dimarts, 31 de maig de 2011

Els cogombres maten

Quan vaig veure que un bàrman posava cogombre en el gintònic vaig adonar-me que el món estava a punt de fondre's. Resulta que la llimona ja no s'esqueia, que calia buscar coses més rares i estrambòtiques. L'home comença canviant i acaba tergivesti com diria el contramestre. Tabé hi han cambrers que hi fiquen llima. No trigaran en posar-hi alls, bigues de ciment, trossos de poliester o sugus de Suchard. El cas és fer la nota i que et vegin. Antes tots els gintònics eren de Larios i encara gràcies, a casa d'en Pere es servia una ginebra que es deia Giró que tenia el mateix gust que els ginebrons que collíem a casa de l'Oller petit. Les ginebres eren normals, d'estar per casa, una mica carregades, una mica insolents. Però els gintònics tiraven i, a l'istiu, passaven d'allò més bé. Les tòniques, ai senyor, eren les de sempre amb un gas artificial que desvetllava la rotamenta. Ara no. Ara tot és sofisticat i nosaltres som els primers en estar-nos de manies. Ara el gintònic ja no se serveix en aquell mític vas llarg de cubalibre. Quedaria lleig, hasta quedaria pagès. El gintònic s'ha de servir en vas de peixera, en aquells vasos on hi cabria una carpa. Tot és cerimonial en aquest art fabulador i una mica tibat que és la cocteleria. Ja se sap que la majoria de la gent de barra no hi entén de licors i es fot el primer que li posin al davant sempre que tingui la suficient graduació. Però en aquests dies de tomba i gira la gent s'ha tornat maniàtica, llepafils, primmirada. Ara tothom hi entén de ginebres i en fa tota mena d'explicacions que carreguen i fatiguen la concurrència. El borratxo beu sol, amb el cap cot, amb la mirada concentrada en el vas i esperant l'hora de caure rodó a terra. Però el savi, mentrestant, parla de ginebres i que si les franceses són més bones que les angleses i blablablà. Antes, a les amanides, les iaies servien un cogombre tallat a rodelles i amb un punt de pebre negre. El gust àcid i melangiós del cogombre servia per despertar dels altres gustos. Ara, les iaies vindrien malament si veiessin que els bàrmans tallen cogombres i els serveixen en peixeres on hi cabrien carpes, i fiquen ginebres incomprensibles barrejades amb tòniques que valen un colló de mico. Això s'ha d'acabar. Tan de tastet de vins, tanta collonada, tant de senyor exigent, tant de savi per metre quadrat, tanta cocteleria fina. La prova és que ja estem a la fi és que els alemanys, els que marquen sempre el punt i a part de totes les coses, ha decidit que els cogombres maten. Era el que sospitàvem quan els tastàvem banyats de gintònic. Era el que sospitàvem quan, a l'endemà, ens despertàvem amb un mal de cap d'agulles de cosir. Els cogombres maten, la finor cansa i tots els mals del món estan aquí a la cantonada de qualsevol bar.

