dimarts, 28 de juny de 2011

Col·lapse total

La cosa és que el taller de can Ruti estava ple com un ou de resultes del cap de setmana. Com que en aquests temps que corren hi ha més gana que seny, es veu que de Sant Joan cap aquí la gent ha fet bestieses de l'alçada d'un campanar i el col·lapse a urgències ha estat total. El primer hi va arribar cremat; un parell de dos que s'havien vist valents per fer un disbarat es van enrampar fort i els van haver de desenganxar a corre-cuita; n'hi va haver una que va tenir un cobriment de cor; la germana del farmacèutic de no sé quin poble es va presentar amb un atac de feridura; tres d'una colla que sopaven al mas d'un amic en van fer un gra massa i un avi que es deia Jerónimo, però que no tenia res a veure amb els indis de les películ·les, va recaure d'un mal dolent que l'havia turmentat temps enrere. El panorama era desolador. L'hospital vessava ferits per tots costats. L'eufòria col·lectiva és criminal.
Dilluns al matí, un servidor estava a punt perquè el mecànic m'arreglés la closca. Però a última hora, quan ja estava vestit de malalt i rebufava medicaments pel nas i per les orelles, va venir el metge i va dir que tenien molta feina, que primer havien d'arreglar tots aquells que havien arribat i que ja podia tornar cap a casa, que això meu és una mica de pa sucat amb oli i que ja ho faran quan puguin. No ho he pas acabat d'entendre però ells sabran. Jo la feina ja la vaig tenir feta el dia del vessament. I aquí em teniu, una altra vegada a Banyoles, fent temps fins que em tornin a avisar, menjant bledes i fruita, fent migdiades i deixant-me anar a favor del vent de la vagància. Diuen que serà dijous però ja ho veurem. Al ritme que van, si em reparen la setmana que ve ja serà molt. Si no m'ho fan ells, hauré d'anar a can Xumeia, que tota la vida han arreglat els rebentons amb una diligència admirable. Ben mirat, no val la pena posar-se pedres al fetge.

La ressurrecció d'una orquestra

Han ressuscitat.No hi son tots, però mira que n'han fet de fressa aquests set musics aficionats de l'orquestra de sant Martiria que s'han presentat a la Patagònia per obrir els actes d'homenatge a en Vili en les festes de sant Lluis que es van celebrant durant tot el mes de juny. Hi havia en Kitu Pau (teclats), en Joan de la Parra (guitarra baixa), en Joan Comalat i en Xavi (guitarra i veu) en Jep Branyas (saxo tenor), en Mia Ros (bateria) i en Xicu amb la seva veu rogallosa com un nou Louis Armstrong cantant la Taitona, Els cigarrus de deu i el pasdoble l'Aligot d'en Manel Saderra. I fins tot l'hasta luegu cucudrilu amb la col.laboració de l'Evelyn Boix i amb veus improvisades sobre la marxa. Que és el que hi va haver més: marxa, molta marxa!!
Son els que han ofert les seves tradicionals cançons que haurien de tornar a escampar altra volta pels carrers i places de Banyoles. Perquè això, nois, no ha pas de quedar amb un concert únic. us heu d'animar per fer gaudir a tots els banyolins petits i grans i fins i tot als repatanis com aquest avi Oli que us ha aplaudit tant o més com quan va fer-ho ja fa alguns anys en el cantó suís del Jura on celebraven -com cada any acostumen a fer-ho- la Diada Nacional del Jura, i vosaltres vareu fer gaudir -juntament amb la Marina Rossell- als habitants d'aquell cantó suís que segueixen cada any discursejant, cantant i ballant per l'autodeterminació TOTAL.
Jo també m'he ficat dins la Patagònia per escoltar-vos, però a aquest avi li han fotut uns auriculars a les orelles que l'han fet sortir de pressa al carrer perquè em barrumbejaven més del compte. Però us he escoltat des de fora al carreró que també era ple de fans i fanas taral.lejant les vostres cançons. I... us he mirat des de la finestra, i he vist en Noni com somrei i us aplaudia envoltat de jovenalla, i he seguit contemplant-vos i vosaltres cantant i tocant m'heu saludat aixecant el braç. Un d'ell, en Jep Branyas, m'ha dedicat un solo saxofonístic sense respirar, perquè sap que al cap de pocs dies ens trobarem a la Clínica, a la Solana o a la residencia Vall del Terri per animar les persones allí acollides per cantar tots plegats la Taitona que tan bé heu ressuscitat a la Patagònia.
Torneu, amics, torneu!!

dilluns, 27 de juny de 2011

Ha arribat l'istiu.

