dilluns, 18 d’abril de 2011

El somni d'en Reixach

La història ens va donar l'oportunitat de xerrar amb l'Isidre Reixach de Cornellà. El patriarca dels tallers de l'automòbil del mateix nom. La conversa va tenir lloc en un petit despatxot molt convencional, molt típic dels setanta, amb presència de fòrmica pertot arreu. L'Isidre era un home gran que salvava l'edat amb un ànim de juvenil. El cap despert, la mirada desvetllada, prim i menut com si hagués conservat les mides del seu temps de futbolista. La memòria de l'Isidre era un prodigi. D'aquells homes que, sense adonar-se'n, havia agafat la condició d'un cronista de peu pla. Podia recular fins als anys de la República amb una facilitat encomiable. Quan parlava d'aquells temps ho feia amb pèls i senyals. Ens parlà dels fets d'octubre de Cornellà- on hi hagué un daltabaix considerable- amb tanta determinació que vam fer-li confiança tot i que es estranyava el que ens estava explicant. Temps després, en Pere Bosch va trobar el que explicava l'Isidre en documents de l'època. La memòria d'en Reixach, no fallava, era segura i precisa com una escopeta ben cuidada. Però l'Isidre tenia una dèria: el fútbol, i amb això vam coincidir plenament. La xerrada va començar amb els fets històrics i va derivar cap al fútbol. No sabem què passa però al nostre país tot s'acaba amb el fútbol. L'Isidre havia estat jugador, un bon jugador i ens va explicar una anècdota fabulosa. Resulta que a la postguerra li havia tocat fer el soldat a l'Africa. Mig Catalunya va anar a l'Àfrica a fer el soldat en un càstig més que segur per un país al qui sempre toca el rebre. El cas és que l'Isidre es va donar a conèixer com a jugador de fútbol. Al servei militar, els escuturits se'n surten amb la seva si són cuiners- com en Barretina- o si són futbolistes- com l'Isidre. Els altres, enginyers inclosos, han de netejar peroles o treure a passejar el gos del tinent. El cas és que l'Isidre va ser fitxat pel Ceuta que era un equip de segona divisió una mica d'estar per casa perquè mai va treure el cap a la primera. Però què carai, més val jugar a segona i viatjar una mica que fer guàrdies en garites on hi toca massa el sol del desert. El cas és que un nou soldat va arribar d'Euskadi i aquest amb fama de jugar a la primera. Era en Telmo Zarraonaindia, més conegut per Zarra. L'Isidre, causalitats de la vida, va estar a punt de coincidir amb el que seria, anys després, un dels millors jugadors d'Europa. Ens ho explicava com si encara fos a Ceuta a punt de jugar el partit en qüestió. Però els directius de l'Athletic Club van moure totes les influències del món per endur-se aquella seva joia. Així que un avió recollí en Zarra i amb ell se n'anà el somni d'en Reixac: poder jugar amb aquella promesa fulgurant. Temps després en Zarra marcaria el mític gol a la Pèrfida Albió en aquella mítica, i exagerada pel franquisme, semifinal de Maracanà. En Reixach, n'estic segur, va dir allò de "vaig estar a punt de jugar amb aquest si no fos perquè un avió se'l va endur cap al nord". Tots tenim somnis com en Reixach, que se'n van, que deixen aquella gratera de la melancolia. En Reixach, però, era un home més aviat pràctic i va deixar la llunyania del somni per comentar-nos el proper partit del Barça. Encara sembla que el veig en aquell despatxot del seu taller mecànic. Al cel sigui.