dimarts, 26 de juliol de 2011

Amb gust d'allioli

No sé si sabeu que a la Gran Bretanya, ja fa alguns anys, van inventar el nas electrònic. No sé si ara l’han fet servir en aquest affaire Murdoch que fa trontollar el país. Perquè mireu que en pot fer de coses aquest nas!. Es veu que és capaç de reconèixer l’olor de les persones que estan autoritzades a penetrar en una zona de seguretat. Per mitjà de l’olor de les mans!. Es veu que les olors de les mans estan enregistrades. Si no teniu l’olor enregistrada la porta no s’obrirà. Potser ja l’han provat aquest invent i no seria res d’estrany que no els hi hagués resultat. Perquè... ¿si teniu les mans suades, les portes no s’obren?. I si heu menjat patates fregides?. I si heu untat alls a la torrada i encara que us hàgiu rentat les mans, sempre hi queda aquella mica de fortor d’alls, ¿tampoc no els deixa passar la porta?. Hi ha invents que no veiem pas que pugin marxar gaire bé. Som nosaltres que sabem inventar coses més necessàries. Nosaltres, que som gent de nassos, no els necessitem electrònics. Els nostres invents son més pràctics. Com aquest dels alls que ja fa alguns anys va inventar un banyolí: una màquina de fer allioli. Se’n va parlar molt en el seu temps i fins i tot vam veure com la feia funcionar el seu inventor, en Xicu Julbe,- en un programa de TV3. No sabia pas què se n’havia fet d’aquella màquina que el seu inventor va batejar-la amb el nom de Babyoli, però resseguint els blocs xiscagardians he llegit el d’un banyolí que diu que els Reis de can Reparada n’hi van portar un i ens diu que és un producte d’un cervell privilegiat, d’un home com en Julbe que ja hauria de tenir un premi Nobel.
Però jo he vist que per aquí a la comarca es fan alguns concursos de remenar allioli i veig que tots els participants fan la picada amb molta força. Semblava que s’hauria acabat això de picar amb la mà de morter passant l’estona fent-la giravoltar i anant remenant per acabar negant l’allioli. Però no, encara van fent concursos. Molt bé. Que durin. Va bé per agafar força al puny. Però la màquina encara segueix remenant i el blocaire xiscagardià n’està molt content. Quan la vaig veure funcionar em va agradar molt i vaig pensar: Mira que bé!, aquesta màquina tot ens ho remenarà amb un mínim esforç. L’única cosa que em sabia greu era que no podríem entonar aquella cançó que cantàvem quan vèiem la dona fent la picada:
Remena, remena nena,
No reposis ni un moment,
Si remenes força estona
La picada serà mes bona
I l’allioli més coent !.
Remena, remena nena!.

L’avi Oli

dimarts, 19 de juliol de 2011

En Tagu

El dia de la revetlla de sant Joan en Tagu ens va deixar. A Banyoles tothom sabia qui era en Tagu, ja que va ser una persona que gairebé sempre s’havia ficat en diversos vaivens populars de la ciutat. El recordo de ben jove quan l’havia vist aixecant el braç amb tota una colla de vailets en aquells llunyans temps de l’entrada dels “nacionales” quan a la jovenalla ens feien saltar i córrer pels carrers fent-nos cantar cançons patriòtiques de la “España triunfadora”. Més tard es va ficar amb els organitzadors del Centre Excursionista i amb ell tothom cantava la Taitona fressant els camins cap a l’aplec de Sant Aniol. Era simpàtic en Tagu, si bé de tant en tant li agafava alguna rauxa estrambòtica quan algú li criticava alguna de les seves accions. Jo mateix vaig rebre una bona plantofada d’ell quan amb tota la meva bona fe vaig fer a la revista “Horizontes” una breu crítica de la desorganització d’una “Fiesta en el aire” (uns espectacles que ell va batejar amb aquest títol, tret d’una emissió radiofònica de “Radio Nacional de España)”. Va fer molt bé d’organitzar aquelles sessions en els dies festius que van tenir lloc en el teatre del “Círculo de Católicos”. Alli s’hi aplegava tota la mainada de la població per escoltar els “xistus” d’en Tagu en tot un desgavell que més endavant hi vam posar ordre uns quants amics “teiatrerus”. Segur que ell, des d’allà on sigui, deu pensar que jo em mereixeria algun altre mastegot. Potser si. També van rebre altres persones, fins i tot joves seminaristes i alguns capellanets que no estaven conformes amb les seves idees. Perquè en Tagu tenia la taleia dels de que “España va bien”, i per això al cap de 25 anys va ser una “alma mater” de l’organització de l’exposició dels “25 años de paz” enganxant i lligant cartells sota les voltes de la plaça.

