divendres, 28 de gener de 2011

El govern dels millors

Ens han de trucar d'un moment a l'altre. Ens poden posar a un costat o a l'altre, tant li fot. Tan se'n carda. En Mastegatatxes s'ha demanat conseller del caminar discret: ha heretat del seu pare una manera parsimoniosa d'anar pel món, entre elegant i anar fent. El senyor de Besalú s'ha postulat com a conseller de brunyols i vi ranci, la cosa promet. El contramestre farà de president si és que té humor i el truquen a hores escollides. Pot ser que en Mas el truqui i no el trobin a casa, però el poden caçar a mercat o a l'Ateneu o en pisos selectes. Xisca de Gardi és el govern dels millors i la resta pura xavalla. Ja ho va dir un banyolí: "A Barcelona som dos-cents i la resta és xavalla" i va quedar tan ample i segur que va prendre's un soldat a la fresca. Som els millors i ens han de trucar a cap hora. Això de la Senyora de Can Parrasa és per entretenir. Ja se sap que ella guardarà les cadires a l'espera que vinguem la resta dels de Banyoles. Al govern dels millors s'espera el Gallegu que portarà les relacions amb l'SGAE i en Samora durà el ministeri més indeterminat que pugui dur-se. Es tracta d'asseure's i fer la viu viu. Que s'ha de treure el límit d'anar a 80? Totalment d'acord: s'ha d'anar a tarot de peixeter o a pas de tortuga. Que s'han de rebaixar pressupostos? Rebaixarem el que s'hagi de pagar per mantenir el rei, la reina, les princeses i la mare que els va hasta parir. Que s'ha de nomenar algú per tele 3? Perfecte, nomenarem el director comercial i així podrà posar les seves pel.lícules a tot hora i sense manies. Que cal envair algun país? Ja es farà, cap problema. Que hem de declarar la independència? Ho farem ben dinat i un cop tinguem el carajillo al ventre i el caliquenyo als llavis. No ha pa de ser tan difícil ser del govern dels millors, només cal una mica de voluntat, deu minuts de temps, i les ganes de platxèria que no faltin. Arturu, a què esperes per trucar, que venim i arreglem aquest país en el temps de dir "bora nit"

dilluns, 17 de gener de 2011

Un milionari entre nosatres

A algú dels nostres li ha caigut una picassada de calés en això tan rústic del "gordo de la primitiva". Quin nom tan barroer, però si et cau una morterada no es tracta de filar prim, agafes la pasta i et deixes retratar amb el delegat del premi que sol ser més gras i més primitiu que el nom. El que ha rebut el calé llarg deu ballar per un peu. No direm allò tan burro de "ens n'alegrem perquè era una persona necessitada i em fa més il.lusió que ell". Collonades. De seguit que algú de la vora guanya una fortuna el primer que s'ha de tenir és enveja. L'hem d'envejar amb totes les nostres forces i energies. Qui el va parir. Qui l'ha arribat a parir. El Déu que el pela. La mare que el va matricular. L'enveja, lluny del que es diu, és la cosa més sana del món. La bilis que ens corrou de dalt a baix segrega tota mena de substàncies beneficioses pel cos humà i desperta la inventiva i la imaginació. L'afortunat s'ha de sentir aïllat, amenaçat pel fantasma de l'enveja, pensant de quina manera dissimularà l'èxit obtingut. I ho sabrem. Perquè la gent no se'n pot estar de xerrar. Sempre hi ha un cosí germà al qui se li explica que t'ha tocat una quiniela i li falta temps per cantar. O sempre hi ha un nebot malparit que fa sumes i restes amb el que li pot tocar. O sempre hi ha un germà petit que t'ha demanat que amb els calés li compris un auto bo i no ho has fet i et delatarà quan pugui i allà on pugui. A Banyoles no es pot amagar cap nou milionari. Tot se sap. Llavors la persona rep visites a totes hores de suposats parents: "Jo sóc el teu cosí de segon grau, el fill de la tia Paquita, la que es va casar a Pedrinyà amb un metge de Bàscara, no te'n recordes de mi? Junts vam fer la comunió solemne a Santa Maria i et vaig ajudar a baixar una pilota que havies esperxat a l'hort de les monges..." Tanta xerrameca perquè el suposat parent t'expliqui una necessitat de diners i et demani que col.laboris ara "que t'han caigut del cel". I així anar fent. El millor que pot fer l'afortunat és donar els diners a uns irresponsables com nosatres. Llamamau. A nosatres no es faria cap ànsia dir que no als parents, ni ens emprejaria que tothom ho sabés. Entre d'altres coses perquè els calés ens durarien ben poc. Així que ja ho sabeu, milionaris del gordo de la primitiva, ja ens coneixeu, som gent planera, accessible, generosa i agraida. Sabeu on trobar-nos: a l'Ateneu, a Can Garriga, al Bar Borgonyà, a la Brasa, sota les voltes de la Plaça o a l'hort del contramestre. Pregunteu per nosatres i aviat sortirem. Els calés amb bitllets de 50 que són de més bon remenar. I una mica de calderilla per fer el cafè i per pagar la zona blava. Gràcies per endavant.

