dilluns, 6 de juny de 2011

El Barri de la Llet

El Barri de la Llet

A la façana de la carnisseria Baldiró hi ha una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu de la Llet. És la patrona dels veïns del carrer Major i la placeta de la Font. Ja fa molts anys que no es fa la festa que solia celebrar-se el darrer diumenge d'agost. Era una de les festes de barri més populars de la ciutat, amb l'afegiment d'una tornaboda el dilluns on tots els veïns anaven al bosc de can Puig per fer una berenada amenitzada per 8 músics de més baratillu de la província de Girona. Els joves de la comissió de festes dels anys 40 no teníem pas mandra a l'hora d'enramar tot el carrer amb arcades de canyes de cal Cisteller i serrells de papers de colors de can Mateu.El carrer començava a la plaça, sota la graiella de can Bòlica i allí hi havia un gran arc de triomf florejat que feia badar la boca a tot kiski. Es podia passar sota l'enramada del carrer fins a can Baldiró que exposaven un rodolí : "Si voleu porc bo -veniu a cal Baldiró; - si voleu butifarra bona - veniu a cala Baldirona". Prodigis de genis rudulinerus!. El dilluns al matí hi havia una xocolatada amb taules de dalt a baix del carrer, on fins i tot s'hi havien assegut -per treure's el ventre de pena - soldats que estaven aquarterats a l'antiga escola dels hermanus Gabrielistes.

Tot això ve al cas perquè he tret un llibret que faig còrrer de casa en casa dels habitants del barri de la Llet. Els més vells - que encara en queden- son els que més ho agraeixen recordant als estadants i botiguers que ara ja no hi son. S'emocionen i riuen quan llegeixen que en el barri treballava l'Esguerra-borregos, que era un pastisser que mai li havia sortit un borrego ben fet. I que a can Poc i Bo eren especialistes en bollus de crema amb tap al cim; i que a la botiga de queviures de can Mandra va ser batejada així perquè un dia algú que va entrar-hi va trobar l'amo adormir darrera el taulell. I anem seguint, perquè a moltes cases de la ciutat hi havia motius per dar i per vendre. A l'ondulador algú li va posar el malnom de patatones perquè quan anava a prendre un vermut a can grilló acostumava a dir: "Posa-m'hi quatre patatones"; en Xueta terrisser i gallinaire, emplenava un orinal amb xocolata desfeta; l'Organista era granaire i mai havia tocat l'orgue si bé es deia que en temps endarrerits hi havia un capellà que el tocava. No m'estranya, perquè al barri de la Llet hi havia capellans per dar i per vendre. Un d'ells era mussan Franciscu que el van fer rector de Guèmol, i a mussan Amadeu, li vaig dir que "aviat els capellans podran casar-se. Tenia 70anys i picu i em va respondre: Que no comptin pas amb mi"-La senyoreta Lluiseta tocava el piano i donava lliçons a les Hijas de Maria.Encara avui en el meu cap em teclategen les notes del para elisa d'aquell sord que es deia beethoven. En Mius era carter i adobador de sabates, i el seu noi un pintor i futur artista de quadrus de grandes batallas; a ca l'Enric Serraller hi vaig treballar d'aprenent perquè a l'edat de 13 anys calia que m'espavilessin. L'Antonieta, la seva dona, a mig matí em feia entrar a la cuina per beure un got de moscatell xucant-hi un carquinyoli. calia agafar forces per manxar a la fornal fent volar cagaferrus. Al cap de pocs anys vaig reviure aquella feina en una sarsuela escrita pel joliu poeta ban¡yolí de principis del segle passat que li deien el senyor Quimet Hostench. A l'escenari hi havia ferrers i manxaires cantant i menjant brunyols perquè era el sant de l'amu. Vaig fer de vailet manxaire, ja amb molta experiència en rebre clatellades.
El cisteller i el fuster, a l'hora de berenar sortien al carrer amb unes grans llesques de pa amb una arengada i un purró de vi, asseguts a la vorera fent broma amb la mainada que sortia de l'escola, dient.los-hi: "Vina, nen, estira'm el dit". I les criatures s'hi acostaven a estirar-los un dit al mateix temps que els homes deixaven anar un petarrot.
Al final del carrer hi havia la casa de la bona llet. Els lleterus eren de Camós i tenien una quadra amb quatre vaques. De petit jo hi entrava amb un ansat ben gros. Munyien una vacassa davant meu per fer-me quedar parat en veure com rajava la llet que posaven dintre l'ensat Amb el tel n'havíen fet recuits. A la quadra i a la botiga hi havia un fotimer de mosques.
A la placeta de la Font hi havia en Friselda, un home escapçat, garlaire i barbotejador, que sortia de la seva impremta eixugant-se els dits en una resclosida bata negra, posant-se a xerrar pels colzes, xalivant als veïns amb capellans que li surtien de la boca.. A la placeta hi destacava l'edifici de la Pia Almoina que tothom en deia Casa de la Vila Vella, i allà, a l'espai on avui hi ha una monumental pila baptismal d'immersió del segle IX, hi havia una petita presó amb una retxeta on la mainada ens hi enfilàvem per contemplar els borratxos que els agutzils havien agafat pels carrers.
Alegries i misèries que vam veure i viure els nens del Barri de la Llet i que ara poden recordar
els que han llegit i vist fotus en aquest quadern que els estadants d'avui es passen de mà en mà i en treuen fotocòpies. Els més vells son els que recorden i em diuen que si, que en aquest barri hi havia molta bona llet.

2 comentaris:

Idiomes Banyoles ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Idiomes Banyoles ha dit...

Una pinzellada de vida i,
com les fotos embellides amb una pàtina de mel