dilluns, 11 de juliol de 2011

Quan els avions ens esvalotaven

Aquest dimecres passat, a les vuit del vespre, es va emplenar una sala del museu Darderen motiu de la presentació del llibre “Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939) una obra recomanable d’aquests dos entusiastes historiadors que son en Jordi Galofré i en Miquel Rustullet. És el setè títol de la col.lecció impulsada des del Consell Comarcal i la segona que es fa conjuntament amb l’Ajuntament de Banyoles. El llibre és el resultat d’un treball acurat i exhaustiu que aproxima el lector als tràgics i convulsos anys que es van viure a la nostra comarca durant la Guerra Civil.
El llibre m’ha fet recordar que... quan jo tenia 11 anys vaig veure milicians pels carrers de Banyoles. I com tiraven a terra les campanes de les esglésies, trencaven i cremaven imatges i el carro de les escombraries passava a recollir-ne en els domicilis per cremar-les vora de l’estany. Els tres anys de guerra van ser uns anys de patiment per a totes les famílies, ja que pares i mares havien de procurar pels aliments que mancaven. Però... aquest bloc de Xisca de gardi no és un espai per a posar-nos tristos. I aquest avi que va viure aquells anys difícils també li agrada recordar-los amb el goig de la nostra adolescència. Perquè el meu record és alegre. No ho trobeu estrany. Érem nens encara, i moltes de les coses tràgiques que passaven les vèiem amb la nostra imaginació infantil. Anàvem a l’escola Francesc Macià (a l’edifici emplaçat al carrer de la Muralla, on avui hi ha la Secció Social de Càritas). Allí, en aquells tres anys hi vam aprendre a escriure i llegir bé en la nostra llengua catalana. Els joves de la meva generació – 12,13,14 anys teníem aleshores- vam aprendre a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan macos com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”. I els dijous, els mestres ens portaven a passejar per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca. En aquells caminades, ens aturàvem davant el mirall platejat de l’estany i a l’endemà a la classe retallàvem papers de colors siluetajant-los i posant-hi els noms de les muntanyes que haviem contemplat: Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes... D’aquesta manera ens anàvem endinsant a la coneixença del nostre àmbit ciutadà.
Sembla que encara veig aquell noi badoc quan davant dels finestrals de l’escola distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el seu crit estentori sobresaltava als nois i noies de l’aula: “Els avions!, els avions!”. Avançava ràpidament una esquadrilla de caces que s’havien enlairat de l’aeròdrom de Celrà i que periòdicament donaven vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per sobre les teulades fent retrunyir les amples vidrieres amb un soroll eixordador. “Són caces, son caces!” – “-Que no, que son Mosques!”. “Jo he vist un “Xato”, Té dos motors”. “Guaita’l, guaita’l, és l’avió d’en Joan Manyà!!”. Sempre hi havia algú que veia un noi mecànic de Banyoles del que es deia que pilotava un caça de l’aeròdrom de Celrà.. “-Visca, visca, visca!” La cridòria de l’aula no s’aquietava ni amb els cops de regla dels mestres que havien de posar ordre com podien per apaivagar l’esvalotament. El xivarri era frenètic quan endevinàvem un soroll estrany. Era el dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís...
Cap a les darreries de 1938 no anàvem a l’escola ja que les classes es plegarien per manca de mestres. Aquests, ara un, ara l’altre, havien d’anar a lluitar al front de guerra, un front que cada dia era més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens feien reunir a tots els alumnes al pati, i allí, el director deia el discurs de comiat. Tots els alumnes havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X”.
En els primers mesos de la guerra encara érem criatures. I en el vell pati que havia estat de l’escola dels germans Gabrielistes, jugàvem a fer guerra dintre una “trinxera” vora la paret de la Muralla. Avui, en aquest dia calorós d’estiu, en aquell vell pati hi he vist jugant més d’un centenar de nois i noies d’unes Colònies del Club Natació. Poc podien pensar que en aquella enclotada de la Muralla, uns noiets com ells hi havíem excavat una rasa per a llençar-nos pedretes. Jocs de guerra infantils.
Els passeigs que sovint faig per la Muralla són records d’una infància en que els jocs dels nens eren jocs d’una guerra que els nostres pares feien de debò per les nostres terres catalanes.
El pànic i la desolació arribà cap al final de la guerra... Llegiu, llegiu el llibre de Galofrè i Rustullet. Us el recomano. És un llibre escrit amb el cap fred i el cor tranquil. Com diuen els autors: “Estem fermament convençuts que amb el coneixement de la complexitat de la situació viscuda en aquells anys es podrà consolidar una consciència cívica col.lectiva que impossibiliti que mai més no tornin a reproduir-se situacions similars”. És un llibre d’impacte. No hi trobareu pas els nostres jocs infantils. Però sí que hi trobareu una guerra que encara avui ens fa estremir”.

L’avi Oli.