Quan arriba l’istiu el dispensador d’aiga per beure del Club queda sec de seguida. Ja prou castigat d’omplir les ampolles dels remers i piragüistes, acaba defallint per l’atac de desenes de camacurts, vestits tots amb la samarreta del casal d’istiu.
Quan arriba l’istiu, tota beguda que no surti de la nevera sembla pixat de burra. A la feina, en Quel Boix em va portar una màquina d’aquelles que hi fots un llampis de marranxa d’aiga i te l’escup per sota ben fresca. Fa una setmana devíem patir un “ve d’ells” en forma de pujada de tensió que m’ha cardat enlaire el sistema de refrigeració i la cafetera, de propina. A l’istiu l’aiga a temperatura ambient no val pa res!
Fa quatre dies que som l’istiu ja en tinc la pipa plena de mosques i mosquits. Tinc la sensació que aquests últims cada any venen amb més mala llet, com si fossin comandats per en Felip Puig. Alguna bestiola d’alta graduació (devia ser alferes o sots inspector de mosquits, per lo menus...) es va acarnissar amb la meva cuixa i ja porto tres dies que no faig més que gratar.
Ara que ja s’ha cremati que ja ha explotat tot, que en Viladiu (que estarà ben bé quinze anys menjant pastilles Juanola) ja ha recollit totes les cadires, ha endreçat els micròfons, i ha cargolat els cables, podem dir que ja hem cardat els dos peus a l’istiu.
Als vespres d’istiu al Mam, a mesura que es va acostant l’hora de marxar cap a casa va incrementant la sensació de benestar. Entremig de begudes exòtiques i aquella mena de coques de recapta, un ja es planteja empadronar-s’hi.
Arriba l’istiu i Xisca de Gardi baixarà el ritme frenètic de tot l’any fins a limitar-se a la mínima activitat vital de supervivència. Així que el patró de la confraria ens ingressi la paga doble, carregarem la nevera de Woll Damms i desenxufarem l’ordinador per poder enxufar-hi el ventilador. Així ha estat sempre i així serà. Ha arribat l’istiu, per qui no ho sàpiga.

divendres, 24 de juny de 2011

El detectiu ja té contracte, Samora.

Vam anar a veure el detectiu privat. Es un noi que antes treballava a la Metal.lúrgia i ara s'ha parat per ell. Té el despatx al carrer de les Rotes, en unes golfes. La seva taula està voltada de gallines ponedores i de gabies de conills. El noi és guenyo i camina guerrell. El primer que ens ha dit: "cobro una morterada per endavant" i en Samora li ha posat un feix de cèntims embolicats en paper del mundo deportivo. Vet aquí. El detectiu se'ls ha mirat amb desconfiança però els ha acabat comptat. Ja li ha estat bé. Vestia, el detectiu, samarreta d'imperi una mica ratada i pantalons de "raiadillu". Es pentina amb una ratlla a l'esquerra i fuma, quasi sempre, senyorites. Tot seguit ens ha preguntat de què es tractava "l'asuntu". I en Pollastric li ha ensenyat la foto. Ha vist el C1 del Gallegu cremat de dalt a baix i ha afegit "cagom redeune, sí que hi van forts". S'ha gratat el poc cabell que té i ha mirat pel badiu. Des de les golfes es veu un tros de camp de futbol vell. En cabat s'ha gratat la panxa que li sobresortia de la samarreta d'imperi i ha preguntat "vius o morts?". En Pollastric que devia estar pensant en uns cargols a la tornem-hi ha respot "Vols que t'ho digui, a mi m'agraden ben cuits,", en Samora ha fet que sí amb el cap. El detectiu ha cardat un cop de puny al seu pupitre i ens ha mig espantat amb un crit d'home boig: "Collons, parlo si voleu els autors del foc vius o morts". Ningú ha respost res. I el detectiu ha afegit "ja ho entenc". I ens ha fet baixar per l'escala i ha dit que aviat tindríem notícies d'ell. Em pregunto si li ha quedat clar que no volíem víctimes. Però, tant se val, el cas és que començarà a remenar. No us estranyi si veieu per Banyoles algú que fa moltes preguntes i s'ho mira tot amb lupa. Es el nostre detectiu. Es el mateix que va trobar els avions enfonsats a l'Estany i qui va desxifrar l'enigma de l'assassinat de l'Abat al Monestir. Es una fura, és una espasa. Qui hagi estat el que ha cardat foc al C1, que es calci, reseu un parenostre per tan infortunat temerari.

