diumenge, 27 de març de 2011

Bora nit

Quan una botiga- o un negoci- tanca, la vila s'empobreix una mica més. No volem parlar aquí de qüestions econòmiques sinó de qüestions espirituals, que són les que guien el mandat de Xisca de Gardi. Les botigues, senyors, són la llum i l'ànima dels nostres carrers, amb els seus aparadors i els seus rètols més o menys lluents. Quan se'n van, ens quedem amb un pam de nas, i tot seguit ens assalta una melancolia espantosa. Perquè recordem els dies i les hores que hem passat en aquell establiment, alguna compra, alguna delicia i, sobretot, recordem com aquell comerç ens ha fet companyia. Jo recordo, per exemple, els aparadors de Can Ponxones o del que comercialment es coneixa com magatzems Vda Duran. Aquells aparadors eren la glòria i la joia dels infants, hi clavàvem el nas, ens hi perdiem amb tantes coloraines i formes, amb tantes joguines que volíem que els Reis ens portessin i els de Can Ponxones guardaven i exhibien. Avui, la botiga no hi és, se n'ha anat de la mateixa manera que ens han marxat les fantasies, les il.lusions i la ingenuïtat. Què hi vols fotre. Al carrer Canal s'ha enderrocat l'edifici de Mobles Busquets-Congost i amb ell ha desaparegut aquell aparador de mobles i de quadres amb postes de sol que produia un cert respecte. De la Canal també ha marxat Can Ciurada, i amb aquesta confiteria s'han esvaït molts somnis de nata muntada i de pasta de full. Ho anem perdent tot. I ja res ens importa. Com la Fonda Comerç- Can Banal establiment que dorm el son dels justos, colgat de quietud i d'un silenci més aviat petri, i que recordem ple de vida, de fumèrria, de converses de mercat o de festa major. Les voltes de Can Xampinya també són plenes d'un silenci d'oblit i en elles trobem a faltar aquella barberia que ha donat els millors instants del cinema de l'Albert Serra. Tot fuig, tot plegat, tot s'apaga. Com el revolt del Mercadar on les persianes de l'Armeria Saguer ja són baixades per sempre més i al seu costat, el silenci immòbil de Ca l'Heras. Si algú que porti temps sense passar per Banyoles, trepitja la nostra vila de ben segur que trobarà a faltar senyals, símbols, referències. Són aquells negocis familiars que han plegat i que, amb la seva marxa, van enfosquint la vila en tots els sentits. Com a Can Comerma del baixant de Plaça. La penúltima? La notícia que l'Anna, la barcassa d'en Generet, no tornarà a navegar per l'Estany. Bora nit i tapa't.

dimecres, 23 de març de 2011

La volta ciclista.

Aquesta setmana ens han visitat un eixam de bicicletes. Com ja va passar l’any passat, l’esdeveniment ha generat aferris defensors i rotunds detractors. Els arguments, bàsicament, se centren en termes econòmics de despeses i ingressos, de convenient o dubtós interès publicitari o en la dimensió de l’alteració de la mobilitat ciutadana.
La postura de xiscagardiana al respecte és clara i contundent i més que una opinió és una advertència de cares a futurs esdeveniments d’aquest tipus, si és que s’han de tornar a produir. Mai que torni a passar una volta ciclista, sigui la que sigui i vingui d’on vingui, més val que els organitzadors de la cursa ho tinguin present: A Banyoles, si han de passar més de vuit bicicletes juntes, és d’absoluta obligatorietat que vagin escortades d’un mínim de vint-i-cinc cotxes que, a part de portar els recanvis a la baca, vagin carregats d’obsequis per als banyolins. No arribarà a bon port cap cursa que no s’acompanyi, com marca la tradició, d’una pluja de llàpits, bolis, globus, caramels, blocs, banderoles, camisetes, clauers i potets per a posar-hi les monedes amb un cordill per penjar-lo al coll. Hòstia, que un any fins i tot, una cursa que baixava de la Garrotxa, ens va obsequiar amb llonganisses! En els temps que corren tampoc demanem això, però d’aquí a passar a tota llet i que al terra només restin les cantimplores buides i vuit mil “gardeles”, n’hi ha un bon tros.
Siguem clars, collons! Al banyolí de pro se li’n repixa si ve en Contador, en Petacchi o maria santíssima. Total, et passen dos-cents paios a tota hòstia, pedalant com gamarussos i dels quals en seria impossible distingir un teu bessó. Ara, si aquesta processó a tai de boig permet tornar a casa carregat de parides diverses, malgrat siguin de dubtosa utilitat, això ja arriba al cor de qualsevol dels nostres.
Queda dit. Per si cas, l'any que ve els esperarem des del balcó amb un grapat de xinxetes no fos cas que s'oblidessin de la nostre recomanació

