divendres, 8 de juliol de 2011

El corte

Els istius era el temps del corte. Alguns en deien el "mantecado" i quedaven tan amples. El cas és que el corte era una porció de cel que a la botiga d'ultramarins de Can Crous ens servien per quatre xavos. Tenien la barra de gelat guardada a la nevera, a mig camí de les croquetes congelades i dels pèsols findus. A vegades, els de Can Crous feien un joc d'equilibrista i doblegaven cos i ànima a la recerca de la ditxosa barra. Feia una mica de basarda veure els de Can Crous vinclats, amb postures complicades, fent un esforç una mica colossal i una mica trencadís. Jo havia arribat a pensar que la nevera els engoliria com ho havia fet amb els pèsols o amb les croquetes. Se sentia un cruixir de gel, un remenanament de capses, i a la fi sortia, per art d'encanteri, aquella delícia terrenal que era la barra de gelat. Llavors es procedia a l'operació d'encaixar el tros de gelat amb dues peces de galeta. La galeta era un complement fantàstic al corte. A la fi, treies la calderilla i pagaves el que es devia. Jo sempre sortia amb la impressió que el corte era molt barat ja que havia anat precedit d'esforç,de postures impossibles, de remenament entre el gel i les croquetes. I quan sortia de la porta de Can Crous i feia el tros de Carrer Nou que em quedava per arribar a casa em convertia, decididament, en el vailet més feliç de Banyoles i part de la comarca, que era com dir tot el món. Llepada amunt i llepadada avall, el corte anava minvant, fonent-se, convertint-se en expressions de plaer i amb passatges de cel. Quan l'últim tros de gelat s'havia evaporat quedava l'univers de la galeta. Quatre rosegades i en la llengua et quedava aquell regust de dolçor singular, irrepetible. Els cortes, amics meus, són els termes que delimiten els nostres istius, una llinda perfecte que separa terra i cel, nostàlgia i puta realitat, dies passats i glòries banyolines. Carpe Diem.