dimarts, 22 de març de 2011

Déu no ens ha fet per córrer

Mai hem entès els que van a córrer per l'Estany. Mira que tenim amics que ho fan, però tapoc els entenem. Aquestes presses, aquest atabalament, aquest mirar el rellotge com si els demanessin l'hora a cada instant. Vos que t'ho digui? No els entenc de ben re. Per començar porten una roba estreta i extremada que semblen d'un altre planeta. Per mi que els hi ha de venir una hèrnia amb aquells pantalons i aquells sueters que els hi tiben la pell, les parts, el detràs i tot el que penja. No fotem, no pot ser sa de cap de les maneres. Després les wambes que duen que sembla que al calçar-se no s'han acabat de treure la capsa. Qui els va parir! Alguns porten una cinta al cap com els indios i fan la seva fatxa. Indios! Altres porten uns auriculars i no saps pas ben bé el que escolten. No els entenem. Al seu costat passen els jubilats i aquests sí que van a un ritme castís, trico-trico, aquí em paro i faig el comentari, aquí reposo i m'encanto veient l'Estany. Els altres corren com si els pessiguessin el cul, corren com si a casa seu s'haguessin deixat un ensat al foc, corren cap enlloc, perduts, mirant-se el rellotge i pensant en tot el temps que els falta. Ho fan per rebaixar la panxa? Insensats. La panxa no baixarà perquè quan reposin els hi entrarà una gana de boit, no se'n podran estar d'anar a Can Garriga i despatxar-se un entrecot acompanyat d'un amanit de bitxo confitat. I com que els hi haurà entrat set, encara ho remataran amb un xampany ben fred. Corren. Corren i s'aturen i fan flexions, i gemeguen perquè els dits de les mans no toquen els dits dels peus. Suen com verros. Tenen la cara vermeia com una tomata. I segueixen corrent fins que hauran fet la volta sencera a l'Estany. I quan estiguin, això ho fan alguns, tornaran a començar. Perquè això de córrer és un vici. Es comença per anar al cap del carrer i s'acaba fent la marató. La història ens diu que un soldat grec va fer la marató i el rei el va matar. I no ho va fer perquè dugués males notícies, el va fer pelar perquè trobava molt estrany això de córrer quaranta-quilòmetres o més. Córrer només s'hauria de córrer els vint o trenta metres llisos, i para de comptar. A tot estirar arribar fins als cinquanta metres però sense agafar-s'ho massa a la valenta. Totes les carreres més llargues s'haurien de prohibir. Si Déu hagués fet l'home per córrer, li hauria regalat dos o tres cames més, com ara les gaseles que porten una marxa que espanta. Com que Déu no ens ha fet per córrer, ens va fer inventar, de seguit, la roda, i amb ella la Vespino i el 4-L.