llibre m’ha fet recordar que... quan jo tenia 11 anys vaig veure milicians pels carrers de Banyoles. I com tiraven a terra les campanes de les esglésies, trencaven i cremaven imatges i el carro de les escombraries passava a recollir-ne en els domicilis per cremar-les vora de l’estany. Els tres anys de guerra van ser uns anys de patiment per a totes les famílies, ja que pares i mares havien de procurar pels aliments que mancaven. Però... aquest bloc de Xisca de gardi no és un espai per a posar-nos tristos. I aquest avi que va viure aquells anys difícils també li agrada recordar-los amb el goig de la nostra adolescència. Perquè el meu record és alegre. No ho trobeu estrany. Érem nens encara, i moltes de les coses tràgiques que passaven les vèiem amb la nostra imaginació infantil. Anàvem a l’escola Francesc Macià (a l’edifici emplaçat al carrer de la Muralla, on avui hi ha la Secció Social de Càritas). Allí, en aquells tres anys hi vam aprendre a escriure i llegir bé en la nostra llengua catalana. Els joves de la meva generació – 12,13,14 anys teníem aleshores- vam aprendre a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan macos com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”. I els dijous, els mestres ens portaven a passejar per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca. En aquells caminades, ens aturàvem davant el mirall platejat de l’estany i a l’endemà a la classe retallàvem papers de colors siluetajant-los i posant-hi els noms de les muntanyes que haviem contemplat: Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes... D’aquesta manera ens anàvem endinsant a la coneixença del nostre àmbit ciutadà.
Sembla que encara veig aquell noi badoc quan davant dels finestrals de l’escola distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el seu crit estentori sobresaltava als nois i noies de l’aula: “Els avions!, els avions!”. Avançava ràpidament una esquadrilla de caces que s’havien enlairat de l’aeròdrom de Celrà i que periòdicament donaven vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per sobre les teulades fent retrunyir les amples vidrieres amb un soroll eixordador. “Són caces, son caces!” – “-Que no, que son Mosques!”. “Jo he vist un “Xato”, Té dos motors”. “Guaita’l, guaita’l, és l’avió d’en Joan Manyà!!”. Sempre hi havia algú que veia un noi mecànic de Banyoles del que es deia que pilotava un caça de l’aeròdrom de Celrà.. “-Visca, visca, visca!” La cridòria de l’aula no s’aquietava ni amb els cops de regla dels mestres que havien de posar ordre com podien per apaivagar l’esvalotament. El xivarri era frenètic quan endevinàvem un soroll estrany. Era el dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís...
Cap a les darreries de 1938 no anàvem a l’escola ja que les classes es plegarien per manca de mestres. Aquests, ara un, ara l’altre, havien d’anar a lluitar al front de guerra, un front que cada dia era més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens feien reunir a tots els alumnes al pati, i allí, el director deia el discurs de comiat. Tots els alumnes havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X”.
En els primers mesos de la guerra encara érem criatures. I en el vell pati que havia estat de l’escola dels germans Gabrielistes, jugàvem a fer guerra dintre una “trinxera” vora la paret de la Muralla. Avui, en aquest dia calorós d’estiu, en aquell vell pati hi he vist jugant més d’un centenar de nois i noies d’unes Colònies del Club Natació. Poc podien pensar que en aquella enclotada de la Muralla, uns noiets com ells hi havíem excavat una rasa per a llençar-nos pedretes. Jocs de guerra infantils.
Els passeigs que sovint faig per la Muralla són records d’una infància en que els jocs dels nens eren jocs d’una guerra que els nostres pares feien de debò per les nostres terres catalanes.
El pànic i la desolació arribà cap al final de la guerra... Llegiu, llegiu el llibre de Galofrè i Rustullet. Us el recomano. És un llibre escrit amb el cap fred i el cor tranquil. Com diuen els autors: “Estem fermament convençuts que amb el coneixement de la complexitat de la situació viscuda en aquells anys es podrà consolidar una consciència cívica col.lectiva que impossibiliti que mai més no tornin a reproduir-se situacions similars”. És un llibre d’impacte. No hi trobareu pas els nostres jocs infantils. Però sí que hi trobareu una guerra que encara avui ens fa estremir”.