En Tagu era un bon jan. Com a bon químic, sabia tots els secrets del ram de la pell on ell treballava a la fàbrica de guants dels seus parents, els Franch, que tenien la indústria al carrer de Girona. Estava molt ficat entre pells de xai. Se sabia tots els secrets de l’adoberia, i en voler saber-ne més va decidir comprar una motocicleta per pedalar i fer anar el motor per terres d’Orient. Ningú sabia on era en Tagu, però ell, de fàbrica en fàbrica –per Turquia, el Pakistan, Egipte.. – anava fent la seva química i aprenent coses del ram de la “teneria” oriental per aplicar tècniques a la fàbrica “Hijos de Narciso Franch” del carrer de Girona. Perquè en Santiago Franch era un bon químic amb una bona formació acadèmica i professor en un prestigiós Institut Químic de Sarrià i a l’”Escuela de Teneria de Igualada”.
Durant alguns anys, a Banyoles es va trobar a faltar en Tagu ja que a la plaça no tocaven sardanes. Perquè a en Tagu, de cop i volta li va venir la dèria sardanística i va ser l’organitzador de les audicions de sardanes de cada dijous d’estiu a la plaça major. A la revista “Horizontes” hi llegim: “Els dijous, a la plaça tornem a escoltar sardanes. Es nota que ha arribat en Tagu”. A l’any 1972 tingué una altra rauxa folklòrica: ressuscitar l’antiga festa popular de l’aplec de Sant Maurici. Es va posar una barretina vermella, i amb en Titets de Mobles Busquets van pujar a un carret conduint un burro cap a La Perpinyana. Es va fer un ofici a l’ermita, es van tocar sardanes i la gent cantava “A sant Maurici, anem-hi a deixar-hi el vici”. La festa va seguir fent-se durant pocs anys. En Tagu tenia altres coses al cap: organitzava, feia i desfeia. Era amic de les tradicions, d’un banyolisme equilibrat, especialment quan es ficà dintre el Centre d’Estudis Comarcals del que en fou un dels més joves del grup fundador.
A tothom li agradava escoltar els seus acudits. Ell mateix, explicant-los, es feia gràcia rient per sota el nas, amb uns ulls molt bellugadissos. A vegades es posava a riure i deixava les anècdotes mig embastades. Solter, xalat, sensible, i amb ganes de deixar anar sempre algun estirabot.
Van anar passant els anys, i d’en Tagu no en sabíem res, fins que un dia el vaig trobar pel carrer i em va dir que vivia a una masia mig enrunada de Camós cuidant gossos. Com que eren uns temps en que jo organitzava viatges per Europa li vaig dir si volia venir a Praga. Em va respondre que li agradaria molt però que no podia ser perquè “ no puc deixar els gossos sols”. Però em va recomanar que li portés una estampeta del “Niño Jesús de Praga”. Ja li vaig portar, i fins i tot una de sant Francesc d’Assís dient-li que en ser un sant que parlava amb les bèsties potser era l’estampeta mes adequada per ell en aquells moments. Li va agradar, i em va respondre que els gossos estarien molt contents.
Van anar passant els anys sense saber res d’en Tagu, fins que un dia me’l vaig trobar a la residència geriàtrica de la Vall del Terri. Sord com una perola. I a partir de llavores ens vam veure més sovint ja que en formar part d’un grup d’animació amb una colla d’amics i amigues anàvem sovint a cantar-li la Taitona que ell escoltava amb un embut a l’orella. Una vegada a la setmana, la meva esposa anava a donar-li el sopar, i quan ell la veia arribar, somreia, dient-li: “Ja m’has portat la xocolata?”. Tenia un desfici per la xocolata i les dues preses setmanals les sucava amb deliri dintre la sopa. En acabat, les cuidadores l’agafaven i ballaven amb ell. I els voluntaris d’animació l’enganxàvem a la filera per fer el xuca-xuca-xuc del Tren Pinxo de Banyoles. I tots acabàvem cantant la Taitona que ell també seguia cantant fins que no pogué més. El seu amic, en Rafel Cuenca, n’ha escrit un bon article en el darrer número del Butlletí del Centre Excursionista. Se’l mereixia perquè va fer molt per l’excursionisme. L’Ángel Vergés també l’ha recordat en el seu bloc. L’Àngel i en Martí Camós estan preparant un llibre biogràfic sobre en Tagu. Pot ésser un llibre farcit d’anècdotes. Quan vaig dir-ho a en Tagu, esbossà un breu somriure mentre seguia sucant la presa de xocolata dintre el plat de sopa.
El dia de la revetlla de sant Joan, nosaltres, els voluntaris d’animació vam cantar la Taitona, dedicada especialment a en Tagu. El vam anar a veure a l’habitació. Ja estava en l’agonia. Al seu costat, el seu aparell per a la sordera, un embut inventat per ell mateix. Potser encara va escoltar la Taitona. Ara, a en Tagu encara el podrem veure algunes vegades a TV3, perquè segur que hi seguirà sortint en aquella ràpid flash d’un home sord amb l’embut a l’orella, en el programa de APM? (Alguna pregunta més?).
I els banyolins direm: Guaita’l!, és en Tagu!!”.