diumenge, 16 de gener de 2011

41 a zero

Queia una galletada d'humitat sobre el Camp de Fútbol Vell i amb prou feines es veien les cases de les Rotes i Can Quim del Rec. La foscor s'alçava i tot prenia l'ambient boirós de les terres de la Gran Bretanya. Al camp de fútbol vell es preparaven per saltar gent de Terrassa i els jugadors del Banyoles Rugby Club. El camp s'anava omplint d'un públic comarcal delerós, i àvid, de començar a entrar en aquest evangeli que és el Rugby. Noble esport que només es juga en latituds civilitzades i té molt a veure amb l'honestedat, el sacrifici i la fe en l'equip. L'evangelitzador en cap és un tal Narcís Ribot, fontcobertí il.lustre, un amic sempre disposat a engegar iniciatives, a creure cegament en que els horitzons utòpics estan a l'altre costat de la cantonada. Ribot és el Gofer del Banyoles Rugby Club, una mena d'home per a tot, que tant organitza, reparteix, disposa, concilia, mena la logística i parla pel micròfon. El Gofer és l'home orquestra i qui ha portat, de nou, el Rugby a la nostra capital. Aquesta vegada, pel que hem vist, pot ser la definitiva. Perquè la gent respon i perquè l'equip avança amb la força i l'elegància que s'ha de menester en aquest esport. L'educació en el rugby sempre és present i no s'escoltaven els esgarips i els nomsdelsporcs tan habituals en el nostre futbol. Aquí companyonia, aplaudiments i reconeixements. A la fi, l'evidència, el nostre equip vencia el Terrassa amb un saber estar monumental. La humitat cremava arreu, però l'aficció seguia aplaudint els primers passos d'un equip pioner, novíssim, entregat. A la fi, la boira era rellevada pel fum de la barbacoa. Costums il.lustades: cervesa i carn provinent del padrí del partit, el Senyor Trias va facilitar aquella vedella tan excel.lent que té. Deixeu-nos dir que la sentència que el Rugby és un esport de bèsties jugat per cavallers pren, aquí, tot el sentit del món. Al nostre amic Gofer li hem de donar les gràcies pel seu evangeli de civilització i bones maneres. Gràcies al Rugby, Banyoles forma part de les grans latituds mundials.

divendres, 14 de gener de 2011

I ja està

Com que els economistes són uns inútils i dels que manen no hi ha ningú que valgui pas ben res, he decidit fer quatre números i resoldre la collonada aquesta de la crisi, d’una punyetera vegada. A veure: quant es deu? El total, vull dir, amb IVA i tot. Doncs resulta que el deute públic mundial és d’uns 45 bilions d’euros, números rodons. Molt bé: quants som? Així per sobre, hi ha uns 7 mil milions de persones, sumant els que som de Banyoles i els que no. A quant toquem? A uns 6500 euros per cap. Ens devem 6500 euros per cap els uns als altres. Aquest és el gran problema? S’ha de ser ximple per no resoldre una cosa tan fàcil!
Ens posem tots en filera, com la processó de Mata, un darrera l’altra. El primer li paga el deute al segon. El segon, amb aquests calés, li paga al tercer, el tercer al quart i així, com que el món és rodó, fins tornar al primer. Ja està, tothom content i cap a casa seu. I, si cal, ja em poso jo de primer. N’estic fins els pebrots de sentir parlar de la crisi.