diumenge, 15 de maig de 2011

Can Gasparich

Em diuen que Can Gasparich l'ha agafat un noi amb ganes de remoure les coses. No podem perdre les nostres tavernes i amb això confiem amb les ganes i l'espenta d'aquest noi. El meu pare m'explica facècies de Can Gasparich. Del temps que era un taverna afumada, amb bótes de vi rosat, corpulent i de tardes llargues on les converses s'enfilaven i es perdien pels racons de les teranyines. Els avis de Mata hi pujaven puntuals tots els diumenges a la tarda. El de Can Xargai i el de Can Bailon, i tabé el de Can Quintana i el de Can Lura. Eren homes granats però que encara conservaven les bones costums i les ganes d'un bon tip de riure. Caminaven ben eixerits cap a Can Gasparich, des de la llunyana Mata, amb els seus vestits de vellut, i fent un cop d'ull als seus horts que regalaven una verdor imponent i començaven a desprendre aquell regalim de vianda manyaga. Els avis no viatjaven sols: a la seva armilla duien l'inabastable forat de l'infern. Un continent on hi cabia mig món. Per comptes de dur-hi mig món hi servaven una gustosa arengada. Trico-trico guanyaven la distància que els separava de la seva Mata de la Plaça del Teatre. No us etivoqueu: no buscaven pas el teatrí dels comediants, no, els nostres avis volien arribar a Can Gasparich. Imaginem l'ambient: bótes ràncies, converses estripades, cares magres o migrades, fum, estibes d'homes amb més escuradents que pas dents, ambient pesat, ingràvid, excels, barratinaire, somiatruites, un xic avinat. Els avis de Mata s'asseien on podien i començaven a jugar les seves cartes. Més fum, més caliquenyos, crits, desori, calor intensa, bafarades d'arengada acabada de coure. La gran tarda de diumenge consumida com aquell que vols. I quan el dia tomba cap a la nit, els nostres avis s'aixecaven, pagaven el que devien i feien via cap a Mata. A Mata falta gent. El camí de tornada era immens. Inacabable. El pare regava el regadiu de Can Po i els sentia d'una hora lluny. Les veus atronadores dels avis inflaven la nit. I el grup, mig desfet discutia les seves lleis i les seves raons. La nit tronava les paraules mig trencades d'aquells homenots. I el primer que desfeia el grup era l'avi de Can Xargai. I després venia el de Can Bailon. I tot seguit el de Can Quintana. La distància més llarga li tocava a l'avi Lura que, en cabat, havia de travessar el pont del Terri a l'altura de Can Frigola. L'avi Lura, en aquells diumenges d'arengades i cartes, travessava el pont a quatre grapes. I aquest és el sentit pràctic de la gent del país: si convé, caminem drets com un clau i si s'escau ens posem de quatre grapes i anem fent. Que no sigui dit i que el Terri no se'ns dugui cap avall en un instant de debilitat. Que el nou estadant de Can Gasparich sàpiga que en aquelles quatre parets hi ha l'esperit dels avis de Mata, de tots els avis, de la gent de peu pla, afumada i enjogassada, que en un moment concret té la bocassa d'arengada i que en un altre instant precís va de quatre grapes sobre un pont del Terri.

diumenge, 8 de maig de 2011

L'aiguat del Cor

Ahir vam ser convidats a un assaig general. Els del Cor de Teatre volen cap a Barcelona, al Nacional, i en la seva arrencada prodigiiosa han fet una parada a Girona. Si hem de dir la veritat: vam quedar de pasta de moniato. Ja sabíem dels avenços d'aquesta gent, del seu creixement, de la seva espenta. Però el que vam veure no ens ho imaginavem de cap de les maneres. Sortint del Municipal vaig afanyar-me a enviar un missatge amb en David Costa. Li escrivia que l'espectacle era rodó i singular, suculent i delicat com una tortada. Tinc la impressió que malgrat els adjectius van de camí cap a l'elogi, em vaig quedar una mica curt. Malgrat els hi suposava, a tots, força talent i molta més voluntat, el que vaig veure, i sobretot sentir, va ser una sorpresa majúscula. I pensar que tot aquest gavadal d'actors i d'actrius fan, els dies de cada dia, feines corrents, tenen obligacions familiars, fan vida normal pels carrers de la nostra ciutat! Aquesta gent ha disciplinat el cos i la veu, els ha fet créixer, els ha tensat, els ha fet vinclar, a base de treure hores impossibles, a base d'una feinada que de pensar-hi ja em llaça. M'emocionava sentir-los i veure'ls amunt de l'escenari i pensar que, alguns d'ells, són amics als qui aprecio i admiro. l'Albert Massip, en Pere Quintana, en Loren Gómez i, en especial, en Lluís de Can Comerma. Tots plegats l'han feta molt grossa. Tant grossa que el Cor ja és un aiguat d'origen lacustre però de mirada universal. I és clar els aiguats tenen tant de delit, tanta força acumulada, que s'obren camí encara que trobin les barreres més impensables. Barcelona els espera. Ai senyor, Barcelona, s'haurà de rendir als seus peus. A l'evidència d'una gent que porta molts anys, milions d'hores, creient en el que fan. I el que fan, amics, és de part de bo. Xisca de Gardi us saluda i us dóna moltes gràcies pels moments viscuts, pels instants de riure i de commoció.