L’avi Oli.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Quan els avions ens esvalotaven

Aquest dimecres passat, a les vuit del vespre, es va emplenar una sala del museu Darderen motiu de la presentació del llibre “Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939) una obra recomanable d’aquests dos entusiastes historiadors que son en Jordi Galofré i en Miquel Rustullet. És el setè títol de la col.lecció impulsada des del Consell Comarcal i la segona que es fa conjuntament amb l’Ajuntament de Banyoles. El llibre és el resultat d’un treball acurat i exhaustiu que aproxima el lector als tràgics i convulsos anys que es van viure a la nostra comarca durant la Guerra Civil.
El llibre m’ha fet recordar que... quan jo tenia 11 anys vaig veure milicians pels carrers de Banyoles. I com tiraven a terra les campanes de les esglésies, trencaven i cremaven imatges i el carro de les escombraries passava a recollir-ne en els domicilis per cremar-les vora de l’estany. Els tres anys de guerra van ser uns anys de patiment per a totes les famílies, ja que pares i mares havien de procurar pels aliments que mancaven. Però... aquest bloc de Xisca de gardi no és un espai per a posar-nos tristos. I aquest avi que va viure aquells anys difícils també li agrada recordar-los amb el goig de la nostra adolescència. Perquè el meu record és alegre. No ho trobeu estrany. Érem nens encara, i moltes de les coses tràgiques que passaven les vèiem amb la nostra imaginació infantil. Anàvem a l’escola Francesc Macià (a l’edifici emplaçat al carrer de la Muralla, on avui hi ha la Secció Social de Càritas). Allí, en aquells tres anys hi vam aprendre a escriure i llegir bé en la nostra llengua catalana. Els joves de la meva generació – 12,13,14 anys teníem aleshores- vam aprendre a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan macos com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”. I els dijous, els mestres ens portaven a passejar per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca. En aquells caminades, ens aturàvem davant el mirall platejat de l’estany i a l’endemà a la classe retallàvem papers de colors siluetajant-los i posant-hi els noms de les muntanyes que haviem contemplat: Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes... D’aquesta manera ens anàvem endinsant a la coneixença del nostre àmbit ciutadà.
Sembla que encara veig aquell noi badoc quan davant dels finestrals de l’escola distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el seu crit estentori sobresaltava als nois i noies de l’aula: “Els avions!, els avions!”. Avançava ràpidament una esquadrilla de caces que s’havien enlairat de l’aeròdrom de Celrà i que periòdicament donaven vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per sobre les teulades fent retrunyir les amples vidrieres amb un soroll eixordador. “Són caces, son caces!” – “-Que no, que son Mosques!”. “Jo he vist un “Xato”, Té dos motors”. “Guaita’l, guaita’l, és l’avió d’en Joan Manyà!!”. Sempre hi havia algú que veia un noi mecànic de Banyoles del que es deia que pilotava un caça de l’aeròdrom de Celrà.. “-Visca, visca, visca!” La cridòria de l’aula no s’aquietava ni amb els cops de regla dels mestres que havien de posar ordre com podien per apaivagar l’esvalotament. El xivarri era frenètic quan endevinàvem un soroll estrany. Era el dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís...
Cap a les darreries de 1938 no anàvem a l’escola ja que les classes es plegarien per manca de mestres. Aquests, ara un, ara l’altre, havien d’anar a lluitar al front de guerra, un front que cada dia era més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens feien reunir a tots els alumnes al pati, i allí, el director deia el discurs de comiat. Tots els alumnes havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X”.