dilluns, 20 de juny de 2011

A la recerca de "motius" perduts

"Perdent el temps" és el títol d'un quadernet que ja fa alguns anys em va lliurar un banyolí que per casualitat vaig trobar en una platja mediterrània. Jubilat i allunyat dels seus antics conciutadans s'entretenia a reviure els seus records escrivint un llarg llistat de motius o malnoms "sense ganes de molestar a ningú". Més d'un miler de motius que jo afegiré a la meva llista que tinc guardada en papers gairebé resclosits en una de les més velles carpetes entaforades en algun racó de capses o calaixos. No és perdre el temps escriure un llibret que és ple de recordatoris d'antics motius que en el curs dels anys es posaven per burla o irrisió a una persona, tret pel comú dels seus defectes personals, corporals o per altres circumstancies particulars. Com que això ja ve del temps de la Maria Castanya, ni els més poderosos s'escapaven dels motius que els hi endinyaven la gent del poble ras. Fins i tot no se n'escapaven ni els de més renom de la pell de brau, ja que hi havia un "Cid Campeador" que ja em direu què campejava, ja que en tot temps el que ha campejat més pels nostres camps és l'aviram. O la "Juana la Loca", que devia ser tocada del bolet, en Felipe el Hermoso o la Isabel la Católica que de tan catòlica no s'atrevia ni a tocar-se per ensabonar-se i esbandir-se fent baldèio del seu cos. Però, anem pels nostres. Els del nostre poble que son en el llibret que avui posem a la llum de Xisca de gardi

Cap aquells dalts de la plaça de les Rodes hi havia en Benet Xap Xap, en Bernat Babaia i en Xareta. Del ram de l'alimentació, un Blat de coure, en Botifarra, en Bròquil, en Ceba... Farinetes, Fessol, la Maria dels cigrons, en Maduixa, en Pa de Viena, en Pa amb tomata, el Pebrot, en Pepet Cirera, en Trumfa, en Jeroni Vedella, el Xato de l'Oli, i per acabar de fer la festa en Pa i trago, en Xerric de Vilavenut i en Xampany. Bon profit!
I era molt estesa l'animalàndia: el Cabrit, la Guilla, en Godai, el Llebrer, el Marrà, en Conill, el Gat, el Moixí, en Pere Mico, en Pepet Mona i en Papitu Mono. I en Quim de la Mula blanca, en Kei Matxo, en Ratera, en Sagrantana, en Pere Truja, el Gall, el Gat, el Canari, en Tià de les Gotlles...
En aquest llibret hi he afegit altres motius de persones que jo també he conegut: el "Bailarín Pirata", em Mamèies, en Nari-nari (que es pasava tot el dia assegut en una cadira de balca davant de casa seva llegint la Fulla Parroquial que li durava tota la setmana), en Xeringa, en Xarrapanes, en Cul bonic, Vellanica, Gepet de l'euga, el Gollut, en Tomàs alt i gros (de poca estatura), en Paiella (fuster de can Ceba, primer banyolí que fèu ballar la gegantessa), la Viuda alegre, en Vespa hosteler, la Vespa, la Cabrida, en Tites, en Titina i en Titets, la Tetaforra, en Peret Tit i en Pere dels elàstics, en Pere Brut i en Pere valent, en Petronill i la Petronilla... Bé, i per avui ja n'hi ha prou perquè ho allargaríem molt.
A la Banyoles d'aquell temps antics es coneixien molt més les persones pels motius que no pas pels noms. Recordo que una vegada vaig anar a l'Ajuntament i allí hi vaig veure una llarga fila de persones que anaven perquè els apuntessin per entrar a la llista dels Reis dels Pobres, en la que el Municipi oferia regals als més necessitats. Eren temps d'escassetat i no tothom disposava de diners per comprar joguines pels seus fills. Darrera d'una finestreta hi havia un empleat municipal que va dir a una persona que li digués el seu "motiu" ja que "aqui a Banyoles ens coneixem més pels motius que no pas pels noms i "apellidus". I l'home es negava a dir el seu malnom, fins que amb tanta insistència de l'empleat, va respondre "Em diuen en Cagòsties, però jo no he renegat mai, eh!". No va passar res. Van apuntar-li el seu motiu i els reis mags van pujar al balcó d'aquell bon home que algú amb mala bava li va endinyar el malnom.
L'avi Oli

dijous, 16 de juny de 2011

Cap agressió sense resposta.

Contractem detectius privats. Hem decidit estirar dels fons reservats i cardar la casa per la finestra. A més, he xafat la guardiola de les meves nebodes per acabar d’apuntalar l’objectiu. És que en tenim el collons plens.

Anem a totes. Volem saber, peti qui peti, qui cony és que ens ha cardat el dit a l’ull. Primer em roben les bicicletes i ara li calen foc al cotxe del Gallego. Què vindrà després, rostir el perruquí al Comitè d’Orriols?, robar les plaques solars de Xisca? el mòbil d’en Vaqueta...?

S’ha acabat, ni una més. Ens ho rebentem tot per veure la cara de les misèries que ens comencen a fer voltar pel cap el pensament que viure a Banyoles podria no ser la millor cosa del món. He dit que ens ho rebentem tot? Perdó, tot menys la partida dels sicaris que se’n faran càrrec un cop identificats, la d’en Quelfo perquè ho filmi i la de les Woll Damm que ens cardarem mentre ho projectem aquest estiu en un “passe” de cinema a la fresca.

Xisca de Gardi s’ho apunta tot. És el que té no tenir memòria...

