dimecres, 1 de juny de 2011

Passejant per la plaça del teatre

Tenia el nom de plaça Antiga i quan hi van construir un teatre la gent del poble va dir-ne la plaça del Teatre. Ara que no hi ha teatre, a la placa de marbre de la plaça hi figura amb lletres de motllo el mateix nom de plaça del teatre amb un afegit que posa Antiga plaça de la Vila Vella, com també hi podien haver posat Antiga plaça de l’escorxador o de la Caixa de l’Abat. És igual. No vull pas pensar-hi perquè ja em roda el cap. Però com que jo soc taiatreru i un avi de molts anys si que puc recordar el teatre que hi havia hagut a la plaça del teatre en els temps en que era tancat i destartalat. Els vailets del barri vell ens enfilàvem a les finestres obertes i jugàvem a lladres i civils corrent esverats pels passillos. Feia impressió aquell teatre amb els seus palcos buits que en els anys dels meus pares s’havien omplert per veure actuar a les companyies de fora que en els estius feien temporada a la ciutat. En aquell teatre també hi feien sessions de cinematógrafo acabat d’inventar i un còmic del poble, el llauner Celso Mas explicava les pel.licules assenyalant el llençol de la pantalla amb una canya a la mà: “Ara sortirà la Bertini arrapada a la cortina. Mireu-la com plora. Quina gran artista que és la Bertini!”. Al cap d’una estona, a la pantalla del taiatru hi sortia en Jaimitu, en Xarlot i en Fatti Bomba: “Ara sí que riurem, deia en Celsu llauner. I tant que reien!. El meu pare m’ho deia:” Mai havíem rigut tant contemplant les pel.licules que explicava en Celsu amb la canya a la mà i de tant en tant fent-la servir per tustar a cops de canya la mainada que no estava quieta. Hi havia espectadors que anaven al cinema només per escoltar les explicacions del llauner. Però allò es va acabar aviat, em deia el pare. Perquè hi havia individus que se’n fotien del llauner. Aquest era més bon actor quan pujava a l’escenari. Jo encara vaig tenir ocasió de veure’l actuar al teatre de can Xampinya, un cop acabada la guerra civil quan, amb tota una colla de còmics del poble formava part d’una orquestra d’esguerrats a la sarsuela La alegria de la huerta. I us asseguro que vaig riure de debó.
Al teatre Principal hi havien actuat moltes companyies foranes i també aficionats del poble amb Els Pastorets i en alguns drames i tragèdies que en aquells temps feien enternir a tothom. Un senyor que va ser alcalde de la població m’havia explicat que a la seva joventut ell també va actuar al teatre Principal amb una colla d’amics que es varen apuntar al càsting en una companyia de professionals per fer d’actors en una escena en que no havien de dir ni piu, ja que tots havien d’actuar fent de soldats morts estirats a terra després d’una batalla campal. L’actor professional de la companyia era dalt d’un cadafalc fent un discurs patriòtic de l’Espanya dels temps de la picor. I els joves que actuaven per 15 cèntims havien d’estar tota l’estona ajaguts fent el mort. Aquell jove –futur alcalde de la ciutat- era un dels vint o trenta soldats esterrossats després d’un combat taiatreru amb fort esclat de canons a càrrec dels timbalers de l’orquestra. Tenia al seu costat –fent el mort com tots els altres- a un amic seu que era mut –un mut autèntic-. Era molt avorrit allò d’haver d’estar molta estona estirats un sobre l’altre i escoltant el discurs patrioteru del capità protagonista de l’obra. I per entretenir-se se li va ocórrer de fer pessigolles als peus del seu amic mut. L’escena era molt dramàtica fins al punt que els espectadors treien els mocadors per eixugar-se les llàgrimes. Fins que de cop i volta el públic es va posar a riure, ja que un dels “morts” es va aixecar i va desaparèixer travessant l’escenari sortint empipat i cridant Ba,ba,ba.ba!!... Era el mut que va abandonar l’escena perquè el seu company li feia pessigolles.

Van passar els anys, i quan van esgavellar el teatre Principal vam poder veure pintat a la paret un camp de galls-gallerets com a decorat de fons, fins que va ser tapat amb la construcció d’uns pisos. Ara, sovint travesso la placeta del Teatre –nosaltres sempre n’havíem dit la placeta- i segueixo recordant aquells vells temps en que el ganivetaire Portella esmolava les eines estirat damunt la planxa, -i encara ho fa!- i a l’avi Grabuleda untant cadenes i manxant els neumàtics de les bicicletes. I evoco aquells temps en que entrava a la fusteria de can Buch arrossegant flocs amb els peus i entrant a la botiga de queviures de can Dumene per comprar cansalada virada. I a la fruiteria de can Saleri per escoltar a l’avi Llorens tocant la Sardana de les monges amb la mandolina. I els veremadors de can Gasparic dins d’un enorme cup trepitjant raïms amb els peus descalços perquè el vi sortís més fort i amb millor aroma.
I em sembla que encara veig aquella vella rondinaire del pis de dalt de la taverna quan en els anys de la guerra civil els alumnes de l’escola Francesc Macià en passar per l’estreta vorera de can Gasparich ens abocava damunt nostre les escorrialles d’un vell orinal. Eeeecs!!!

L’avi Oli