dilluns, 17 de gener de 2011

Un milionari entre nosatres

A algú dels nostres li ha caigut una picassada de calés en això tan rústic del "gordo de la primitiva". Quin nom tan barroer, però si et cau una morterada no es tracta de filar prim, agafes la pasta i et deixes retratar amb el delegat del premi que sol ser més gras i més primitiu que el nom. El que ha rebut el calé llarg deu ballar per un peu. No direm allò tan burro de "ens n'alegrem perquè era una persona necessitada i em fa més il.lusió que ell". Collonades. De seguit que algú de la vora guanya una fortuna el primer que s'ha de tenir és enveja. L'hem d'envejar amb totes les nostres forces i energies. Qui el va parir. Qui l'ha arribat a parir. El Déu que el pela. La mare que el va matricular. L'enveja, lluny del que es diu, és la cosa més sana del món. La bilis que ens corrou de dalt a baix segrega tota mena de substàncies beneficioses pel cos humà i desperta la inventiva i la imaginació. L'afortunat s'ha de sentir aïllat, amenaçat pel fantasma de l'enveja, pensant de quina manera dissimularà l'èxit obtingut. I ho sabrem. Perquè la gent no se'n pot estar de xerrar. Sempre hi ha un cosí germà al qui se li explica que t'ha tocat una quiniela i li falta temps per cantar. O sempre hi ha un nebot malparit que fa sumes i restes amb el que li pot tocar. O sempre hi ha un germà petit que t'ha demanat que amb els calés li compris un auto bo i no ho has fet i et delatarà quan pugui i allà on pugui. A Banyoles no es pot amagar cap nou milionari. Tot se sap. Llavors la persona rep visites a totes hores de suposats parents: "Jo sóc el teu cosí de segon grau, el fill de la tia Paquita, la que es va casar a Pedrinyà amb un metge de Bàscara, no te'n recordes de mi? Junts vam fer la comunió solemne a Santa Maria i et vaig ajudar a baixar una pilota que havies esperxat a l'hort de les monges..." Tanta xerrameca perquè el suposat parent t'expliqui una necessitat de diners i et demani que col.laboris ara "que t'han caigut del cel". I així anar fent. El millor que pot fer l'afortunat és donar els diners a uns irresponsables com nosatres. Llamamau. A nosatres no es faria cap ànsia dir que no als parents, ni ens emprejaria que tothom ho sabés. Entre d'altres coses perquè els calés ens durarien ben poc. Així que ja ho sabeu, milionaris del gordo de la primitiva, ja ens coneixeu, som gent planera, accessible, generosa i agraida. Sabeu on trobar-nos: a l'Ateneu, a Can Garriga, al Bar Borgonyà, a la Brasa, sota les voltes de la Plaça o a l'hort del contramestre. Pregunteu per nosatres i aviat sortirem. Els calés amb bitllets de 50 que són de més bon remenar. I una mica de calderilla per fer el cafè i per pagar la zona blava. Gràcies per endavant.