dilluns, 28 de febrer de 2011

Al senyor Tonet Freixa

El Senyor Tonet Freixa és el representant d'una llarga i antiga saga de sabaters banyolins. Conscients de la tradició que recullen ho han deixat escrit a la façana de la seva sabateria del carrer Mercadal. Des de Santa Maria, a l'alçada de Can Bernat, la vista retalla l'aparador d'aquesta permanent fàbrica d'il.lusions de Can Freixa. El senyor Tonet Freixa, cinèfil remarcable, ha fet del seu aparador una immensa pantalla de cinemascope: com la del Victòria, si fa o no fa, una pantalla que reflexa somnis de planta, sola i taló. De petit, anar a Can Freixa era una festa. Volia dir estrenar sabates. Volia dir asseure's en aquelles còmodes butaques i emprovar-se un fart de sabates. Volia dir fer servir aquell estri lluent i platejat que era el caçador. Volia dir rebre obsequis com ara llapis o globus, o les dugues coses alhora. Anar a Can Freixa significava sortir amb sabates noves i pensar que tot el món et mirava els peus. A la capsa quedaven enterrades les sabates velles, inservibles ja, polsegoses, rebentades de tant xutar les pilotes de cuir als patis interminables del Casa Nostra. En Freixa ha calçat mig Banyoles i ha repartit felicitat en mides que poder anar del 34 al 43, per dir alguna cosa. Possiblement per això, el senyor Tonet Freixa és un tipus que té la plenitud fixada a la cara. Banyoles, a diferència de la resta del món, són els seus sabaters. Calçadors honorables. Mai una frase feta ha tingut tant sentit i tanta intenció: als seus peus.

divendres, 18 de febrer de 2011

Què us ha cardat el Black Bass?

El Doctor Darder va visitar l'Estany i el va trobar pobre de peixos. No s'hi podia pas pescar gaire re. Amb prou feines alguna carpa despistada i poca cosa més. En aquestes que el Doctor Darder va recomanar la repoblació del nostre Estany. Era urgent portar-hi peixos de mig món perquè les canyes dels pescadors fessin aquell tremolor característic, providencial. Qui ha pescat, qui s'ha estat hores encantat, coneix molt bé aquell instant reverencial en que s'enfonsa el tap, el fil es tensa i la canya comença a fer una vibració delicada. Han picat. El pescador està fins els nassos d'escoltar aquella pregunta que li fan els passavolants "què? piquen?" i és, llavors, quan la canya tremola en que el pescador pot rendir comptes a totes les hores passades en una fatigosa espera. El pescador de l'Estany encara té més paciència que el de mar. Era per això que el Doctor Darder, comprenent l'ànsia dels pescadors de l'Estany, va dir allò de "portem peix d'on sigui que aquesta gent ens agafarà alguna cosa". I vet aquí que el peix va venir de l'altra punta de món. Van arribar els sols i els black bass. Peix que pronuncíavem a la catalana confiant que es tractés d'una espècies del Terri. El Black Bass era foraster però ens el vam fer nostre. Es va passar cap a cent anys a Banyoles i podem dir que era de Banyoles de tota la vida. Com tantes famílies que només porten cent anys i ja semblen famílies fundacionals de la ciutat. L'Abat Bonitus tabé era foraster i ara qui gosaria dir que no era de Banyoles. El Black Bass era tan de Banyoles que va tenir un bar al seu nom, el millor bar que hi hagi hagut mai a Banyoles en els temps moderns. El cas és que algun beneit, que s'amaga rere la carcassa d'entendre-hi en això de la natura, ha decidit cardar fora als black bass. Amb l'argument que és foraster. A veure si algun dia, un beneit, decideix fotre a terra Santa Maria perquè respon a un estil forani, o prohibeix el consum de tortades perquè a Banyoles no es planten ametllers, o ens quita de menjar allioli perquè els alls, en realitat, no eren de Banyoles sinó del tarn. O treu la festa de Sant Martirià perquè el patró era nascut a les itàlies. No fotem el boit, que n'estem cardant un gra massa. Que tornin els black bass a l'Estany, ara mateix, de n'un en un, i que els hi demanin perdó per tamanya ofensa. Els hi devem una consideració, una compensació per aquesta maldat. S'ha de tornar a instaurar la festa del peix i dedicar-la als black bass, a una espècies que fa cent anys que viu entre nosaltres, sense fer fressa, sense cardar merder, donant il.lusió i vida als pescadors, lluint dins l'estany i recordant el millor bar de la vida. Venjança. Xisca de Gardi declara, des de ja, la guerra oberta, sense quarter i sense ferits.

