dimecres, 9 de març de 2011

La ràdio

Ara que es presenta el llibre sobre la història de la Ràdio a Banyoles, m'ha revingut el nostre bateig radiofònic. Va ser com qualsevol cosa que hem fet d'un desordre monumental. I la culpa, crec, la va tenir l'Hostench fill que ens va reunir amb la proposta que quatre o cinc beneits de Babaus més un servidor perpetressin un programa de ràdio. La proposta era una temeritat perquè tot el que he fet amb companyia de Babaus ha estat un pur desastre, d'un ordinari suprem, una insensatesa de l'alçada d'un campanar. El cas és que vam pensar una ràdionovel.la que es diria Vessanes d'Enveja i com les telenovel.les de llavors del que es tractava era d'enfrontar d'unes grans famílies dedicades als alls. Què cordills, si a Dallas es barallaven pel petroli i a Dinastia pel vi de Califòrnia el que era normal és que a Banyoles les lluites tribals i carnals tinguessin l'all com a protagonista. Vessanes d'Enveja va ser un continu de despropòsits. L'Oli, en Pei, en Xavi Prats i jo vam ser els promotors de la peripècia però després s'hi sumaren en Florent, en Mantu, la Llum Valle, en Salrà, en Jep Branyes. Aquell desordre radiofònic neixia d'una llibertat d'esperit absoluta i d'una bogeria descomunal. Eren els temps de les Olimpíades i de l'Operación Garzón i en un capítol de la ràdionovel.la la Benemèrita entrava al Museu Darder per buscar terroristes i detenia la Mòmia, el Negre i el xai amb dos caps. Després veient que no contestaven els interrogatoris se'ls fotien a la graella. Una bestiesa sense parangó. Més tard faríem Crim a l'Ajuntament, una absoluta xarlotada on un dement pretenia carregar-se la màxima autoritat de la ciutat. I més tard, faríem una reedició de Vessanes d'Enveja amb més lluita pel poder. Per sort, l'Abellán en el seu llibre no parla de totes aquestes animalades. Ho deixarem per la confidencialitat d'aquest blog que no llegeix ni en Samora.

3 comentaris:

Sacutell ha dit...

Be, l’Abellan descuida mes coses que el vostre programa, que era genial

En Samora ha dit...

Sóc a Japó un xic enfeinat.

Jaume ha dit...

Quins temps tan magnifífics!!!! t'has oblidat el risc i perill que teníem quan anàvem a gravar a la nit la Vessanes, amb en Pantaleón, amanançant-nos amb pijama. Quins temps!!!! impossible oblidar, de fet no vull oblidar, m'agrada molt recordar-ho.