Cap agressió sense resposta. Quedi dit.

dimarts, 14 de juny de 2011

El nostre amic C1

A la Plaça Perpiñà, el passat cap de setmana, uns energúmens van calar foc al cotxe del Gallegu. El mític C1 que ens havia portat per mig món comarcal, cotxe diligent, fastuós, còmode i entenimentat en els temes de l'aparcament. El Gallegu endreçava el C1 en qualsevol foraniu, en un centímetre lliure que quedés entre dos cotxes o entre un cotxe i un contenidor. El C1 tenia mítica, llegenda gallega i èpica damunt les nits banyolines. Quan arribaves a la seu central de Fromzero sabies si el Gallegu era present perquè identificaves el gloriós C1. Doncs avui aquest fill de l'automoció i el dinamisme cinètic ha desaparegut, ha estat socarrimat, ultratjat, devastat pel foc d'uns insensats. No hi ha lògica. No hi ha raó possible per calar foc i destruir el cotxe d'un amic, i no n'hi pot haver si l'amic és el Gallegu i si la víctima és el C1. Xisca de Gardi ha començat una investigació rigorosa. Es preguntarà per tots els idiotes banyolins. Es preguntarà per tots els idiotes que ens visiten i ens freqüenten. Preguntarem en tots els antres, en tots els racons, en totes les merceries i bars de moda, preguntarem al vicari i preguntarem a qui sigui. Farem retrats robots, revisarem pistes, consultarem la bola de cristall, tirarem les cartes. El piròman sortirà, segur. El piròman, aquesta rata famèlica i podrida, acabarà donant senyals de vida. Sempre hi ha un idiota que beu més del compte i que davant els amics i coneguts diu "això ho vaig fer jo". La vanitat és la pitjor enemiga dels idiotes. Els idiotes cremen cotxes per després explicar-ho. I tot se sap. I a Banyoles ja en comença a anar ple que el cotxe del Gallegu són cendres i desferra. Quan Xisca ho sàpiga, llavors el cafarnaum serà una probabilitat. Més val que t'entreguis davant un Centre Penitenciari, t'estalviaràs reviure, en directe, els pitjors passatges d'una pel.lícula de terror. Si caus a les nostres mans, desitjaràs haver conegut el Tribunal de la Santa Inquisició. El C1 clama venjança i Xisca ha jurat oferir-se-la. A la memòria del que va ser el nostre amic!

dilluns, 13 de juny de 2011

Els primers pel.liculeros

Aquell gener de l'any 1951 feia un fred que pelava vora l'estany quan es van presentar els primers pel.liculeros per rodar els exteriors d'una pel.licula que tenia per títol "Mi hija Verónica". Cridava l'atenció una seductora actriu que es passejava pels carrers de la ciutat. Era atractiva, sobretot quan es llençava a l'aigua de l'estany en mini-bikini. Es deia Sylvia Morgan i quan sortia de l'aigua i pujava a la plataforma dels banys vells, tremolava com una fulla d'arbre. Els ajudants del director Enric Gómez li tenien preparada una ampolla de conyac per a refer-la, i un cop eixugada, el mateix realitzador va manar que es tornés a llençar a l'aigua. Quatre o cinc vegades es va repetir l'escena, i un cop remullada, eixugada, fregada i rescalfada amb tragos de conyac a la gargamella, el mateix realitzador manava que es tornés a llençar a l'aigua. I sempre, amb el guaperes Fernando Nogueras emparant-la de la tremoladissa i xarrupant com ella de l'ampolla de conyac. Durant uns dies, els de l'equip tècnic i artístic de la pel.licula van passejar-se pels carrers de Banyoles i nois i noies els hi anaven al darrera demanant-los autògrafs. Fins i tot, un diumenge al capvespre, els artistes es van presentar a la sala de ball de can Xampinya i el maco d'en Nogueras es va ajuntar amb els músics per fer de vocalista i cantar i dedicar "a todas las simpáticas chicas de Bañolas" la cançó de moda que feia embadalir les noies: "Dios te ha dado la gracia del cielo. Maria Dolooores..." dedicada " a todas las marias dolores de Bañolas". A una d'elles la van haver d'assistir perquè es va sufocar i va caure desmaiada.
Van passar-ho bé els artistes voltant de taverna en taverna i concentrant-se a una de la plaça de les Rodes que si no m'equivoco em sembla que en deien a can Capellà Bou. Alguns elements del cos tècnic hi feien pa i trago i s'acostaven als joves per vendre fotos de l'actriu protagonista en "pañus menores" igual igual que les "artistes" de la revista "Paris-Jòlivut" que el jovent mirava d'amagat perquè no els enxampés la guàrdia civil. En aquell temps, allò era una cosa completament prohibida, però d'aquesta manera els tècnics de la pel.licula aconseguien una recaptació extra per poder seguir fent copes de bar en bar. El director, jove i dinàmic, enamorat del nostre estany, havia escollit el paisatge perquè era el més adient per semblar-se a un llac suís. L'acció de la pel.licula es desenvolupava a Suïssa i les fronteres encara no eren del tot obertes per anar tan lluny. Europa seguia essent tabú pels pobres espanyulitus.
La pel.licula es va estrenar a Banyoles al cap de cinc anys quan ja ningú se'n recordava. En el cinema Mercantil que nosaltres en dèien a can Xampinya, érem quatre gats els que vam veure un estany en blanc i negre i ens vam quedar amb les ganes de veure a la Sylvia Morgan en mini bikini. I és que aleshores, Espanya era un país "casto", gran reserva de la "castidad europea", i sota la batuta del ministre Arias Salgado es va oficialitzat la censura amb la creació del Ministerio de Información y Turismo" I la pobra Sylvia Morgan va ser la primera que li va tocar el rebre retallant-la per tots costats. Al cap d'un anys van començar a venir turistes a la Costa Brava, i allà es van poder veure sueques amb mini-bikinis sense pagar ni cinc.