dijous, 17 de febrer de 2011

El Delegat de Banyoles

Ja era hora que fessin delegat d'Agricultura a un de Banyoles. És d'un sentit comú i d'una sensatesa poc habitual en els nomenaments. El delegat d'Agricultura hauria de ser, per decret, de Banyoles. Per 'na' bé hauria de ser de Can Teixidor del Terme o de Can Bota, famlíes que viuen el fet pagès com un cerimonial, com un ritus superior. De fet, el nomenament del banyolí va en la bona direcció: és de Can Xurriaques de les Rodes. Nosaltres havíem aconseguit el seu avi, un hortolà, un home senzill, de peu pla, que tenia tres o quatre cabassos a l'entrada de casa seva, i que d'aquesta manera feia la venda de la vianda pels quatre veïns interessats. Era d'aquelles cases que a l'obrir la porta ja quedaves prendat per la flaira de l'hort, pels colors de les viandes fresques i per aquella romana sempre a punt per pesar la mercaderia. El nét es farà càrrec de defensar i protegir els pocs pagesos que ens queden. I és per això que li recomanem que en el despatx no oblidi mai la memòria de l'avi: seria bo que pengés alguna foto d'aquell hortolà banyolí, d'aquells cabassos, d'aquella manera de fer discreta i humil. Si el nét recorda l'avi, els pagesos poden dormir tranquils: tindran un fidel servidor de la seva causa, algú que honora la memòria, un escrivent que no oblida la terra que l'ha fet créixer. Al Delegat de Banyoles encomanem el futur dels nostres horts, de les nostres arrels, dels nostres dies i del que tan estimem: la terra pagesa.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Els de l'Atlètic, te'ls pagarien

Un meu veí del carrer Canat m'atura pel carrer per donar-me un avís civilitzat: hauries de baixar la persiana de la finestra perquè te la podrien trencar els del camp de fútbol. En principi quedo sorprès. Es el veí que sempre m'avisa de coses d'interès, crec que és l'home de la tintoreria del carrer Colom. Un banyolí respectable que s'estima la seva condició de veí, d'habitant del barri de les Rodes i de banyolí. Tres a zero. Em quedo parat, no sé què dir-li al veí, i deixo anar una frase una mica d'estar per casa "oh! Si et trenquen els vidres, després treballs perquè te'ls paguin". El veí no dubta i deixa anar "els de l'Atlètic, te'ls pagarien". No dic re més. No li dic que sóc soci d'aquesta sagrada institució, no li dic que conec la directiva, i alguns jugadors. Però em queda a dins un orgull molt gros, molt sa, molt ample. Un orgull que corre i recorre la ciutat i la comarca, i aquest món que ja se'ns fa petit. L'home, l'apreciat veí, ha apamat l'elegància del club que vestit de taronja, sap de la paraula d'aquesta entitat, reconeix la noblesa, s'ha empeltat del significat d'una institució senyora com cap altra. "Els de l'Atlètic, te'ls pagarien" és rotund, són a penes poques paraules dites amb un desconegut que amaguen una gran importància. Vaig pensar que, què collons, valia la pena ser d'un equip que si et trenca un vidre, ho reconeix, ho paga, i al cim et porta una cervesa fresca perquè cullis els trossos amb una mica d'alegria. Tot i així, vaig baixar les persianes. Si no, el veí hagués pensat que sóc un beneit i el tinc en prou consideració perquè no sigui així. I tabé, com a soci, trobaria un despilfarro haver de pagar vidres trencats per jugadors amb mala punteria.

dijous, 10 de febrer de 2011

La gent vol viure en pau (als bars).

Primerament hi va haver algú que va decidir que calia assenyalar una hora a partir de la qual tots els bars havien de ser tancats. Més endavant, algú va creure que estaria bé que aquell bar que decidís posar quatre cadirotes i un parell de tales al carrer pensant en el client que volgués prendre la fresca, hagués de pagar morterada per ús i desgast de via pública. Posteriorment se’ls va prohibir de posar un xic de música, no fos cas que la parròquia hi estigués massa còmode i s’hi acabés passant més temps del convenient. Semblava que això ho acabaria aixafant tot, però no, aquests malparits dels bars són com la mala herba, ho aguanten tot.
Tal devia ser la desesperació a l’administració, que de forma indiscriminada decidí enviar un exercit d’inspectors de tota mena per acabar, d’una vegada per totes, amb aquests infernals establiments on s’hi cria i congrega la mala gent.
Finalment, per rematar la feina s’ha anat a atacar directament al cor. Els controls d’alcoholèmia a peu de porta i la llei contra el tabac pot ser el “passi-ho bé” dels temples de Xisca de Gardi.
La nostra confraria no està en contra de la disbauxa controlada. No discuteix que hi ha coses a millorar, regular i fins i tot, potser, conductes a exterminar. Ara bé, que ningú es confongui; Estem convençuts que cap d’aquests carcants que han cardat noves restriccions, proposat sancions i al cap i a la fi, carregat el mort als bars, és digne d’ocupar un càrrec que comporti la més mínima responsabilitat. Ningú ha pensat en com compensar a aquest gremi, tan estimat com imprescindible, per tant de perjudici. Ni tan sols s’ha vetllat per garantir-ne una digne supervivència.
Xisca de Gardi, amant i defensora de tot el gremi de l’hostaleria increpa públicament a tota aquesta gentussa que tant castiga els nostres santuaris. Com diu Elèctrica Dharma:
Sí, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana. Senyors que maneu tant: Si escopiu al cel, us caurà a la cara! Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