L’avi Oli.

divendres, 8 de juliol de 2011

Primeres factures del detectiu

Com sabreu, en Pollastric, en Samora i jo vam contractar un detectiu per saber qui cordills va calar foc al C1 del Gallegu. Un professional del carrer de les Rotes que ens va prometre que aviat tindria resultats. El pajaru ja em va fer mala espina: panxa descomunal, samarreta plena de ruedus, ordinari com pocs, saltamarges i estassaverders. Vet aquí. El cas és que porta un parell de setmanes dedicat al tema i ja ens ha fet arribar un feix de factures que vol cobrar bitllo-bitllo. Factura número 1: viatge en TEISA per dues persones La Canya-Riudellots de la Creu i Riudellots de la Creu-Besalú. Ningú sap a què cordills respon aquest viatge del nostre detectiu. Factura número 2: traje de Can Comalat per "quedar bé i passar per un senyor". Factura número 3 "tres toscarros de vedella Sat Mer" comprats a Carns Trias. Es veu que això d'investigar obra la gana. Perquè després ve una factura de Can Mià "àpat per tres persones, cafè, copa i un bon puro". Factura número 4 tele de plasma comprada a Basar Canàries. Factura número 5 "tres cargols del tres i una broca, un lladre, una femella i dos sitrells" comprada a Ferreteria Puig. I després ve la millor "dues espelmes" a Ca la Brugada. El cas és que el noi no s'està de res. Despeses i més despeses i el més calent, a l'aiguera. Diu que ja ha descartat uns quants sospitosos, després de dues setmanes d'investigació, i a saber: "podem donar per descartats els malalts de la clínica Salus, els avis de l'asilo, una colla del Centre Excursionista que el dia de l'incendi feia bívac a Sant Aniol, en Xena que era de viatge a Terra Santa, en Vilardell que era a fent guàrdia a la seva farmàcia i els pares del Gallegu que aquell dia eren a Galícia. I el tio es queda tan ample! I diu, tot seguit, que de moment s'estan investigant unes "quinze mil persones, ja queda menys". I tot seguit li demana a en Samora vint euros i se'n va cap al primer bar que troba a rebentar-se'ls a les escurabutxaques. No sé si hem fet bé llogant aquest personatge. Li donarem quinze dies més de crèdit. Que sigui el que Déu vulgui!

El corte

Els istius era el temps del corte. Alguns en deien el "mantecado" i quedaven tan amples. El cas és que el corte era una porció de cel que a la botiga d'ultramarins de Can Crous ens servien per quatre xavos. Tenien la barra de gelat guardada a la nevera, a mig camí de les croquetes congelades i dels pèsols findus. A vegades, els de Can Crous feien un joc d'equilibrista i doblegaven cos i ànima a la recerca de la ditxosa barra. Feia una mica de basarda veure els de Can Crous vinclats, amb postures complicades, fent un esforç una mica colossal i una mica trencadís. Jo havia arribat a pensar que la nevera els engoliria com ho havia fet amb els pèsols o amb les croquetes. Se sentia un cruixir de gel, un remenanament de capses, i a la fi sortia, per art d'encanteri, aquella delícia terrenal que era la barra de gelat. Llavors es procedia a l'operació d'encaixar el tros de gelat amb dues peces de galeta. La galeta era un complement fantàstic al corte. A la fi, treies la calderilla i pagaves el que es devia. Jo sempre sortia amb la impressió que el corte era molt barat ja que havia anat precedit d'esforç,de postures impossibles, de remenament entre el gel i les croquetes. I quan sortia de la porta de Can Crous i feia el tros de Carrer Nou que em quedava per arribar a casa em convertia, decididament, en el vailet més feliç de Banyoles i part de la comarca, que era com dir tot el món. Llepada amunt i llepadada avall, el corte anava minvant, fonent-se, convertint-se en expressions de plaer i amb passatges de cel. Quan l'últim tros de gelat s'havia evaporat quedava l'univers de la galeta. Quatre rosegades i en la llengua et quedava aquell regust de dolçor singular, irrepetible. Els cortes, amics meus, són els termes que delimiten els nostres istius, una llinda perfecte que separa terra i cel, nostàlgia i puta realitat, dies passats i glòries banyolines. Carpe Diem.