dimecres, 12 de gener de 2011

Martí Anglada

El Senyor Anglada és un corresponsal més d'abans que no pas d'ara. I això ja és un elogi. El Senyor Anglada ens recorda els temps que en Pla anava per l'estranger. Té prestància, sap estar i el que és més definitiu: coneix molt bé allò que parla. Això ja no passa gaire. Els corresponsals, massa vegades, són estaquirots que només xerren i para de comptar. Cares boniques en un temps on la imatge dicta sentència. El senyor Anglada no té una imatge convencional- n'estarem d'acord- però serva l'elegància antiga i reposada dels propietaris rurals. Al cap i a la fi, ell en ve de mena. Forma part de la reculada i sempre present nissaga dels Anglada de Vilert. Un oncle seu, en Carlos, el vaig aconseguir i guardo en el record el seu posat notabilíssim i la seva saviesa més que fonda. El senyor Martí Anglada ha heretat aquest tremp de la família, com no pot ser d'altra manera, i en el seus ulls d'observador reposat i en el seu pentinat de reporter d'altres temps hi veiem un correponsal de part de bo. La seva veu, profunda i senyorívola, guarda el matís de les cròniques de tota la vida, de les que desperten conviccions, sensacions i vocacions. Es un del nostres, el Senyor Anglada, amb tota la seva caixa toràcica, amb tots els seus abrics i americans, amb tot el seu pregon coneixement. Quan veiem el Senyor Anglada ens arriba el vell i civilitzat aire d'Europa. Sentir-lo i veure'l és un senyal d'occident, una llum que ens guia i ens fa pensar que som més a prop del món instruït en que voldríem ser. Diuen, ara, que es retira i que no farà més de corresponsal. I ens sembla que el far s'apaga i que la boira és una mica més impenetrable. La civilització ha d'impedir que un dels grans corresponsals d'aquesta Europa feixuga i fatigada ens acabi plegant. On seria, llavors, l'esperit de Brusel.les i la Grand Place? On seria, llavors, l'ambient del Berlin de sempre. Perduts per sempre més. Hi ha cavallers que no poden retirar-se mai de la vida. I entre aquests: Martí Anglada. Xisca de Gardi, per servir-lo a Déu i a vostè.

dimecres, 5 de gener de 2011

En defensa del tabac

Des del dia dos de gener la societat es divideix entre els que estan dins i els que estan fora dels bars. Els bars de Banyoles ja fa un parell de dies que no fan olor de bar, però això no és el pitjor. L’aplicació de la nova llei que fa desaparèixer l’olor genuïna del tabac ha provocat l’aparició de diferents ferums que fins ara romanien sota el control dominant del perfum nicotínic. El tuf d’alcohol resclosit, de desaigües bruts i cervesa fermentada s’està apoderant dels diferents locals d’oci de la comarca.
Recordo l’impactant fortor de l’antic L7 (Disco U) en obrir la porta els divendres, després de dies d’estar tancat. Quedaves estabornit. Ara, en canvi, pagaria el que no tinc per fer-me amb un pot d’aquella fètida essència, i se'm omplirien el ulls de melancòliques llàgrimes només de desenroscar-ne el tap. Aneu a saber què n’hauria estat d’aquell tuguri subterrani sense l’ajuda del fum de desenes de cigarretes, l’única arma que havia aconseguir camuflar aquella pudor contra la qual en Jordi no havia trobar fórmula possible ni producte corrosiu que la fes desaparèixer.
Xisca de Gardi vol fer justícia, i si a partir d’enguany no és permès encendre ni una trista cigarreta dins un establiment públic, demanem enèrgicament la prohibició de circular per la via sense fumar. Els bars per uns i els carrers pels altres, això és justícia i la resta collonades. Així, demanem un gest vingut d’Orient, tot esperant veure els tres reis amb un caliquenyo als dits i tot el seguici de patges i camarlencs repartint Ducados i Habanos sense filtre a petits i grans.

dimarts, 4 de gener de 2011

Qatar és Banyoles

Qatar e' molt lluny però no gaire. Es veu que aquella gent té més duros que sorra. I això que de sorra en tenen la pipa plena. A Qatar tot e' sorra. L'avantatge és que sota la sorra tenen tot el petroli que volen. Al Pla de l'Estany vam buscar petroli però no ens vam ensortir. A Falgons se'n van fer un fart de gratar, però, ai senyor, no en van trobar ni per omplir el dipòsit d'una mobylette. A Qatar, en canvi, només han de fer un clot al desert i els hi surt Petroestany, el Poste de Mata i el garatge Oller junts. Això fa que la gent de Qatar tingui calés per parar un tren. I és això el que ens interessa en aquests temps que anem més pelats que el cul del mono del Barviland. Els del Barça ja han corregut a buscar calés perquè els senyors del petroli posin publicitat a la samarreta. I els hi ha caigut un feix de bitllets que Déu n'hi do. Aquesta és la nostra. Que no és l'Atlètic més senyor que el Barça? Des de Qatar les distàncies entre Banyoles i Barcelona són insignificants, un jaç de grill, vet aquí. Si han posat preu a la samarreta del Barça tabé poden posar-ne a la de l'Atlètic. Amb trenta milions en faríem prou per aturar el cop. Per acabar de passar l'any. Per fer tres o quatre fitxatges d'anar-hi anant. A negociar amb els àrabs hi podria anar en Viladiu que sempre queda bé acompanyat, això sí, d'en Zamora que té una cara que els podria resultar familiar als d'allà abaix. Per contactar amb aquell personal es podrien fer una foto al keebab Banyoles establiment pintoresc síntesi de les dues cultures en qüestió. Ah, i, al cim, amb deu mil euros que ens sobressim podríem patrocinar l'altre equip de la ciutat. Seria bo que els altres portessin el nom de l'Atletic en la seva samarreta blanc i blava. Queda dit.