dimarts, 22 de març de 2011

Déu no ens ha fet per córrer

Mai hem entès els que van a córrer per l'Estany. Mira que tenim amics que ho fan, però tapoc els entenem. Aquestes presses, aquest atabalament, aquest mirar el rellotge com si els demanessin l'hora a cada instant. Vos que t'ho digui? No els entenc de ben re. Per començar porten una roba estreta i extremada que semblen d'un altre planeta. Per mi que els hi ha de venir una hèrnia amb aquells pantalons i aquells sueters que els hi tiben la pell, les parts, el detràs i tot el que penja. No fotem, no pot ser sa de cap de les maneres. Després les wambes que duen que sembla que al calçar-se no s'han acabat de treure la capsa. Qui els va parir! Alguns porten una cinta al cap com els indios i fan la seva fatxa. Indios! Altres porten uns auriculars i no saps pas ben bé el que escolten. No els entenem. Al seu costat passen els jubilats i aquests sí que van a un ritme castís, trico-trico, aquí em paro i faig el comentari, aquí reposo i m'encanto veient l'Estany. Els altres corren com si els pessiguessin el cul, corren com si a casa seu s'haguessin deixat un ensat al foc, corren cap enlloc, perduts, mirant-se el rellotge i pensant en tot el temps que els falta. Ho fan per rebaixar la panxa? Insensats. La panxa no baixarà perquè quan reposin els hi entrarà una gana de boit, no se'n podran estar d'anar a Can Garriga i despatxar-se un entrecot acompanyat d'un amanit de bitxo confitat. I com que els hi haurà entrat set, encara ho remataran amb un xampany ben fred. Corren. Corren i s'aturen i fan flexions, i gemeguen perquè els dits de les mans no toquen els dits dels peus. Suen com verros. Tenen la cara vermeia com una tomata. I segueixen corrent fins que hauran fet la volta sencera a l'Estany. I quan estiguin, això ho fan alguns, tornaran a començar. Perquè això de córrer és un vici. Es comença per anar al cap del carrer i s'acaba fent la marató. La història ens diu que un soldat grec va fer la marató i el rei el va matar. I no ho va fer perquè dugués males notícies, el va fer pelar perquè trobava molt estrany això de córrer quaranta-quilòmetres o més. Córrer només s'hauria de córrer els vint o trenta metres llisos, i para de comptar. A tot estirar arribar fins als cinquanta metres però sense agafar-s'ho massa a la valenta. Totes les carreres més llargues s'haurien de prohibir. Si Déu hagués fet l'home per córrer, li hauria regalat dos o tres cames més, com ara les gaseles que porten una marxa que espanta. Com que Déu no ens ha fet per córrer, ens va fer inventar, de seguit, la roda, i amb ella la Vespino i el 4-L.