dijous, 9 de juny de 2011

Caçador embustero

Tot caçador és un embustero una mica previsible. No n'he conegut cap que no expliqui de l'alçada d'un campanar. Tenia un veí a les Cases Barates que era de la part de Sarrià, un home que tenia uns braços terribles i que lluia tatuatges de presidiari. Era un català exagerat. Del xampany en deia butano i acostumava a agradar-li tots els esperits del vi. No me'n recordo del seu nom però puc recordar les seves mentides de caçador. Quan parlava de la cacera els seus ulls s'encenien, s'obrien vanitosament com les plomes d'un indiot, els seus braços es disparaven i en la profunditat de la gola apareixia una veu sobtadament diferent. El caçador entrava en acció per descriure gestes que ni l'escriptor més drogat del món- i mira que n'hi ha- hauria estat capaç d'imaginar. Recordo que un dia va explicar que estava en una pedrera esperant que passés un senglar. Feia hores que s'esperava i no havia tingut oportunitat ni de disparar un sol tret. Ja estava avorrit, ja volia tornar a casa. I en aquestes que va sentir un crit d'un altre caçador i com aquest errava un tret. Tot seguit un córrer abraonat, embogit. Llavors va ser quan van aparèixer dos senglars de cop. I ell, amb els nervis i la sorpresa, només va tenir temps de disparar un sol cartutxo. Les feres van desplomar-se. N'havia matat dues d'un sol tret. El cartutx havia entrat ben net en el cos d'una d'aquelles bèsties i n'havia sortit per foradar l'altre porc. Així de senzill. Cap dels presents vam gosar dir-li que allò era una bestiesa. Els homes som així: ens creiem les mentides dels altres perquè esperem que ells es creguin les nostres. I és clar, hi ha mentiders que surten a caçar el senglar, altres que van a pel colomí, d'altres que surten a caçar bolets o cargols, i n'hi que, senzillament, es limiten a relatar les seves gestes amb les senyores. Els uns i els altres- mentiders acèrrims, salvatges, una mica grollers- no fem més que escarnir els nostres avantpassats que deien que havien estat a punt de pelar un mamut. I feien grans escarafalls i grans explicacions mentre que subjectaven una rata esquifida que havien trobat mig morta pel camí. Embusteros.

Els homes de l'abat...

Com aquell que fa la migdiada, sembla que m'he tornat a morir uns mesos i ara estic, de nou, en aquesta vida estranya que m'ha donat el destí, set segles després del meu enterrament.

Dormia (per dir-ho d'alguna manera) fins que una estrepitosa cassolada m'ha tornat en mi. Al bell mig de la Plaça Major més d'un centenar de veïns expressaven la seva indignació amb crits, cops rítmics i xiulets. Protesten dels rics. Protesten de la pèrdua de les seves cases. Protesten per què la seva voluntat no és tinguda en compte.

Allò em va fer parar l'orella, ni que fos una orella feta de matèria virtual i incorpòrea. De nou la vila tornava a esmolar les ungles per enfrontar-se als privilegis i la corrupció; a les mentides i impostures; a la violència i la prepotència de l'Abat!... Revivien en mi els temps que els banyolins, per tal de foragitar el jou que els lligava a postració i servitud, armats de valor i d'imaginació, van demanar-me que defensés els seus interessos per posar en qüestió la tirania de l'Abat que, amb un orgull que el portarà al més profund infern, pretenia que fins i tot l'aigua de l'Estany i la terra al seu voltant li pertanyien i que amb ells podia fer el que volgués: cedir-les, empenyorar-les o gravar-ne l'ús.

Sí, ara de nou calia que m'alcés de la suspensió temporal de la meva voluntat que ja fa segles que dura, ara encapçalaré les multituds que, sens dubte, es dirigiran al palau de l'Abat per informar-lo que el seu regnat d'injustícia ha acabat, que la ciutat contesta el seu poder, que ja no el tolera per més temps, que cap...Què? Què diuen, aquests banyolins indignats? M'ha semblat sentir que diuen que l'abat ha guanyat per majoria absoluta una votació, i que podrà seguir amb les seves exaccions quatre anys més?