En els primers mesos de la guerra encara érem criatures. I en el vell pati que havia estat de l’escola dels germans Gabrielistes, jugàvem a fer guerra dintre una “trinxera” vora la paret de la Muralla. Avui, en aquest dia calorós d’estiu, en aquell vell pati hi he vist jugant més d’un centenar de nois i noies d’unes Colònies del Club Natació. Poc podien pensar que en aquella enclotada de la Muralla, uns noiets com ells hi havíem excavat una rasa per a llençar-nos pedretes. Jocs de guerra infantils.
Els passeigs que sovint faig per la Muralla són records d’una infància en que els jocs dels nens eren jocs d’una guerra que els nostres pares feien de debò per les nostres terres catalanes.
El pànic i la desolació arribà cap al final de la guerra... Llegiu, llegiu el llibre de Galofrè i Rustullet. Us el recomano. És un llibre escrit amb el cap fred i el cor tranquil. Com diuen els autors: “Estem fermament convençuts que amb el coneixement de la complexitat de la situació viscuda en aquells anys es podrà consolidar una consciència cívica col.lectiva que impossibiliti que mai més no tornin a reproduir-se situacions similars”. És un llibre d’impacte. No hi trobareu pas els nostres jocs infantils. Però sí que hi trobareu una guerra que encara avui ens fa estremir”.

L’avi Oli.

divendres, 8 de juliol de 2011

Primeres factures del detectiu

Com sabreu, en Pollastric, en Samora i jo vam contractar un detectiu per saber qui cordills va calar foc al C1 del Gallegu. Un professional del carrer de les Rotes que ens va prometre que aviat tindria resultats. El pajaru ja em va fer mala espina: panxa descomunal, samarreta plena de ruedus, ordinari com pocs, saltamarges i estassaverders. Vet aquí. El cas és que porta un parell de setmanes dedicat al tema i ja ens ha fet arribar un feix de factures que vol cobrar bitllo-bitllo. Factura número 1: viatge en TEISA per dues persones La Canya-Riudellots de la Creu i Riudellots de la Creu-Besalú. Ningú sap a què cordills respon aquest viatge del nostre detectiu. Factura número 2: traje de Can Comalat per "quedar bé i passar per un senyor". Factura número 3 "tres toscarros de vedella Sat Mer" comprats a Carns Trias. Es veu que això d'investigar obra la gana. Perquè després ve una factura de Can Mià "àpat per tres persones, cafè, copa i un bon puro". Factura número 4 tele de plasma comprada a Basar Canàries. Factura número 5 "tres cargols del tres i una broca, un lladre, una femella i dos sitrells" comprada a Ferreteria Puig. I després ve la millor "dues espelmes" a Ca la Brugada. El cas és que el noi no s'està de res. Despeses i més despeses i el més calent, a l'aiguera. Diu que ja ha descartat uns quants sospitosos, després de dues setmanes d'investigació, i a saber: "podem donar per descartats els malalts de la clínica Salus, els avis de l'asilo, una colla del Centre Excursionista que el dia de l'incendi feia bívac a Sant Aniol, en Xena que era de viatge a Terra Santa, en Vilardell que era a fent guàrdia a la seva farmàcia i els pares del Gallegu que aquell dia eren a Galícia. I el tio es queda tan ample! I diu, tot seguit, que de moment s'estan investigant unes "quinze mil persones, ja queda menys". I tot seguit li demana a en Samora vint euros i se'n va cap al primer bar que troba a rebentar-se'ls a les escurabutxaques. No sé si hem fet bé llogant aquest personatge. Li donarem quinze dies més de crèdit. Que sigui el que Déu vulgui!