dijous, 7 de juliol de 2011

Senyor Pairolí

Avui hem enterrat el Senyor Pairolí. El Senyor Pairolí era un prodigi de discrecció, humilitat i constància. Poc a poc, des de la seva casa de Quart, va anar deixant-nos un llegat de riquíssima literatura. S'estimava el país i la seva  llengua, s'estimava la terra i els seus fruits, i de tot això en bastí una obra que perdudarà, i tant que perdudarà. El temps, aquest jutge notabilíssim, posarà les coses en el lloc on no l'han volgut posar les capelletes, les modes i aquesta gasiveria general que és la cultura catalana. Com la seva casa, ferma i virtuosa, voltada per l'esplendor dels arbres i per l'equilibri dels horts, és la literatura del senyor Pairolí. No caurà i no podran fer-la caure, resistirà als embats dels dies i de les nits. El senyor Pairolí romandrà a través dels seus llibres, com ho fa Pla, com ho fa Montaigne, com ho fan els grans. I els dies petits s'emportaran les coses petites, i el temps majestàtic ens farà recordar Pairolí quan el llegim, i el vivim, i ens faci picades d'ull a partir de les paraules que haurà triat perquè gaudim del viatge, del viatge dels llibres i de la literatura. Senyor Pairolí, a reveure, a rellegir.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Sardanes remullades

"És l'Aplec, a ballar!". aquest és l'eslògan que els dirigents de l'Aplec de la Sardana han posat en el programa d'aquest any. Si, ja s'ha ballat, però em sembla que el que s'ha fet més és còrrer a la desesperada per buscar un bon aixopluc davant de la tamborinada i el ruixat que va caure cap al tard quan en el prat de l'estany vora l'estanyol els balladors puntejaven les sardanes de lluïment. Aquest 59 aplec va ser un èxit d'organització. Com sempre. Amb un repertori en que no hi faltaven sardanes dels clàssics banyolins com els germans Saderra, en Russendu Palmada i l'Enriquet del Cine. I especialment amb un record de dos Martirians (pel compositor Tià Font que ens va deixar fa poc, i en Gatallo, un dels impulsors de les Colles Sardanistes banyolines). S'han tocat sardanes dels Palet, i una d'especial dedicat a l'Atlètic Club de Banyoles, sardana molt original que té per títol "Atlètic (la sardana, no la birra)".Ells, compositor i jugadors, ja s'hi deuen entendre. Posats a dedicar, fins i tot es va tocar una sardana que tenia per títol El Brillant (per a en Quim Vidal, fill d'en Jaume). Ja veus, Brillant, tu sí que la brilles!. Enhorabona. I que consti que quan la tocaven brillava un sol que feia suar i sedejar (de set) molt més que els pobres desmais pansits que se'ls hi ha arrancat la carcanada de la soca de tant estirar el coll per poder arribar a glopejar una mica d'aigua de l'estany. I es que des que van treure la font de la Goja Filadora sembla que tot aquell paratge es va morint de set i d'angoixa. I mireu que és trist això de morir-se de set tenint tan a la vora l'aigua!.

