dimarts, 19 de juliol de 2011

En Tagu

El dia de la revetlla de sant Joan en Tagu ens va deixar. A Banyoles tothom sabia qui era en Tagu, ja que va ser una persona que gairebé sempre s’havia ficat en diversos vaivens populars de la ciutat. El recordo de ben jove quan l’havia vist aixecant el braç amb tota una colla de vailets en aquells llunyans temps de l’entrada dels “nacionales” quan a la jovenalla ens feien saltar i córrer pels carrers fent-nos cantar cançons patriòtiques de la “España triunfadora”. Més tard es va ficar amb els organitzadors del Centre Excursionista i amb ell tothom cantava la Taitona fressant els camins cap a l’aplec de Sant Aniol. Era simpàtic en Tagu, si bé de tant en tant li agafava alguna rauxa estrambòtica quan algú li criticava alguna de les seves accions. Jo mateix vaig rebre una bona plantofada d’ell quan amb tota la meva bona fe vaig fer a la revista “Horizontes” una breu crítica de la desorganització d’una “Fiesta en el aire” (uns espectacles que ell va batejar amb aquest títol, tret d’una emissió radiofònica de “Radio Nacional de España)”. Va fer molt bé d’organitzar aquelles sessions en els dies festius que van tenir lloc en el teatre del “Círculo de Católicos”. Alli s’hi aplegava tota la mainada de la població per escoltar els “xistus” d’en Tagu en tot un desgavell que més endavant hi vam posar ordre uns quants amics “teiatrerus”. Segur que ell, des d’allà on sigui, deu pensar que jo em mereixeria algun altre mastegot. Potser si. També van rebre altres persones, fins i tot joves seminaristes i alguns capellanets que no estaven conformes amb les seves idees. Perquè en Tagu tenia la taleia dels de que “España va bien”, i per això al cap de 25 anys va ser una “alma mater” de l’organització de l’exposició dels “25 años de paz” enganxant i lligant cartells sota les voltes de la plaça.

