dissabte, 23 d’abril de 2011

En Mastegatxes a casa

El Senyor Mastegatxes ha tornat a casa després d'una curta estada a terres forasteres. L'hem vist bé, castís i eixerit com de costum, amb el seu humor de paper de vidre i l'aire entranyable amb que reb els amics. S'han explicat moltes bestieses sobre l'absència del senyor Mastegatatxes. Totes elles inversemblants, fantasioses i lliscant la mentida barata. Banyoles és terra de rumors i la gent s'enfila, dóna voltes i fa volteretes amb una facilitat tremenda. El cas és que el senyor Mastegatatxes s'ha absentat perquè necessitava reposar. Perquè li ha vingut en gana mirar Banyoles des de l'altre costat del mapa. Perquè anar-se'n uns dies, prendre unes aigües, estirar les cames, o jaure són bones ocupacions i perquè, encara que sembli mentida, Banyoles no ho és tot. Hi ha, pel cap baix, trenta o quaranta municipis en l'esfera terrestre que, si fa o no fa, poden passar per succedanis banyolins. Ja ho sabem, no seran el cafè, però a vegades ve de gust prendre's una bona atxicoria. El cas és que el senyor Mastegatatxes ha tornat, tan campante i tan eixerit com ha estat sempre. I des d'aquí envia salutacions a la cort de fantàstiques mestresses que el tenen en gran estima. I des d'aquí envia cordials abraçades a tots els que formem part de la confraria dels seus amics, que som un carregament de cràpules, pirates i somniatruites, més o menys deliciós. En tot cas, Mastegatatxes, que sàpiga vostè que la vila està als seus peus, i que la comarca presenta armes al seu pas. L'Atlètic li dedicarà la propera pallissa amb permís, és clar, dels nobles Feli Buntinyà i del nostre excels president senyor Martirià Estany, al qual, més tard que d'hora, dedicarem un perfil que farà ploure des de Rocacorba amb una verticalitat desconeguda per aquests verals. Senyor Mastegatatxes, a les seves ordres, i a disposar, per servir a vostè i a Déu Nostre Senyor.

Larry Collins i Dominique Lapierre a Banyoles, per Sant Jordi

Els coneguts autors de best-sellers, en Dominique Lapierre i en Larry Collins han estat signant llibres aquest Sant Jordi a Banyoles. Els autors de Oh Jerusalem i altres llibres que no ens passen pel cap, s'han fet un fart de rebre gent entusiasmada per les seves novel.les. De bon matí s'han assegut davant de Cal Moliner i no han parat d'escriure dedicatòries. Un massagista ha hagut de fer-los fregues als braços perquè se'ls hi enrampava la mà. Ens ha sobtat, gratament, que banyolins com la Teresa Barceló, en Tonet Freixa o en Pere Sila departissin amb els cèlebres escriptors amb una franquesa extraordinària. Com si els coneguessin de tota la vida, com si fossin de Banyoles, vaja. Els autors, en cap moment, han mostrat cap signe d'estirament, de tibantor o de fatxenderia, ans al contrari, han tingut una paciència i una amabilitat característica de la gent senzilla, del poble ras. El que també ens ha sorprès ha estat el seu extraordinari domini de la llengua catalana. Parlaven sense cap accent francès o anglosaxó, imitant a la perfecció la parla banyolina que és dolça, que s'enfila i que té una musicalitat fantàstica. Com que estaven molt entretinguts en això de signar i escriure dedicatòries no els hem preguntat on havien après aquell parlar tan banyolí. El cas és que en Dominique Lapierre té els cabells blanquíssim i té un aire de venerable senador romà, amb les seves ulleres que no poden dissimular un nas prominent. Té una retirada amb aquell de Cal Cisteller que treballava a l'Hispà i que sempre ha estat de la faràndula. En Larry Collins, més jovenet, però tocat també pels cabells blancs i un somriure de murri té una bergassada amb en Quel Torrent, en Mantu pels amics, que també és de la faràndula del sector bancari. El que m'ha estranyat és quan els he preguntat per si Oh Jerusalén tindria una seqüela i s'han cardat a riure i m'han tractat de boig. Però els escriptors, ja se sap, són gent d'humor variable i de caràcter una mica estantís. I més els de best sellers que de tant èxit el fum els puja més enllà del cap. El cas és que en Lapierre i en Collins han estat a Banyoles i d'això que ens alegrem. Els que no hem vist enlloc han estat en Mantu i l'Olivas que havien de presentar la seva història del teatre. Però els escriptors locals, ja se sap, tenen aquestes coses: els fa por la fama i fugen del públic com qui fuig d'un dilluns laborable.