A l'Aplec també n'hi ha que la ballen. I aquests son els organitzados, que a més de la cosa tradicional de l'Aplec, l'han culturitzat molt més amb exhibicions dels dos grups de l'Esbart Dansaire de Fontcoberta, i amb una fira-mercat amb participació de molts barris, del Club Hípic, de l'Atlètic Club, d'un grup de petanca i del gastrònom Jaumó. I amb una trobada de Puntaires -la sisena- i Patchworh. Jo, que no hi entenc res d'aquestes coses, m'he quedat glaçat quan m'han dit que feien Patchwork. Què coi és això del Patchwork?. Com que no he vist com ho feien, en arribant a casa m'he posat al Google buscant això del Pathwork. I mireu el que diu: és una tècnica de costura que consisteix a unir trossos de tela formant un disseny concret. Vaja!, que resulta que és allò que feien les modistes en aquells temps aprofitant trossos de roba per fer boates, voravius i tota la pesca. Que no em toquin més del voraviu!.
Com cada any, al paratge dels desmais hi ha hagut un dinar popular. Com que jo he dinat a casa, no us puc pas dir el que han menjat a la vora de l'estany. Em sembla que l'any passat van haver de marxar a corre-cuita amb el plat a la mà - o al cap fent de paraigua. Amb la pluja es va acabar l'aplec. I si aquest any han pogut dinar suposo que hauran menjat el plat típic d'arròs. Perquè com deia Rusiñol "no hi ha res que faci unir tant als homes com un bon plat d'arròs". De totes maneres, hagin menjat el que hagin menjat, bon profit a tots!. Alguns es deuen haver posat a dinar amb faixa i amb les espardenyes de pagès posades. perquè així s'anunciava en els programes: "Poseu-vos faixa i espardenyes. Nosaltres ja les portarem". Entre tots ho han fet tot.
Jo no sé si al final han arribat a ballar la darrera sardana de conjunt que tocaven les tres cobles. Era Baixant de la font del gat, que s'anunciava com a cloenda. Però, com que després de la desbandada general degut a la tronada i la ruixada, va tornar a sortir el sol i els remullats van poder estendre's assecant-se una mica, suposo que es van tornar a enllaçar les mans, dansant aquella sardana que anys enrere es tocava com a cloenda de la festa de la plaça Major i on tothom es desfeia de l'anella sardanística per còrrer com uns desesperats per fer allò que en aquells llunyans temps en dèien una animalada, perque encara no s'havia inventat la paraula castellana de gamberro. Però això ja son figues d'un altre paner.Un altre dia hi explicarem.

L'avi Oli

dimarts, 28 de juny de 2011

Col·lapse total

La cosa és que el taller de can Ruti estava ple com un ou de resultes del cap de setmana. Com que en aquests temps que corren hi ha més gana que seny, es veu que de Sant Joan cap aquí la gent ha fet bestieses de l'alçada d'un campanar i el col·lapse a urgències ha estat total. El primer hi va arribar cremat; un parell de dos que s'havien vist valents per fer un disbarat es van enrampar fort i els van haver de desenganxar a corre-cuita; n'hi va haver una que va tenir un cobriment de cor; la germana del farmacèutic de no sé quin poble es va presentar amb un atac de feridura; tres d'una colla que sopaven al mas d'un amic en van fer un gra massa i un avi que es deia Jerónimo, però que no tenia res a veure amb els indis de les películ·les, va recaure d'un mal dolent que l'havia turmentat temps enrere. El panorama era desolador. L'hospital vessava ferits per tots costats. L'eufòria col·lectiva és criminal.
Dilluns al matí, un servidor estava a punt perquè el mecànic m'arreglés la closca. Però a última hora, quan ja estava vestit de malalt i rebufava medicaments pel nas i per les orelles, va venir el metge i va dir que tenien molta feina, que primer havien d'arreglar tots aquells que havien arribat i que ja podia tornar cap a casa, que això meu és una mica de pa sucat amb oli i que ja ho faran quan puguin. No ho he pas acabat d'entendre però ells sabran. Jo la feina ja la vaig tenir feta el dia del vessament. I aquí em teniu, una altra vegada a Banyoles, fent temps fins que em tornin a avisar, menjant bledes i fruita, fent migdiades i deixant-me anar a favor del vent de la vagància. Diuen que serà dijous però ja ho veurem. Al ritme que van, si em reparen la setmana que ve ja serà molt. Si no m'ho fan ells, hauré d'anar a can Xumeia, que tota la vida han arreglat els rebentons amb una diligència admirable. Ben mirat, no val la pena posar-se pedres al fetge.