En Tagu era un bon jan. Com a bon químic, sabia tots els secrets del ram de la pell on ell treballava a la fàbrica de guants dels seus parents, els Franch, que tenien la indústria al carrer de Girona. Estava molt ficat entre pells de xai. Se sabia tots els secrets de l’adoberia, i en voler saber-ne més va decidir comprar una motocicleta per pedalar i fer anar el motor per terres d’Orient. Ningú sabia on era en Tagu, però ell, de fàbrica en fàbrica –per Turquia, el Pakistan, Egipte.. – anava fent la seva química i aprenent coses del ram de la “teneria” oriental per aplicar tècniques a la fàbrica “Hijos de Narciso Franch” del carrer de Girona. Perquè en Santiago Franch era un bon químic amb una bona formació acadèmica i professor en un prestigiós Institut Químic de Sarrià i a l’”Escuela de Teneria de Igualada”.
Durant alguns anys, a Banyoles es va trobar a faltar en Tagu ja que a la plaça no tocaven sardanes. Perquè a en Tagu, de cop i volta li va venir la dèria sardanística i va ser l’organitzador de les audicions de sardanes de cada dijous d’estiu a la plaça major. A la revista “Horizontes” hi llegim: “Els dijous, a la plaça tornem a escoltar sardanes. Es nota que ha arribat en Tagu”. A l’any 1972 tingué una altra rauxa folklòrica: ressuscitar l’antiga festa popular de l’aplec de Sant Maurici. Es va posar una barretina vermella, i amb en Titets de Mobles Busquets van pujar a un carret conduint un burro cap a La Perpinyana. Es va fer un ofici a l’ermita, es van tocar sardanes i la gent cantava “A sant Maurici, anem-hi a deixar-hi el vici”. La festa va seguir fent-se durant pocs anys. En Tagu tenia altres coses al cap: organitzava, feia i desfeia. Era amic de les tradicions, d’un banyolisme equilibrat, especialment quan es ficà dintre el Centre d’Estudis Comarcals del que en fou un dels més joves del grup fundador.
A tothom li agradava escoltar els seus acudits. Ell mateix, explicant-los, es feia gràcia rient per sota el nas, amb uns ulls molt bellugadissos. A vegades es posava a riure i deixava les anècdotes mig embastades. Solter, xalat, sensible, i amb ganes de deixar anar sempre algun estirabot.
Van anar passant els anys, i d’en Tagu no en sabíem res, fins que un dia el vaig trobar pel carrer i em va dir que vivia a una masia mig enrunada de Camós cuidant gossos. Com que eren uns temps en que jo organitzava viatges per Europa li vaig dir si volia venir a Praga. Em va respondre que li agradaria molt però que no podia ser perquè “ no puc deixar els gossos sols”. Però em va recomanar que li portés una estampeta del “Niño Jesús de Praga”. Ja li vaig portar, i fins i tot una de sant Francesc d’Assís dient-li que en ser un sant que parlava amb les bèsties potser era l’estampeta mes adequada per ell en aquells moments. Li va agradar, i em va respondre que els gossos estarien molt contents.
Van anar passant els anys sense saber res d’en Tagu, fins que un dia me’l vaig trobar a la residència geriàtrica de la Vall del Terri. Sord com una perola. I a partir de llavores ens vam veure més sovint ja que en formar part d’un grup d’animació amb una colla d’amics i amigues anàvem sovint a cantar-li la Taitona que ell escoltava amb un embut a l’orella. Una vegada a la setmana, la meva esposa anava a donar-li el sopar, i quan ell la veia arribar, somreia, dient-li: “Ja m’has portat la xocolata?”. Tenia un desfici per la xocolata i les dues preses setmanals les sucava amb deliri dintre la sopa. En acabat, les cuidadores l’agafaven i ballaven amb ell. I els voluntaris d’animació l’enganxàvem a la filera per fer el xuca-xuca-xuc del Tren Pinxo de Banyoles. I tots acabàvem cantant la Taitona que ell també seguia cantant fins que no pogué més. El seu amic, en Rafel Cuenca, n’ha escrit un bon article en el darrer número del Butlletí del Centre Excursionista. Se’l mereixia perquè va fer molt per l’excursionisme. L’Ángel Vergés també l’ha recordat en el seu bloc. L’Àngel i en Martí Camós estan preparant un llibre biogràfic sobre en Tagu. Pot ésser un llibre farcit d’anècdotes. Quan vaig dir-ho a en Tagu, esbossà un breu somriure mentre seguia sucant la presa de xocolata dintre el plat de sopa.
El dia de la revetlla de sant Joan, nosaltres, els voluntaris d’animació vam cantar la Taitona, dedicada especialment a en Tagu. El vam anar a veure a l’habitació. Ja estava en l’agonia. Al seu costat, el seu aparell per a la sordera, un embut inventat per ell mateix. Potser encara va escoltar la Taitona. Ara, a en Tagu encara el podrem veure algunes vegades a TV3, perquè segur que hi seguirà sortint en aquella ràpid flash d’un home sord amb l’embut a l’orella, en el programa de APM? (Alguna pregunta més?).
I els banyolins direm: Guaita’l!, és en Tagu!!”.

L’avi Oli.

3 comentaris:

Sacutell ha dit...

En Tagu tambe era altres coses com per exemple el responsable de l’agressió que varem rebre en Narcís Jordi Aragó i un servidor quant ell sortia amb una colla de falangistes d’un míting den Blas Piñar del Municipal de Girona ...i era època que no es podia jugar.
Tambe d’altres coses que ara val mes oblidar

Meritxell R. Lavall ha dit...

Està bé conèixer l'altra cara de la moneda :)

Sacutell ha dit...

i la prudencia m'ha fet traidor. Ben segur.