divendres, 6 de maig de 2011

Cara a cara amb el Gallegu

El Gallegu i jo vam dedicir dedicar-nos un duel el proppassat dissabte. Farts de tant de Barça contra Madrid, que no ens diu gaire res, vam anar a l'Hostal de Sant Miquel. Mitdia celestial. Deu Nostre Senyor semblava de part nostra i va dedicar-nos un cel més castís que un cosidor de senyores. Fantàstic. La terra resplandia i l'Hostal era allà, al davant, amb el seu posat de paradís de la felicitat. A les taules de fora vam saludar el Senyor Illa, propietari de Serinyà. El senyor Illa té un físic una mica impactant, les mans grosses i la carcanada voluminosa, hom de procurar no acostar-s'hi massa perquè acostuma a saludar amb uns cops que fan tremolar l'esquena fins al punt de provocar una esquerda. El cas és que vam entrar cap dins i allà ens esperava una taula qualsevol. A qualsevol lloc de l'Hostal es reparteix felicitat en forma de vianda. El Gallegu i jo vam seure cara a cara, fit a fit, en un duel fantàstic vam despatxar-nos una platada de cargols i una de pot i tripa. Els qui no coneguin els cargols i el pot i tripa de l'Hostal, els compadeixo. Han perdut mitja vida donant voltes i no saben que, a tocar de casa, poden tastar gustos molt reculats, molt antics, que ens entronquen directament amb totes les besàvies del món. El Gallegu i jo vam evaporar els plats amb una facilitat terrible. Després va venir el bacallà, amb una cassola de terra, i tocat per un vernís molt fi d'all. Allò ja va ser una condecoració per la cuinera. Els qui no saben res del bacallà de l'Hostal més val que continuiin sense saber. No fos cas que hi hagués massa gent i el bacallà fos difícil de trobar. Jo dic que quan els xinos i els japonesos descobreixin l'Hostal, estarem perduts. Haurem de fer cues llarguísisimes que arribaran, primer, fins a la riera de l'Arn, després fins al Bosc de Can Ginebreda, tot seguit ja arribaran fins a la riera de Rodeja, endesemprés fins al Salt del Matxo, per acabar a la recta de Cal Germà. Re. El Gallegu i jo no podríem mai més fer els nostres duels particulars.

Silenci

Sobre Miànigues deu haver caigut una llum tristoia. El campanar deu haver-se quedat quiet, ai senyor, quiet i mut. El vent ja no bufa i la tramuntana deu petar per un altre costat. Les fulles no es mouen, semblen esperar. Les pedres velles han deixat de tenir aquell coloret que té la vergassada de l'aram. Els arbres també esperen, les herbes del marge reposen. Miànigues es lliura a un silenci estupefacte. I fins i tot en Pla, el gran mestre i al que convoquem en els grans instants de la vida, ha deixat de parlar-nos. Sobre el cel clar de núvols no aleteja ni el més despert dels ocells. Miànigues sencera fa un llarg minut de silenci. Un minut pel seu cronista, a l'home que li va desvetllar la història gran i la petita història. Serà un llarg minut. I tot seguit, perquè el cronista ho voldria així, el campanar buscarà el cel, el so repicarà amb delit, els ocells seguiran la seva marxa, les herbes margeres ballaran el so que marqui el vent, les pedres reviuran l'aram i la llum encendrà aquest gloriós paisatge del nostre petit món.