dilluns, 18 d’abril de 2011

El somni d'en Reixach

La història ens va donar l'oportunitat de xerrar amb l'Isidre Reixach de Cornellà. El patriarca dels tallers de l'automòbil del mateix nom. La conversa va tenir lloc en un petit despatxot molt convencional, molt típic dels setanta, amb presència de fòrmica pertot arreu. L'Isidre era un home gran que salvava l'edat amb un ànim de juvenil. El cap despert, la mirada desvetllada, prim i menut com si hagués conservat les mides del seu temps de futbolista. La memòria de l'Isidre era un prodigi. D'aquells homes que, sense adonar-se'n, havia agafat la condició d'un cronista de peu pla. Podia recular fins als anys de la República amb una facilitat encomiable. Quan parlava d'aquells temps ho feia amb pèls i senyals. Ens parlà dels fets d'octubre de Cornellà- on hi hagué un daltabaix considerable- amb tanta determinació que vam fer-li confiança tot i que es estranyava el que ens estava explicant. Temps després, en Pere Bosch va trobar el que explicava l'Isidre en documents de l'època. La memòria d'en Reixach, no fallava, era segura i precisa com una escopeta ben cuidada. Però l'Isidre tenia una dèria: el fútbol, i amb això vam coincidir plenament. La xerrada va començar amb els fets històrics i va derivar cap al fútbol. No sabem què passa però al nostre país tot s'acaba amb el fútbol. L'Isidre havia estat jugador, un bon jugador i ens va explicar una anècdota fabulosa. Resulta que a la postguerra li havia tocat fer el soldat a l'Africa. Mig Catalunya va anar a l'Àfrica a fer el soldat en un càstig més que segur per un país al qui sempre toca el rebre. El cas és que l'Isidre es va donar a conèixer com a jugador de fútbol. Al servei militar, els escuturits se'n surten amb la seva si són cuiners- com en Barretina- o si són futbolistes- com l'Isidre. Els altres, enginyers inclosos, han de netejar peroles o treure a passejar el gos del tinent. El cas és que l'Isidre va ser fitxat pel Ceuta que era un equip de segona divisió una mica d'estar per casa perquè mai va treure el cap a la primera. Però què carai, més val jugar a segona i viatjar una mica que fer guàrdies en garites on hi toca massa el sol del desert. El cas és que un nou soldat va arribar d'Euskadi i aquest amb fama de jugar a la primera. Era en Telmo Zarraonaindia, més conegut per Zarra. L'Isidre, causalitats de la vida, va estar a punt de coincidir amb el que seria, anys després, un dels millors jugadors d'Europa. Ens ho explicava com si encara fos a Ceuta a punt de jugar el partit en qüestió. Però els directius de l'Athletic Club van moure totes les influències del món per endur-se aquella seva joia. Així que un avió recollí en Zarra i amb ell se n'anà el somni d'en Reixac: poder jugar amb aquella promesa fulgurant. Temps després en Zarra marcaria el mític gol a la Pèrfida Albió en aquella mítica, i exagerada pel franquisme, semifinal de Maracanà. En Reixach, n'estic segur, va dir allò de "vaig estar a punt de jugar amb aquest si no fos perquè un avió se'l va endur cap al nord". Tots tenim somnis com en Reixach, que se'n van, que deixen aquella gratera de la melancolia. En Reixach, però, era un home més aviat pràctic i va deixar la llunyania del somni per comentar-nos el proper partit del Barça. Encara sembla que el veig en aquell despatxot del seu taller mecànic. Al cel sigui.

dijous, 7 d’abril de 2011

Al tanto, que va de canto

S'ha posat sobre avís a les autoritats de la comarca. A un matrimoni suec, els Svanstrom, els hi agrada viatjar. Fins aquí tot correcte. El que passa és que amb ells porten una maleta de mala pata. Al 2004 van visitar el Pacífic i just ficar-hi els peus, va arribar un tsunami d'aquells que marquen època. Fins aquí tot correcte. La gent pot coincidir amb una desgràcia, amb una catàstrofe, i no passa res, avui pau i demà glòria. El fet és que els suecs van tornar a sortir de casa seva ara fa poc temps. De tan sols sortir es van trobar amb la pitjor tempesta de neu que es recorda a Europa. Van quedar atrapats a l'aerport de Frankfort sense ni poguer estirar les cames. Després se'ls va acudir anar a Austràlia i es van trobar amb inundacions terribles, terratrèmols de maria santíssima, incendis forestals que no es recorden des del temps d'Icona en que s'apagava el foc amb ventalls. El cas és que els suecs no en van tenir prou. Qualsevol persona normal després de tantes misèries, hauria tornat a casa i a tomar pel sac el viatjar. Però ells no. Vinga, marrans, se'n van cap el Japó. Es van trobar que la terra no és que tremolés, la terra es capgirava. No sortien esquerdes, sortia el mateix Pere Botero. No satisfets amb l'apocalipsi, van córrer al nord i es van trobar amb el tsunami. Les autoritats comarcals ja estan avisades. A l'entrada de la comarca es ficarà un burot amb fotos dels turistes del mal averany. En cas que es dignin a passar, se'ls convidarà a recular. Més endavant es ficaran burots a la carretera de Bàscara a Esponellà, a la del Vilà que porta fins a Crespià, a Sant Esteve de Guialbes, a Rocacorba, a Fares, a on sigui. El que convé és que aquesta pareia no entri. S'està investigant si van ser per Banyoles a l'aigat del 34, si eren a la Plaça Major el dia que el Catòlics es va ensorrar o si han tingut mai res a veure amb el terratrèmol que va sacejar la vila al segle XIV. S'avisa que són perillosos o, més ben dit, porten perill. No van armats: només una càmera de retratar, un xupa-xups i unes sandàlies del 43. Però són capaços de provocar qualsevol desastre en el temps de dir "a maria". El Brillant ja ha activat tot el tema de Protecció Civil per si aquesta gent se saltés els burots, i entrés a la comarca pel lloc més insospitat: per un forat del gat, a través del rec major, seguint la riera castellana o en ala delta. Que Déu nostro senyor, ens agafi confessats!