Em sembla que me'n torno al taüt. Si voleu quelcom, ja sabeu on sóc.

dilluns, 6 de juny de 2011

El Barri de la Llet

El Barri de la Llet

A la façana de la carnisseria Baldiró hi ha una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu de la Llet. És la patrona dels veïns del carrer Major i la placeta de la Font. Ja fa molts anys que no es fa la festa que solia celebrar-se el darrer diumenge d'agost. Era una de les festes de barri més populars de la ciutat, amb l'afegiment d'una tornaboda el dilluns on tots els veïns anaven al bosc de can Puig per fer una berenada amenitzada per 8 músics de més baratillu de la província de Girona. Els joves de la comissió de festes dels anys 40 no teníem pas mandra a l'hora d'enramar tot el carrer amb arcades de canyes de cal Cisteller i serrells de papers de colors de can Mateu.El carrer començava a la plaça, sota la graiella de can Bòlica i allí hi havia un gran arc de triomf florejat que feia badar la boca a tot kiski. Es podia passar sota l'enramada del carrer fins a can Baldiró que exposaven un rodolí : "Si voleu porc bo -veniu a cal Baldiró; - si voleu butifarra bona - veniu a cala Baldirona". Prodigis de genis rudulinerus!. El dilluns al matí hi havia una xocolatada amb taules de dalt a baix del carrer, on fins i tot s'hi havien assegut -per treure's el ventre de pena - soldats que estaven aquarterats a l'antiga escola dels hermanus Gabrielistes.

Tot això ve al cas perquè he tret un llibret que faig còrrer de casa en casa dels habitants del barri de la Llet. Els més vells - que encara en queden- son els que més ho agraeixen recordant als estadants i botiguers que ara ja no hi son. S'emocionen i riuen quan llegeixen que en el barri treballava l'Esguerra-borregos, que era un pastisser que mai li havia sortit un borrego ben fet. I que a can Poc i Bo eren especialistes en bollus de crema amb tap al cim; i que a la botiga de queviures de can Mandra va ser batejada així perquè un dia algú que va entrar-hi va trobar l'amo adormir darrera el taulell. I anem seguint, perquè a moltes cases de la ciutat hi havia motius per dar i per vendre. A l'ondulador algú li va posar el malnom de patatones perquè quan anava a prendre un vermut a can grilló acostumava a dir: "Posa-m'hi quatre patatones"; en Xueta terrisser i gallinaire, emplenava un orinal amb xocolata desfeta; l'Organista era granaire i mai havia tocat l'orgue si bé es deia que en temps endarrerits hi havia un capellà que el tocava. No m'estranya, perquè al barri de la Llet hi havia capellans per dar i per vendre. Un d'ells era mussan Franciscu que el van fer rector de Guèmol, i a mussan Amadeu, li vaig dir que "aviat els capellans podran casar-se. Tenia 70anys i picu i em va respondre: Que no comptin pas amb mi"-La senyoreta Lluiseta tocava el piano i donava lliçons a les Hijas de Maria.Encara avui en el meu cap em teclategen les notes del para elisa d'aquell sord que es deia beethoven. En Mius era carter i adobador de sabates, i el seu noi un pintor i futur artista de quadrus de grandes batallas; a ca l'Enric Serraller hi vaig treballar d'aprenent perquè a l'edat de 13 anys calia que m'espavilessin. L'Antonieta, la seva dona, a mig matí em feia entrar a la cuina per beure un got de moscatell xucant-hi un carquinyoli. calia agafar forces per manxar a la fornal fent volar cagaferrus. Al cap de pocs anys vaig reviure aquella feina en una sarsuela escrita pel joliu poeta ban¡yolí de principis del segle passat que li deien el senyor Quimet Hostench. A l'escenari hi havia ferrers i manxaires cantant i menjant brunyols perquè era el sant de l'amu. Vaig fer de vailet manxaire, ja amb molta experiència en rebre clatellades.
El cisteller i el fuster, a l'hora de berenar sortien al carrer amb unes grans llesques de pa amb una arengada i un purró de vi, asseguts a la vorera fent broma amb la mainada que sortia de l'escola, dient.los-hi: "Vina, nen, estira'm el dit". I les criatures s'hi acostaven a estirar-los un dit al mateix temps que els homes deixaven anar un petarrot.
Al final del carrer hi havia la casa de la bona llet. Els lleterus eren de Camós i tenien una quadra amb quatre vaques. De petit jo hi entrava amb un ansat ben gros. Munyien una vacassa davant meu per fer-me quedar parat en veure com rajava la llet que posaven dintre l'ensat Amb el tel n'havíen fet recuits. A la quadra i a la botiga hi havia un fotimer de mosques.
A la placeta de la Font hi havia en Friselda, un home escapçat, garlaire i barbotejador, que sortia de la seva impremta eixugant-se els dits en una resclosida bata negra, posant-se a xerrar pels colzes, xalivant als veïns amb capellans que li surtien de la boca.. A la placeta hi destacava l'edifici de la Pia Almoina que tothom en deia Casa de la Vila Vella, i allà, a l'espai on avui hi ha una monumental pila baptismal d'immersió del segle IX, hi havia una petita presó amb una retxeta on la mainada ens hi enfilàvem per contemplar els borratxos que els agutzils havien agafat pels carrers.
Alegries i misèries que vam veure i viure els nens del Barri de la Llet i que ara poden recordar
els que han llegit i vist fotus en aquest quadern que els estadants d'avui es passen de mà en mà i en treuen fotocòpies. Els més vells son els que recorden i em diuen que si, que en aquest barri hi havia molta bona llet.