divendres, 18 de març de 2011

La solució banyolina es diu Fontàs

Malament iria el món si creguéssim que la veritat la podem trobar a la premsa esportiva. Per això, Xisca de Gardi tenim informadors cardant el nas a pertot on Banyoles tingui o pugui tenir interessos. Només d’aquesta manera us podríem oferir el relat de com han anat els fets més recents a Can Barça.
Que Abidal està pioc és cert. Mostrem respecte i desitgem una molt pròspera recuperació a un banyolí il·lustre com és l’Eric. Va néixer a França i no ha viscut mai a Banyoles, d’acord, però els banyolins ja ho tenim això de néixer i viure allà on ens dóna la gana. Segueixo.
L’equip tècnic reunit d’urgència i el club havia fet a mans d’en Pep Guardiola, banyolí per part de mare, d’un xec en blanc pel fitxatge d’un recanvi adequat. Mentre aquest l’estripava en mil bocins, va aixecar-se i cardant un cop de puny damunt la taula deixà anar un “macagumdéu” d’incontestables arrels plaestanyenques. Tres segons de silenci absolut i amb un to ja més típic d’ell sentencià: - Porteu-me un altre banyolí, si us plau.
Cal reconèixer que els culers van estar espavilats, aquí. Conscient que l’Atlètic no és club venedor, l’entitat va procurar-se un cultiu propi de banyolins al seu planter, i això ha possibilitat que actualment el club disposi d’un parell de perles de casa nostra.
La solució la donà Zubizarreta, fill del petit de can Saubi Serreta de Mas Palau i que per això és al Barça. El seu pare treballava a les Saques, de jove, i per vacances va anar a la Semana Grande i encara s’espera que torni. L'Andoni (la seva mare n'era devota, del patró dels animals) proposà la incorporació al primer equip dels nostres Fontàs i Jordi Masó.
En Pep, que es va quedar immòbil. Amb la mirada aparcada i el pensament esperxat a Sant Patllari, conclogué sense pertorbar l’estat d’aparent absència: - Porteu-me l’Andreu.
Preferia guardar-se l’altre trumfo per més endavant, no fos cas que l’argentí petit es cardés mal i calgués un altre revulsiu per aixecar la moral.
Per acabar i tranquil·litzar a la parròquia, informem que Abidal està bé. El van operar ahir a la Salus i està convalescent a la segona planta. Les “hermanes” Petra i Adelina, juntament amb la Rosa, mare d’en Pau Comas i grandíssima infermera, vetllen per la seva recuperació. Això últim, però, no ho digueu a dingú. Ho ha demanat ell.

dilluns, 14 de març de 2011

Els que ja no hi són

Dels 20 anys de ràdio recordem, com no podria ser d'altra manera, el mestratge de Joan Olivas i el malaguanyat Joan Alemany. De Casa en Casa. Aquella dissecció dels carrers de Banyoles, porta a porta, motiu a motiu, era una esplèndida mirada cap a la història petita de la nostra vila. Allò omplia l'esperit de la ràdio de proximitat, aquesta cosa que a vegades perdem de vista. A través del programa d'aquests dos savis es parlava de nosaltres, dels nostres pares, dels nostres avis, dels oficis que ja no hi són, de les cases que s'han fos, del temps que se'ns ha escolat d'entre les mans. Olivas i Alemany dos homes que sense proposar-s'ho van ser pioners i mestres, il.lustrats i abanderats. També s'hi va afegir, per reforçar el programa, un altre prohom de la vila, en Salvador Duran, el jogater i l'home de la pesca. Segons l'Olivas era un mèrit que en Salvador acudís a la ràdio perquè la malaltia li havia arrencat la salut però hi anava, i demostrava un compromís incondicional amb el mitjà. La vida s'ha emportat per davant l'Alemany i en Duran, però l'Olivas continua a la ràdio amb un altre programa memorialístic i ha trobat un company de fatigues en la figura d'en Joan Saubí. La ràdio és un miracle dels que hi són, dels que hi han passat, dels que encara continuen, però també dels mestres i dels pioners que ja no hi són però que, a fe de Déu, han deixat la seva petjada pregona. Carrer a carrer, casa per casa, família rere família, han escrit la història de la gent que la Història oblida. Això és ràdio, senyors, la resta, com diria aquell, xavalla.

