diumenge, 27 de març de 2011

Bora nit

Quan una botiga- o un negoci- tanca, la vila s'empobreix una mica més. No volem parlar aquí de qüestions econòmiques sinó de qüestions espirituals, que són les que guien el mandat de Xisca de Gardi. Les botigues, senyors, són la llum i l'ànima dels nostres carrers, amb els seus aparadors i els seus rètols més o menys lluents. Quan se'n van, ens quedem amb un pam de nas, i tot seguit ens assalta una melancolia espantosa. Perquè recordem els dies i les hores que hem passat en aquell establiment, alguna compra, alguna delicia i, sobretot, recordem com aquell comerç ens ha fet companyia. Jo recordo, per exemple, els aparadors de Can Ponxones o del que comercialment es coneixa com magatzems Vda Duran. Aquells aparadors eren la glòria i la joia dels infants, hi clavàvem el nas, ens hi perdiem amb tantes coloraines i formes, amb tantes joguines que volíem que els Reis ens portessin i els de Can Ponxones guardaven i exhibien. Avui, la botiga no hi és, se n'ha anat de la mateixa manera que ens han marxat les fantasies, les il.lusions i la ingenuïtat. Què hi vols fotre. Al carrer Canal s'ha enderrocat l'edifici de Mobles Busquets-Congost i amb ell ha desaparegut aquell aparador de mobles i de quadres amb postes de sol que produia un cert respecte. De la Canal també ha marxat Can Ciurada, i amb aquesta confiteria s'han esvaït molts somnis de nata muntada i de pasta de full. Ho anem perdent tot. I ja res ens importa. Com la Fonda Comerç- Can Banal establiment que dorm el son dels justos, colgat de quietud i d'un silenci més aviat petri, i que recordem ple de vida, de fumèrria, de converses de mercat o de festa major. Les voltes de Can Xampinya també són plenes d'un silenci d'oblit i en elles trobem a faltar aquella barberia que ha donat els millors instants del cinema de l'Albert Serra. Tot fuig, tot plegat, tot s'apaga. Com el revolt del Mercadar on les persianes de l'Armeria Saguer ja són baixades per sempre més i al seu costat, el silenci immòbil de Ca l'Heras. Si algú que porti temps sense passar per Banyoles, trepitja la nostra vila de ben segur que trobarà a faltar senyals, símbols, referències. Són aquells negocis familiars que han plegat i que, amb la seva marxa, van enfosquint la vila en tots els sentits. Com a Can Comerma del baixant de Plaça. La penúltima? La notícia que l'Anna, la barcassa d'en Generet, no tornarà a navegar per l'Estany. Bora nit i tapa't.