dissabte, 23 d’abril de 2011

Larry Collins i Dominique Lapierre a Banyoles, per Sant Jordi

Els coneguts autors de best-sellers, en Dominique Lapierre i en Larry Collins han estat signant llibres aquest Sant Jordi a Banyoles. Els autors de Oh Jerusalem i altres llibres que no ens passen pel cap, s'han fet un fart de rebre gent entusiasmada per les seves novel.les. De bon matí s'han assegut davant de Cal Moliner i no han parat d'escriure dedicatòries. Un massagista ha hagut de fer-los fregues als braços perquè se'ls hi enrampava la mà. Ens ha sobtat, gratament, que banyolins com la Teresa Barceló, en Tonet Freixa o en Pere Sila departissin amb els cèlebres escriptors amb una franquesa extraordinària. Com si els coneguessin de tota la vida, com si fossin de Banyoles, vaja. Els autors, en cap moment, han mostrat cap signe d'estirament, de tibantor o de fatxenderia, ans al contrari, han tingut una paciència i una amabilitat característica de la gent senzilla, del poble ras. El que també ens ha sorprès ha estat el seu extraordinari domini de la llengua catalana. Parlaven sense cap accent francès o anglosaxó, imitant a la perfecció la parla banyolina que és dolça, que s'enfila i que té una musicalitat fantàstica. Com que estaven molt entretinguts en això de signar i escriure dedicatòries no els hem preguntat on havien après aquell parlar tan banyolí. El cas és que en Dominique Lapierre té els cabells blanquíssim i té un aire de venerable senador romà, amb les seves ulleres que no poden dissimular un nas prominent. Té una retirada amb aquell de Cal Cisteller que treballava a l'Hispà i que sempre ha estat de la faràndula. En Larry Collins, més jovenet, però tocat també pels cabells blancs i un somriure de murri té una bergassada amb en Quel Torrent, en Mantu pels amics, que també és de la faràndula del sector bancari. El que m'ha estranyat és quan els he preguntat per si Oh Jerusalén tindria una seqüela i s'han cardat a riure i m'han tractat de boig. Però els escriptors, ja se sap, són gent d'humor variable i de caràcter una mica estantís. I més els de best sellers que de tant èxit el fum els puja més enllà del cap. El cas és que en Lapierre i en Collins han estat a Banyoles i d'això que ens alegrem. Els que no hem vist enlloc han estat en Mantu i l'Olivas que havien de presentar la seva història del teatre. Però els escriptors locals, ja se sap, tenen aquestes coses: els fa por la fama i fugen del públic com qui fuig d'un dilluns laborable.