diumenge, 15 de maig de 2011

Can Gasparich

Em diuen que Can Gasparich l'ha agafat un noi amb ganes de remoure les coses. No podem perdre les nostres tavernes i amb això confiem amb les ganes i l'espenta d'aquest noi. El meu pare m'explica facècies de Can Gasparich. Del temps que era un taverna afumada, amb bótes de vi rosat, corpulent i de tardes llargues on les converses s'enfilaven i es perdien pels racons de les teranyines. Els avis de Mata hi pujaven puntuals tots els diumenges a la tarda. El de Can Xargai i el de Can Bailon, i tabé el de Can Quintana i el de Can Lura. Eren homes granats però que encara conservaven les bones costums i les ganes d'un bon tip de riure. Caminaven ben eixerits cap a Can Gasparich, des de la llunyana Mata, amb els seus vestits de vellut, i fent un cop d'ull als seus horts que regalaven una verdor imponent i començaven a desprendre aquell regalim de vianda manyaga. Els avis no viatjaven sols: a la seva armilla duien l'inabastable forat de l'infern. Un continent on hi cabia mig món. Per comptes de dur-hi mig món hi servaven una gustosa arengada. Trico-trico guanyaven la distància que els separava de la seva Mata de la Plaça del Teatre. No us etivoqueu: no buscaven pas el teatrí dels comediants, no, els nostres avis volien arribar a Can Gasparich. Imaginem l'ambient: bótes ràncies, converses estripades, cares magres o migrades, fum, estibes d'homes amb més escuradents que pas dents, ambient pesat, ingràvid, excels, barratinaire, somiatruites, un xic avinat. Els avis de Mata s'asseien on podien i començaven a jugar les seves cartes. Més fum, més caliquenyos, crits, desori, calor intensa, bafarades d'arengada acabada de coure. La gran tarda de diumenge consumida com aquell que vols. I quan el dia tomba cap a la nit, els nostres avis s'aixecaven, pagaven el que devien i feien via cap a Mata. A Mata falta gent. El camí de tornada era immens. Inacabable. El pare regava el regadiu de Can Po i els sentia d'una hora lluny. Les veus atronadores dels avis inflaven la nit. I el grup, mig desfet discutia les seves lleis i les seves raons. La nit tronava les paraules mig trencades d'aquells homenots. I el primer que desfeia el grup era l'avi de Can Xargai. I després venia el de Can Bailon. I tot seguit el de Can Quintana. La distància més llarga li tocava a l'avi Lura que, en cabat, havia de travessar el pont del Terri a l'altura de Can Frigola. L'avi Lura, en aquells diumenges d'arengades i cartes, travessava el pont a quatre grapes. I aquest és el sentit pràctic de la gent del país: si convé, caminem drets com un clau i si s'escau ens posem de quatre grapes i anem fent. Que no sigui dit i que el Terri no se'ns dugui cap avall en un instant de debilitat. Que el nou estadant de Can Gasparich sàpiga que en aquelles quatre parets hi ha l'esperit dels avis de Mata, de tots els avis, de la gent de peu pla, afumada i enjogassada, que en un moment concret té la bocassa d'arengada i que en un altre instant precís va de quatre grapes sobre un pont del Terri.