divendres, 4 de febrer de 2011

Martirià Font, el mestre

El país ha perdut un senyor de part de bo. Distingit i discret, elegant i mesurat, afable i contingut, magistral i creatiu. El Mestre Martirià Font ha marxat per reunir-se amb els altres, amb els grans compositors, amb els grans sardanistes, amb els grans prohoms que habiten el cel de Nostre Senyor dels Justos. El veiem, encara, tocat amb els seus trajos que el feien tot un senyor, avançant amb mesura, alt, esprimatxat, lluint la mirada dels grans directors de cobla. El veiem departir a la Placeta dels Peixos amb altres jubilats, el veiem al concert de música per cobla que munta el Senyor Parnau per glòria de tothom i en especial per glòria del nostre país, el veiem sortir amb passos curts i pormenoritzats de la seva casa delicada del carrer Coromina, el veiem a la Plaça Major quan Sant Martirià s'engalanava de Sardanes i Festa Major. El Senyor Martirià Font se'n va i ens deixa aquelles sardanes dolcíssimes que són la remor del que ell tan ha estimat. Com el seu Regal de Reis que és una composició que regala els sentits i que és el contrapunt exacte de qualsevol trobada de gent que s'estima tot això. En el tot això hi fem cabre el país, la música, l'elegància, l'ordre i el sentit comú. El Senyor Martirià Font va rebre aquell homenatge al costat d'un altre gran que era el Senyor Manel Saderra i Puigferrer, festa merescuda que la parròquia del Foment va dedicar-los amb un encert i una correcció exquisita. Es un dels grans, el senyor Martirià Font, que se n'ha anat sense fer escarafalls, amb silenci, però deixant una colossal herència d'afecte i de talent. Aquest país nostre mentre tingui tremp, alegria i ganes de viure seguirà ballant les sardanes que un home discret i afable va composar. A les seves ordres, mestre Font.

dimecres, 2 de febrer de 2011

La Babyoli

Hem comprat, finalment, aquesta meravella de la babyoli. Avui farem un publireportatge, què carai. Vam comprar la joia a Can Reparada de la Plaça de les Rodes on ens van donar les instruccions precises per fer aquesta salsa sagrada que és l'allioli. La Babyoli és un producte d'un cervell privilegiat, d'un home que ja hauria de tenir el Nobel i el que fes falta, ens referim a l'industrial i inventor Senyor Francesc Julbe. El recordem com un home inquiet, com un nervi, com algú que és el cul d'en Jaumet i que ha tret del seu cap la màquina definitiva, la màquina que ha de revolucionar el món. La casa Braun i la Casa Moulinex fan més aviat riure, tenen una rastrellera de ginys i pulecres que a la cuina fan més aviat nosa. Cap maquineta d'aquestes cases de fabricants forasters ha portat mai la felicitat. El Senyor Julbe, a través de la Babyoli, ha construït una joia que és un compendi de tradició i eficàcia. Sembla ben bé que tinguis un morter dels de sempre amb una mà de morter que es va movent imitant la manera de fer de sempre. I l'oli regantella a la lentitud que s'exigeix en el món de l'allioli. La remor que fa la babyoli no té l'estridència de les màquines forasteres. Tot és suau, harmoniós, singular. Tot el que envolta a la màquina del Senyor Julbe és d'una elegància contrastada, d'un estar per casa confortable i deliciós. L'allioli queda lligat amb una precisió antiga, desconeguda en aquests temps atabalats, inusual per la majoria de cuiners moderns que tiren del precuinat i la mandanga. El Senyor Julbe, amb el seu invent, ens connecta amb la millor glòria dels costums endreçats. El Senyor Julbe ha inventat la tradició i l'ha empaquetat perquè la podem gaudir diàriament. Barretada per un inventor que està al servei del poble ras, de les bones maneres i de la felicitat que sempre fa bocassa d'all.