dimarts, 26 de juliol de 2011

Amb gust d'allioli

No sé si sabeu que a la Gran Bretanya, ja fa alguns anys, van inventar el nas electrònic. No sé si ara l’han fet servir en aquest affaire Murdoch que fa trontollar el país. Perquè mireu que en pot fer de coses aquest nas!. Es veu que és capaç de reconèixer l’olor de les persones que estan autoritzades a penetrar en una zona de seguretat. Per mitjà de l’olor de les mans!. Es veu que les olors de les mans estan enregistrades. Si no teniu l’olor enregistrada la porta no s’obrirà. Potser ja l’han provat aquest invent i no seria res d’estrany que no els hi hagués resultat. Perquè... ¿si teniu les mans suades, les portes no s’obren?. I si heu menjat patates fregides?. I si heu untat alls a la torrada i encara que us hàgiu rentat les mans, sempre hi queda aquella mica de fortor d’alls, ¿tampoc no els deixa passar la porta?. Hi ha invents que no veiem pas que pugin marxar gaire bé. Som nosaltres que sabem inventar coses més necessàries. Nosaltres, que som gent de nassos, no els necessitem electrònics. Els nostres invents son més pràctics. Com aquest dels alls que ja fa alguns anys va inventar un banyolí: una màquina de fer allioli. Se’n va parlar molt en el seu temps i fins i tot vam veure com la feia funcionar el seu inventor, en Xicu Julbe,- en un programa de TV3. No sabia pas què se n’havia fet d’aquella màquina que el seu inventor va batejar-la amb el nom de Babyoli, però resseguint els blocs xiscagardians he llegit el d’un banyolí que diu que els Reis de can Reparada n’hi van portar un i ens diu que és un producte d’un cervell privilegiat, d’un home com en Julbe que ja hauria de tenir un premi Nobel.
Però jo he vist que per aquí a la comarca es fan alguns concursos de remenar allioli i veig que tots els participants fan la picada amb molta força. Semblava que s’hauria acabat això de picar amb la mà de morter passant l’estona fent-la giravoltar i anant remenant per acabar negant l’allioli. Però no, encara van fent concursos. Molt bé. Que durin. Va bé per agafar força al puny. Però la màquina encara segueix remenant i el blocaire xiscagardià n’està molt content. Quan la vaig veure funcionar em va agradar molt i vaig pensar: Mira que bé!, aquesta màquina tot ens ho remenarà amb un mínim esforç. L’única cosa que em sabia greu era que no podríem entonar aquella cançó que cantàvem quan vèiem la dona fent la picada:
Remena, remena nena,
No reposis ni un moment,
Si remenes força estona
La picada serà mes bona
I l’allioli més coent !.
Remena, remena nena!.

L’avi Oli