dimecres, 1 de juny de 2011

El nom de la truja

Europa és la cosa més desastrosa que pot haver-hi. No hi ha res que vagi a l'hora en aquest continent. Hem parlat moltes vegades d'aquesta genteta que es fa dir alemanys. Gent que encara està a les baceroles de la civilització i que es pensa segons què perquè fabriquen rentadores i motors. Els alemanys beuen la cervesa en peroles i amb això està tot dit. Què diríem de la gent que beu cervesa a cabassats? Res de bo. I heu escoltat la seva llengua, incomprensible, tenebrosa, amb una fonètica carregada i altiva. Aquests són ara els amos. Aquests que ens van fer un mal terrible omplint-nos de visigots i altres espècies per civilitzar. Van arruinar Empúries i tots els vestigis de l'Imperi Romà. Ara volen una segona volta. Gent que menja salsitxes a tot hora, i altres variants del plàstic industrial, gent alta i boteruda, que amb cinquanta anys encara es passegen amb pantalons curts i tirants i compren apartaments a Empúriabrava. On s'és vist! I tots aquests estan disposats a arraconar al bo i millor d'Europa. A l'Irlanda d'en Beckett i d'en Michael Collins! A la Grècia del Partenó i de l'Olimpiakos! A Portugal d'en Pessoa i d'Otelo Saraiva de Carvalho! Els alemanys vénen a per tots nosaltres a imposar-nos el seu món visigòtic, estret de mires, salsitxer, volen fer-nos beure cervesa híbrida a galletades, quan a nosaltres ens agrada el vi i el xampany. La mare que els va parir. No hi ha dret. I tenen aquella donota, greixanda, antipàtica, que fa cara de governanta de cova del sado i a la que no li agradem la gent que habita per aquestes terres. L'Angeleta és la nova reina d'Europa i vol acabar amb la civilització, la tertúlia, la migdiada, el porró, l'Amades i en Plató, la bandúrria i l'eixera de mitja tarda, l'escalivada i l'allioli, el vi de missa i el postres de músic. Volen acabar amb Europa qui sempre ha volgut acabar amb Europa. Què collons! No estem pas indignats, estem molt emprejats. I soms més que vosatres i la vostra patuleia. I de visigòtic, tot i que van guanyar i van viure una temporada per aquí, no en queda cap rastre. Som romans, som íbers, som lusos, som irlandesos ben armats i no tenim pas cap mania. Angeleta, a veure si qualsevol dia ens plantem davant de casa teva i et diem el nom del porc. O el nom de la truja.

Fitxatge estel.lar

Temps d'estiu, temps de fitxatges estel.lars. Haureu notat que, d'un temps a una part, hem fet endreça de socis i jugadors en aquest nostre club de Xisca de Gardi. El cas és que hem tirat de talonari i hem pescat una gran estrella. Es tracta d'en Joan Olivas, l'avi Oli. Seria insultant per la nostra banda presentar aquest prohom del periodisme banyolí i del teatre en majúscules. No ho farem perquè no som pretenciosos i els grans personatges no mereixen presentació. Ans al contrari, mereixen que ens arraconem i que els deixem passar mentre els acompanyem d'aplaudiments i de tots els honors. Joan Olivas es presenta amb un article, com no pot ser d'altra manera, sobre el teatre principal de Banyoles. Ha estat cuinat a foc lent, piano-piano, i conté tots els gustos i les flaires de Banyoles. Tenir-lo a Xisca de Gardi és un luxe, què dic! Un luju! Amb tots vosaltres, l'avi Oli, alçant la notorietat i  la qualitat d'aquest nostre blog. Tant de bo, ens regali més articles i més passatges de la nostra ciutat. Serà el senyal que ens ajudarà a tots plegats a ser una mica més feliços. Més feliç que un nis. Vet aquí.

