dilluns, 27 de juny de 2011

Ha arribat l'istiu.

Quan arriba l’istiu el dispensador d’aiga per beure del Club queda sec de seguida. Ja prou castigat d’omplir les ampolles dels remers i piragüistes, acaba defallint per l’atac de desenes de camacurts, vestits tots amb la samarreta del casal d’istiu.
Quan arriba l’istiu, tota beguda que no surti de la nevera sembla pixat de burra. A la feina, en Quel Boix em va portar una màquina d’aquelles que hi fots un llampis de marranxa d’aiga i te l’escup per sota ben fresca. Fa una setmana devíem patir un “ve d’ells” en forma de pujada de tensió que m’ha cardat enlaire el sistema de refrigeració i la cafetera, de propina. A l’istiu l’aiga a temperatura ambient no val pa res!
Fa quatre dies que som l’istiu ja en tinc la pipa plena de mosques i mosquits. Tinc la sensació que aquests últims cada any venen amb més mala llet, com si fossin comandats per en Felip Puig. Alguna bestiola d’alta graduació (devia ser alferes o sots inspector de mosquits, per lo menus...) es va acarnissar amb la meva cuixa i ja porto tres dies que no faig més que gratar.
Ara que ja s’ha cremati que ja ha explotat tot, que en Viladiu (que estarà ben bé quinze anys menjant pastilles Juanola) ja ha recollit totes les cadires, ha endreçat els micròfons, i ha cargolat els cables, podem dir que ja hem cardat els dos peus a l’istiu.
Als vespres d’istiu al Mam, a mesura que es va acostant l’hora de marxar cap a casa va incrementant la sensació de benestar. Entremig de begudes exòtiques i aquella mena de coques de recapta, un ja es planteja empadronar-s’hi.
Arriba l’istiu i Xisca de Gardi baixarà el ritme frenètic de tot l’any fins a limitar-se a la mínima activitat vital de supervivència. Així que el patró de la confraria ens ingressi la paga doble, carregarem la nevera de Woll Damms i desenxufarem l’ordinador per poder enxufar-hi el ventilador. Així ha estat sempre i així serà. Ha arribat l’istiu, per qui no ho sàpiga.