La ressurrecció d'una orquestra

Han ressuscitat.No hi son tots, però mira que n'han fet de fressa aquests set musics aficionats de l'orquestra de sant Martiria que s'han presentat a la Patagònia per obrir els actes d'homenatge a en Vili en les festes de sant Lluis que es van celebrant durant tot el mes de juny. Hi havia en Kitu Pau (teclats), en Joan de la Parra (guitarra baixa), en Joan Comalat i en Xavi (guitarra i veu) en Jep Branyas (saxo tenor), en Mia Ros (bateria) i en Xicu amb la seva veu rogallosa com un nou Louis Armstrong cantant la Taitona, Els cigarrus de deu i el pasdoble l'Aligot d'en Manel Saderra. I fins tot l'hasta luegu cucudrilu amb la col.laboració de l'Evelyn Boix i amb veus improvisades sobre la marxa. Que és el que hi va haver més: marxa, molta marxa!!
Son els que han ofert les seves tradicionals cançons que haurien de tornar a escampar altra volta pels carrers i places de Banyoles. Perquè això, nois, no ha pas de quedar amb un concert únic. us heu d'animar per fer gaudir a tots els banyolins petits i grans i fins i tot als repatanis com aquest avi Oli que us ha aplaudit tant o més com quan va fer-ho ja fa alguns anys en el cantó suís del Jura on celebraven -com cada any acostumen a fer-ho- la Diada Nacional del Jura, i vosaltres vareu fer gaudir -juntament amb la Marina Rossell- als habitants d'aquell cantó suís que segueixen cada any discursejant, cantant i ballant per l'autodeterminació TOTAL.
Jo també m'he ficat dins la Patagònia per escoltar-vos, però a aquest avi li han fotut uns auriculars a les orelles que l'han fet sortir de pressa al carrer perquè em barrumbejaven més del compte. Però us he escoltat des de fora al carreró que també era ple de fans i fanas taral.lejant les vostres cançons. I... us he mirat des de la finestra, i he vist en Noni com somrei i us aplaudia envoltat de jovenalla, i he seguit contemplant-vos i vosaltres cantant i tocant m'heu saludat aixecant el braç. Un d'ell, en Jep Branyas, m'ha dedicat un solo saxofonístic sense respirar, perquè sap que al cap de pocs dies ens trobarem a la Clínica, a la Solana o a la residencia Vall del Terri per animar les persones allí acollides per cantar tots plegats la Taitona que tan bé heu ressuscitat a la Patagònia.
Torneu, amics, torneu!!

dilluns, 27 de juny de 2011

Ha arribat l'istiu.