dimarts, 5 d’abril de 2011

El robatori

De petit la criminalitat a Banyoles i comarca era un fet ocasional, pintoresc. Es robaven cireres i alguna fruita dels horts, es trobava a faltar alguna bicicleta que, endesemprés, apareixia miraculosament en una casa de Crespià i poca cosa més. Les notícies de crims apareixien a el Caso que un xòfer de la Teisa llegia amb atenció. Aquell home és l'únic que vaig veure-li portar un diari de titulars tenebrosos, anguniejants. El fet és que en aquella bassa d'oli va succeir un cas que se'n va parlar unes quantes setmanes. Uns lladres, aprofitant la nit i el son fort dels veïns, van entrar a robar a la Caixa Rural que hi havia al Sindicat. Va ser molt sonat. No sé pas què se'n van endur d'aquella caixa. Poré unes saques de pinso i un moticultor. Poré líquid d'ensulfatar i una capsa de patates kenevec. Perquè cèncims, qui diu cèntims, aquella Caixa Rural no feia la fila de guardar-ne gaires. Era un edifici més aviat discret, tirant a construcció ordinària, mancat de qualsevol gust i mancat, sobretot, de qualsevol luxe. El cas és que els lladres, pensant-se que els pagesos comarcals estacaven els gossos amb llengonisses, van entrar-hi de qualsevol manera. No devia ser difícil perquè les mesures de seguretat devien ser una alarma comprada a ca la Pilar del Rec i un espantaveies, i para de comptar. Els lladres, protegits pel silenci absolut de la Plaça del Monestir, van començar a remenar, foradar i, segurament, maleir-se els ossos entre ells. Si en aquells temps s'hagués comptat amb càmeres de seguretat no seria difícil poder veure la cara de sorpresa desagradable que devien fer aquells homes veient que el botí era més aviat migrat. Es va dir que aquells homes, mentre foradaven, van anar a la botiga del Sendicat- que és com sempre s'ha dit- i van proveir-se d'algunes cerveses i d'algun refresc. Robar sempre fa set. I veure que no trobes més que teranyines deu deixar la boca ben seca. A la fi, se'n van anar amb aquella cara de pàmfils dels lladres del Rufufú. No m'estranyaria que haguessin escapat amb un citroen dos cavalls atrotinat resant perquè no se'ls hi calés el motor. D'aquella feta, que jo sàpiga, la Caixa Rural no va tornar a ser robada mai més. Per tota la província va córrer, en ambients dels baixos fons, la brama que els pagesos de Banyoles i comarca no anaven gaire granats. Els lladres, hem sentit dir, es va emplear en això del negoci de la banca i han fet la primera pela en la bombolla financera, Lehman Brothers i les piràmides d'en Madoff. Queda dit.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Fidels a Fidel

Escrivíem, fa pocs dies, contra el córrer i totes aquestes coses. Avui direm tot el contrari. Aquest matí, segons m'han dit, té lloc a Banyoles un recordatori per un home que va dedicar temps, món, i energies a l'esport. En Fidel Martí tenia una bergassada de francès de principis de segle. Amb aquell bigoti característic, aquella mirada benèvola i aquell somriure matisat que desbordava alegria per tots costats. Jo el veia com un home que havia fet les paus amb si mateix i és per això que regalava somriures amb la mateixa desimboltura que despatxava flors. En Fidel va descobrir el córrer i al córrer es va entregar amb cos i ànima. Córrer distàncies insalvables, córrer per muntanyes i pujols, per turons i margeres, per camins i caminets. Córrer era el món d'en Fidel i segur que ja no se'n podia estar d'aquell trot, d'aquelles vistes apressades, d'aquell respirar contingut, d'aquell aire esquerp del camí. Avui, els seus amics, recorden aquell home que sempre ens sorprenia amb notícies de marxes impossibles, de quilometrades a dojo, de resistències infinites. No el recordaren amb un àpat o unes conferències, o amb medalles i parlaments. El recordaren fidels al seu món. Corrent. Alguns fan curses curtes, altres mitjanes i, algú, s'atrevirà tastant les llargues marxes d'en Fidel Martí. El cas és que, a la nostra comarca, a en Fidel no li caldrà cap nom de carrer o placeta. Perquè tots els camins i tots els corriols s'han impregnat del seu esperit, del seu galop, del seu somriure plàcid i de la seva mirada bonhomiosa. Ànim i empenta als amics d'en Fidel que amb cada gambada estendran el record d'un noble atleta del nostre particular Olimp.