Passejant per la plaça del teatre

Tenia el nom de plaça Antiga i quan hi van construir un teatre la gent del poble va dir-ne la plaça del Teatre. Ara que no hi ha teatre, a la placa de marbre de la plaça hi figura amb lletres de motllo el mateix nom de plaça del teatre amb un afegit que posa Antiga plaça de la Vila Vella, com també hi podien haver posat Antiga plaça de l’escorxador o de la Caixa de l’Abat. És igual. No vull pas pensar-hi perquè ja em roda el cap. Però com que jo soc taiatreru i un avi de molts anys si que puc recordar el teatre que hi havia hagut a la plaça del teatre en els temps en que era tancat i destartalat. Els vailets del barri vell ens enfilàvem a les finestres obertes i jugàvem a lladres i civils corrent esverats pels passillos. Feia impressió aquell teatre amb els seus palcos buits que en els anys dels meus pares s’havien omplert per veure actuar a les companyies de fora que en els estius feien temporada a la ciutat. En aquell teatre també hi feien sessions de cinematógrafo acabat d’inventar i un còmic del poble, el llauner Celso Mas explicava les pel.licules assenyalant el llençol de la pantalla amb una canya a la mà: “Ara sortirà la Bertini arrapada a la cortina. Mireu-la com plora. Quina gran artista que és la Bertini!”. Al cap d’una estona, a la pantalla del taiatru hi sortia en Jaimitu, en Xarlot i en Fatti Bomba: “Ara sí que riurem, deia en Celsu llauner. I tant que reien!. El meu pare m’ho deia:” Mai havíem rigut tant contemplant les pel.licules que explicava en Celsu amb la canya a la mà i de tant en tant fent-la servir per tustar a cops de canya la mainada que no estava quieta. Hi havia espectadors que anaven al cinema només per escoltar les explicacions del llauner. Però allò es va acabar aviat, em deia el pare. Perquè hi havia individus que se’n fotien del llauner. Aquest era més bon actor quan pujava a l’escenari. Jo encara vaig tenir ocasió de veure’l actuar al teatre de can Xampinya, un cop acabada la guerra civil quan, amb tota una colla de còmics del poble formava part d’una orquestra d’esguerrats a la sarsuela La alegria de la huerta. I us asseguro que vaig riure de debó.
Al teatre Principal hi havien actuat moltes companyies foranes i també aficionats del poble amb Els Pastorets i en alguns drames i tragèdies que en aquells temps feien enternir a tothom. Un senyor que va ser alcalde de la població m’havia explicat que a la seva joventut ell també va actuar al teatre Principal amb una colla d’amics que es varen apuntar al càsting en una companyia de professionals per fer d’actors en una escena en que no havien de dir ni piu, ja que tots havien d’actuar fent de soldats morts estirats a terra després d’una batalla campal. L’actor professional de la companyia era dalt d’un cadafalc fent un discurs patriòtic de l’Espanya dels temps de la picor. I els joves que actuaven per 15 cèntims havien d’estar tota l’estona ajaguts fent el mort. Aquell jove –futur alcalde de la ciutat- era un dels vint o trenta soldats esterrossats després d’un combat taiatreru amb fort esclat de canons a càrrec dels timbalers de l’orquestra. Tenia al seu costat –fent el mort com tots els altres- a un amic seu que era mut –un mut autèntic-. Era molt avorrit allò d’haver d’estar molta estona estirats un sobre l’altre i escoltant el discurs patrioteru del capità protagonista de l’obra. I per entretenir-se se li va ocórrer de fer pessigolles als peus del seu amic mut. L’escena era molt dramàtica fins al punt que els espectadors treien els mocadors per eixugar-se les llàgrimes. Fins que de cop i volta el públic es va posar a riure, ja que un dels “morts” es va aixecar i va desaparèixer travessant l’escenari sortint empipat i cridant Ba,ba,ba.ba!!... Era el mut que va abandonar l’escena perquè el seu company li feia pessigolles.

Van passar els anys, i quan van esgavellar el teatre Principal vam poder veure pintat a la paret un camp de galls-gallerets com a decorat de fons, fins que va ser tapat amb la construcció d’uns pisos. Ara, sovint travesso la placeta del Teatre –nosaltres sempre n’havíem dit la placeta- i segueixo recordant aquells vells temps en que el ganivetaire Portella esmolava les eines estirat damunt la planxa, -i encara ho fa!- i a l’avi Grabuleda untant cadenes i manxant els neumàtics de les bicicletes. I evoco aquells temps en que entrava a la fusteria de can Buch arrossegant flocs amb els peus i entrant a la botiga de queviures de can Dumene per comprar cansalada virada. I a la fruiteria de can Saleri per escoltar a l’avi Llorens tocant la Sardana de les monges amb la mandolina. I els veremadors de can Gasparic dins d’un enorme cup trepitjant raïms amb els peus descalços perquè el vi sortís més fort i amb millor aroma.
I em sembla que encara veig aquella vella rondinaire del pis de dalt de la taverna quan en els anys de la guerra civil els alumnes de l’escola Francesc Macià en passar per l’estreta vorera de can Gasparich ens abocava damunt nostre les escorrialles d’un vell orinal. Eeeecs!!!

L’avi Oli