dimecres, 9 de març de 2011

La ràdio

Ara que es presenta el llibre sobre la història de la Ràdio a Banyoles, m'ha revingut el nostre bateig radiofònic. Va ser com qualsevol cosa que hem fet d'un desordre monumental. I la culpa, crec, la va tenir l'Hostench fill que ens va reunir amb la proposta que quatre o cinc beneits de Babaus més un servidor perpetressin un programa de ràdio. La proposta era una temeritat perquè tot el que he fet amb companyia de Babaus ha estat un pur desastre, d'un ordinari suprem, una insensatesa de l'alçada d'un campanar. El cas és que vam pensar una ràdionovel.la que es diria Vessanes d'Enveja i com les telenovel.les de llavors del que es tractava era d'enfrontar d'unes grans famílies dedicades als alls. Què cordills, si a Dallas es barallaven pel petroli i a Dinastia pel vi de Califòrnia el que era normal és que a Banyoles les lluites tribals i carnals tinguessin l'all com a protagonista. Vessanes d'Enveja va ser un continu de despropòsits. L'Oli, en Pei, en Xavi Prats i jo vam ser els promotors de la peripècia però després s'hi sumaren en Florent, en Mantu, la Llum Valle, en Salrà, en Jep Branyes. Aquell desordre radiofònic neixia d'una llibertat d'esperit absoluta i d'una bogeria descomunal. Eren els temps de les Olimpíades i de l'Operación Garzón i en un capítol de la ràdionovel.la la Benemèrita entrava al Museu Darder per buscar terroristes i detenia la Mòmia, el Negre i el xai amb dos caps. Després veient que no contestaven els interrogatoris se'ls fotien a la graella. Una bestiesa sense parangó. Més tard faríem Crim a l'Ajuntament, una absoluta xarlotada on un dement pretenia carregar-se la màxima autoritat de la ciutat. I més tard, faríem una reedició de Vessanes d'Enveja amb més lluita pel poder. Per sort, l'Abellán en el seu llibre no parla de totes aquestes animalades. Ho deixarem per la confidencialitat d'aquest blog que no llegeix ni en Samora.

divendres, 4 de març de 2011

Oda saltavatge a les Cases Barates

La pluja regantellava des de les canaleres i queia, guerxa i fina, sobre les nostres espatlles. Baixàvem pel carrer Alsius deixant enrere les cases dels rics i ens trobàvem, a quatre passos, la fàbrica de Can Gimferrer de ressonàncies manchesterianes. En aquella fàbrica de xemeneies altes, maons vermells i teulat de serra hi treballava la meitat del nostre barri. Baixàvem amb les mans a la butxaca, fent sonar les nostres veus que començaven a despuntar, sacsejant maliciosament la soca d'aquells arbres joves que l'Ajuntament havia acabat de plantar. I començavem a veure les petites cases del nostre territori, amb les xemeneies escopint el fum d'estelles verdes i humides. I veiem, de lluny, tota aquella estesa de cases: gairebé iguals, gairebé idèntiques, trencades per la boirina de la nit, pel tel de pluja que seguia queient, i pel groc agre dels fanals. Al fons de tot, quasi amb tota la seguretat del món, en Costabella buscava lletres tèrboles per acompanyar els seus acords de guitarra. Quan el dia s'aixecaria veuríem com el barri era voltat de muntanyes i de prats ben verds. Tot molt britànic com el meu veí Quintanas que menava la mobylette amb compostura i amb una pipa penjant dels seus llavis. Avui, de rebot, he escoltat els New Order, i aquell so magmàtic, m'ha reportat als dies de pluja i boirina del meu barri. I he vist, a través dels compassos d'aquell fascinant grup de Manchester, les passes apressades dels meus amics. D'en Pere, d'en Feliu, d'en Florent, vailets d'un barri amb reminiscències del tèxtil, de pagesos posats a fer d'obrers, de cases idèntiques, de sous molt curts i de sacrificis molt grans. Talment a l'inrevés del que passava a les cases dels rics de la part més alta del Pere Alsius.