El corte

Els istius era el temps del corte. Alguns en deien el "mantecado" i quedaven tan amples. El cas és que el corte era una porció de cel que a la botiga d'ultramarins de Can Crous ens servien per quatre xavos. Tenien la barra de gelat guardada a la nevera, a mig camí de les croquetes congelades i dels pèsols findus. A vegades, els de Can Crous feien un joc d'equilibrista i doblegaven cos i ànima a la recerca de la ditxosa barra. Feia una mica de basarda veure els de Can Crous vinclats, amb postures complicades, fent un esforç una mica colossal i una mica trencadís. Jo havia arribat a pensar que la nevera els engoliria com ho havia fet amb els pèsols o amb les croquetes. Se sentia un cruixir de gel, un remenanament de capses, i a la fi sortia, per art d'encanteri, aquella delícia terrenal que era la barra de gelat. Llavors es procedia a l'operació d'encaixar el tros de gelat amb dues peces de galeta. La galeta era un complement fantàstic al corte. A la fi, treies la calderilla i pagaves el que es devia. Jo sempre sortia amb la impressió que el corte era molt barat ja que havia anat precedit d'esforç,de postures impossibles, de remenament entre el gel i les croquetes. I quan sortia de la porta de Can Crous i feia el tros de Carrer Nou que em quedava per arribar a casa em convertia, decididament, en el vailet més feliç de Banyoles i part de la comarca, que era com dir tot el món. Llepada amunt i llepadada avall, el corte anava minvant, fonent-se, convertint-se en expressions de plaer i amb passatges de cel. Quan l'últim tros de gelat s'havia evaporat quedava l'univers de la galeta. Quatre rosegades i en la llengua et quedava aquell regust de dolçor singular, irrepetible. Els cortes, amics meus, són els termes que delimiten els nostres istius, una llinda perfecte que separa terra i cel, nostàlgia i puta realitat, dies passats i glòries banyolines. Carpe Diem.

dijous, 7 de juliol de 2011

Senyor Pairolí

Avui hem enterrat el Senyor Pairolí. El Senyor Pairolí era un prodigi de discrecció, humilitat i constància. Poc a poc, des de la seva casa de Quart, va anar deixant-nos un llegat de riquíssima literatura. S'estimava el país i la seva  llengua, s'estimava la terra i els seus fruits, i de tot això en bastí una obra que perdudarà, i tant que perdudarà. El temps, aquest jutge notabilíssim, posarà les coses en el lloc on no l'han volgut posar les capelletes, les modes i aquesta gasiveria general que és la cultura catalana. Com la seva casa, ferma i virtuosa, voltada per l'esplendor dels arbres i per l'equilibri dels horts, és la literatura del senyor Pairolí. No caurà i no podran fer-la caure, resistirà als embats dels dies i de les nits. El senyor Pairolí romandrà a través dels seus llibres, com ho fa Pla, com ho fa Montaigne, com ho fan els grans. I els dies petits s'emportaran les coses petites, i el temps majestàtic ens farà recordar Pairolí quan el llegim, i el vivim, i ens faci picades d'ull a partir de les paraules que haurà triat perquè gaudim del viatge, del viatge dels llibres i de la literatura. Senyor Pairolí, a reveure, a rellegir.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Sardanes remullades

