diumenge, 8 de maig de 2011

L'aiguat del Cor

Ahir vam ser convidats a un assaig general. Els del Cor de Teatre volen cap a Barcelona, al Nacional, i en la seva arrencada prodigiiosa han fet una parada a Girona. Si hem de dir la veritat: vam quedar de pasta de moniato. Ja sabíem dels avenços d'aquesta gent, del seu creixement, de la seva espenta. Però el que vam veure no ens ho imaginavem de cap de les maneres. Sortint del Municipal vaig afanyar-me a enviar un missatge amb en David Costa. Li escrivia que l'espectacle era rodó i singular, suculent i delicat com una tortada. Tinc la impressió que malgrat els adjectius van de camí cap a l'elogi, em vaig quedar una mica curt. Malgrat els hi suposava, a tots, força talent i molta més voluntat, el que vaig veure, i sobretot sentir, va ser una sorpresa majúscula. I pensar que tot aquest gavadal d'actors i d'actrius fan, els dies de cada dia, feines corrents, tenen obligacions familiars, fan vida normal pels carrers de la nostra ciutat! Aquesta gent ha disciplinat el cos i la veu, els ha fet créixer, els ha tensat, els ha fet vinclar, a base de treure hores impossibles, a base d'una feinada que de pensar-hi ja em llaça. M'emocionava sentir-los i veure'ls amunt de l'escenari i pensar que, alguns d'ells, són amics als qui aprecio i admiro. l'Albert Massip, en Pere Quintana, en Loren Gómez i, en especial, en Lluís de Can Comerma. Tots plegats l'han feta molt grossa. Tant grossa que el Cor ja és un aiguat d'origen lacustre però de mirada universal. I és clar els aiguats tenen tant de delit, tanta força acumulada, que s'obren camí encara que trobin les barreres més impensables. Barcelona els espera. Ai senyor, Barcelona, s'haurà de rendir als seus peus. A l'evidència d'una gent que porta molts anys, milions d'hores, creient en el que fan. I el que fan, amics, és de part de bo. Xisca de Gardi us saluda i us dóna moltes gràcies pels moments viscuts, pels instants de riure i de commoció.