Quan arriba l’istiu el dispensador d’aiga per beure del Club queda sec de seguida. Ja prou castigat d’omplir les ampolles dels remers i piragüistes, acaba defallint per l’atac de desenes de camacurts, vestits tots amb la samarreta del casal d’istiu.
Quan arriba l’istiu, tota beguda que no surti de la nevera sembla pixat de burra. A la feina, en Quel Boix em va portar una màquina d’aquelles que hi fots un llampis de marranxa d’aiga i te l’escup per sota ben fresca. Fa una setmana devíem patir un “ve d’ells” en forma de pujada de tensió que m’ha cardat enlaire el sistema de refrigeració i la cafetera, de propina. A l’istiu l’aiga a temperatura ambient no val pa res!
Fa quatre dies que som l’istiu ja en tinc la pipa plena de mosques i mosquits. Tinc la sensació que aquests últims cada any venen amb més mala llet, com si fossin comandats per en Felip Puig. Alguna bestiola d’alta graduació (devia ser alferes o sots inspector de mosquits, per lo menus...) es va acarnissar amb la meva cuixa i ja porto tres dies que no faig més que gratar.
Ara que ja s’ha cremati que ja ha explotat tot, que en Viladiu (que estarà ben bé quinze anys menjant pastilles Juanola) ja ha recollit totes les cadires, ha endreçat els micròfons, i ha cargolat els cables, podem dir que ja hem cardat els dos peus a l’istiu.
Als vespres d’istiu al Mam, a mesura que es va acostant l’hora de marxar cap a casa va incrementant la sensació de benestar. Entremig de begudes exòtiques i aquella mena de coques de recapta, un ja es planteja empadronar-s’hi.
Arriba l’istiu i Xisca de Gardi baixarà el ritme frenètic de tot l’any fins a limitar-se a la mínima activitat vital de supervivència. Així que el patró de la confraria ens ingressi la paga doble, carregarem la nevera de Woll Damms i desenxufarem l’ordinador per poder enxufar-hi el ventilador. Així ha estat sempre i així serà. Ha arribat l’istiu, per qui no ho sàpiga.

divendres, 24 de juny de 2011

El detectiu ja té contracte, Samora.

Vam anar a veure el detectiu privat. Es un noi que antes treballava a la Metal.lúrgia i ara s'ha parat per ell. Té el despatx al carrer de les Rotes, en unes golfes. La seva taula està voltada de gallines ponedores i de gabies de conills. El noi és guenyo i camina guerrell. El primer que ens ha dit: "cobro una morterada per endavant" i en Samora li ha posat un feix de cèntims embolicats en paper del mundo deportivo. Vet aquí. El detectiu se'ls ha mirat amb desconfiança però els ha acabat comptat. Ja li ha estat bé. Vestia, el detectiu, samarreta d'imperi una mica ratada i pantalons de "raiadillu". Es pentina amb una ratlla a l'esquerra i fuma, quasi sempre, senyorites. Tot seguit ens ha preguntat de què es tractava "l'asuntu". I en Pollastric li ha ensenyat la foto. Ha vist el C1 del Gallegu cremat de dalt a baix i ha afegit "cagom redeune, sí que hi van forts". S'ha gratat el poc cabell que té i ha mirat pel badiu. Des de les golfes es veu un tros de camp de futbol vell. En cabat s'ha gratat la panxa que li sobresortia de la samarreta d'imperi i ha preguntat "vius o morts?". En Pollastric que devia estar pensant en uns cargols a la tornem-hi ha respot "Vols que t'ho digui, a mi m'agraden ben cuits,", en Samora ha fet que sí amb el cap. El detectiu ha cardat un cop de puny al seu pupitre i ens ha mig espantat amb un crit d'home boig: "Collons, parlo si voleu els autors del foc vius o morts". Ningú ha respost res. I el detectiu ha afegit "ja ho entenc". I ens ha fet baixar per l'escala i ha dit que aviat tindríem notícies d'ell. Em pregunto si li ha quedat clar que no volíem víctimes. Però, tant se val, el cas és que començarà a remenar. No us estranyi si veieu per Banyoles algú que fa moltes preguntes i s'ho mira tot amb lupa. Es el nostre detectiu. Es el mateix que va trobar els avions enfonsats a l'Estany i qui va desxifrar l'enigma de l'assassinat de l'Abat al Monestir. Es una fura, és una espasa. Qui hagi estat el que ha cardat foc al C1, que es calci, reseu un parenostre per tan infortunat temerari.