"És l'Aplec, a ballar!". aquest és l'eslògan que els dirigents de l'Aplec de la Sardana han posat en el programa d'aquest any. Si, ja s'ha ballat, però em sembla que el que s'ha fet més és còrrer a la desesperada per buscar un bon aixopluc davant de la tamborinada i el ruixat que va caure cap al tard quan en el prat de l'estany vora l'estanyol els balladors puntejaven les sardanes de lluïment. Aquest 59 aplec va ser un èxit d'organització. Com sempre. Amb un repertori en que no hi faltaven sardanes dels clàssics banyolins com els germans Saderra, en Russendu Palmada i l'Enriquet del Cine. I especialment amb un record de dos Martirians (pel compositor Tià Font que ens va deixar fa poc, i en Gatallo, un dels impulsors de les Colles Sardanistes banyolines). S'han tocat sardanes dels Palet, i una d'especial dedicat a l'Atlètic Club de Banyoles, sardana molt original que té per títol "Atlètic (la sardana, no la birra)".Ells, compositor i jugadors, ja s'hi deuen entendre. Posats a dedicar, fins i tot es va tocar una sardana que tenia per títol El Brillant (per a en Quim Vidal, fill d'en Jaume). Ja veus, Brillant, tu sí que la brilles!. Enhorabona. I que consti que quan la tocaven brillava un sol que feia suar i sedejar (de set) molt més que els pobres desmais pansits que se'ls hi ha arrancat la carcanada de la soca de tant estirar el coll per poder arribar a glopejar una mica d'aigua de l'estany. I es que des que van treure la font de la Goja Filadora sembla que tot aquell paratge es va morint de set i d'angoixa. I mireu que és trist això de morir-se de set tenint tan a la vora l'aigua!.

A l'Aplec també n'hi ha que la ballen. I aquests son els organitzados, que a més de la cosa tradicional de l'Aplec, l'han culturitzat molt més amb exhibicions dels dos grups de l'Esbart Dansaire de Fontcoberta, i amb una fira-mercat amb participació de molts barris, del Club Hípic, de l'Atlètic Club, d'un grup de petanca i del gastrònom Jaumó. I amb una trobada de Puntaires -la sisena- i Patchworh. Jo, que no hi entenc res d'aquestes coses, m'he quedat glaçat quan m'han dit que feien Patchwork. Què coi és això del Patchwork?. Com que no he vist com ho feien, en arribant a casa m'he posat al Google buscant això del Pathwork. I mireu el que diu: és una tècnica de costura que consisteix a unir trossos de tela formant un disseny concret. Vaja!, que resulta que és allò que feien les modistes en aquells temps aprofitant trossos de roba per fer boates, voravius i tota la pesca. Que no em toquin més del voraviu!.
Com cada any, al paratge dels desmais hi ha hagut un dinar popular. Com que jo he dinat a casa, no us puc pas dir el que han menjat a la vora de l'estany. Em sembla que l'any passat van haver de marxar a corre-cuita amb el plat a la mà - o al cap fent de paraigua. Amb la pluja es va acabar l'aplec. I si aquest any han pogut dinar suposo que hauran menjat el plat típic d'arròs. Perquè com deia Rusiñol "no hi ha res que faci unir tant als homes com un bon plat d'arròs". De totes maneres, hagin menjat el que hagin menjat, bon profit a tots!. Alguns es deuen haver posat a dinar amb faixa i amb les espardenyes de pagès posades. perquè així s'anunciava en els programes: "Poseu-vos faixa i espardenyes. Nosaltres ja les portarem". Entre tots ho han fet tot.
Jo no sé si al final han arribat a ballar la darrera sardana de conjunt que tocaven les tres cobles. Era Baixant de la font del gat, que s'anunciava com a cloenda. Però, com que després de la desbandada general degut a la tronada i la ruixada, va tornar a sortir el sol i els remullats van poder estendre's assecant-se una mica, suposo que es van tornar a enllaçar les mans, dansant aquella sardana que anys enrere es tocava com a cloenda de la festa de la plaça Major i on tothom es desfeia de l'anella sardanística per còrrer com uns desesperats per fer allò que en aquells llunyans temps en dèien una animalada, perque encara no s'havia inventat la paraula castellana de gamberro. Però això ja son figues d'un altre paner.Un altre dia hi explicarem.

L'avi Oli