dimarts, 28 de juny de 2011

Col·lapse total

La cosa és que el taller de can Ruti estava ple com un ou de resultes del cap de setmana. Com que en aquests temps que corren hi ha més gana que seny, es veu que de Sant Joan cap aquí la gent ha fet bestieses de l'alçada d'un campanar i el col·lapse a urgències ha estat total. El primer hi va arribar cremat; un parell de dos que s'havien vist valents per fer un disbarat es van enrampar fort i els van haver de desenganxar a corre-cuita; n'hi va haver una que va tenir un cobriment de cor; la germana del farmacèutic de no sé quin poble es va presentar amb un atac de feridura; tres d'una colla que sopaven al mas d'un amic en van fer un gra massa i un avi que es deia Jerónimo, però que no tenia res a veure amb els indis de les películ·les, va recaure d'un mal dolent que l'havia turmentat temps enrere. El panorama era desolador. L'hospital vessava ferits per tots costats. L'eufòria col·lectiva és criminal.
Dilluns al matí, un servidor estava a punt perquè el mecànic m'arreglés la closca. Però a última hora, quan ja estava vestit de malalt i rebufava medicaments pel nas i per les orelles, va venir el metge i va dir que tenien molta feina, que primer havien d'arreglar tots aquells que havien arribat i que ja podia tornar cap a casa, que això meu és una mica de pa sucat amb oli i que ja ho faran quan puguin. No ho he pas acabat d'entendre però ells sabran. Jo la feina ja la vaig tenir feta el dia del vessament. I aquí em teniu, una altra vegada a Banyoles, fent temps fins que em tornin a avisar, menjant bledes i fruita, fent migdiades i deixant-me anar a favor del vent de la vagància. Diuen que serà dijous però ja ho veurem. Al ritme que van, si em reparen la setmana que ve ja serà molt. Si no m'ho fan ells, hauré d'anar a can Xumeia, que tota la vida han arreglat els rebentons amb una diligència admirable. Ben mirat, no val la pena posar-se pedres al fetge.