divendres, 6 de maig de 2011

Silenci

Sobre Miànigues deu haver caigut una llum tristoia. El campanar deu haver-se quedat quiet, ai senyor, quiet i mut. El vent ja no bufa i la tramuntana deu petar per un altre costat. Les fulles no es mouen, semblen esperar. Les pedres velles han deixat de tenir aquell coloret que té la vergassada de l'aram. Els arbres també esperen, les herbes del marge reposen. Miànigues es lliura a un silenci estupefacte. I fins i tot en Pla, el gran mestre i al que convoquem en els grans instants de la vida, ha deixat de parlar-nos. Sobre el cel clar de núvols no aleteja ni el més despert dels ocells. Miànigues sencera fa un llarg minut de silenci. Un minut pel seu cronista, a l'home que li va desvetllar la història gran i la petita història. Serà un llarg minut. I tot seguit, perquè el cronista ho voldria així, el campanar buscarà el cel, el so repicarà amb delit, els ocells seguiran la seva marxa, les herbes margeres ballaran el so que marqui el vent, les pedres reviuran l'aram i la llum encendrà aquest gloriós paisatge del nostre petit món.