divendres, 12 d’agost de 2011

Un capvespre d’estiu a la plaça Major


Fa poc, en un vespre d’estiu d’aquest mes d’agost em vaig asseure en un banc de la plaça major reposant i contemplant l’ambient. Als cafès de l’Ateneu, del rec Major i al Plaça hi havia algunes taules plenes. No era un “llenu” total com l’any passat. Cerveses, algun entrepà. Persones de la ciutat. Pocs turistes. Alguns, asseguts als bancs del centre de la plaça. Els jubilats, a aquella hora ja eren fora. Només hi quedava aquest iaio. L’estanc, a punt de tancar la porta i en Pere Roca, entrant l’encartronada i estàtica vaca a la botiga. De tant en tant algú entrava i sortia de l’oficina de La Caixa on els caixers automàtics ofereixen servei llarg. La Brugada, al peu de canó de la seva botiga de comestibles, tenia encara feina per estona. Sempre és l’última d’endreçar el gènere. Fins a les deu encara la mainada hi pot comprar xutxes. Bicicletes que volten la plaça i es fiquen pel mig. El grup que no hi falta cap dia. Parlen, miren, baden.
Es va enfosquint. Travessen la plaça una parella d’ immigrants. De color. I uns altres, més tapats s’asseuen en l’únic banc que queda lliure. Porten un nen que juga amb una pilota. Un altre, amb samarreta del Barça s’atura sota el fanal del centre. Un matrimoni gran, moreníssims tots dos, amb la cara d’haver passat llargues hores estirats a la platja. Fan seguir un carret de la compra. Una dona jove, amb dos nens. El més petit fa un pipí en un arbre. Sota la graella, un altre grup fa petar la xerrada. Diuen que són els indignats, asseguts fent un cercle semblant als de les tribus índies. S’han deixat els timbals. Ja es faran sentir el dia que es tornin a passejar pels carrers. Els aplaudirem. Perquè tenen raó d’estar indignats. I els nostres indignats ho fan amb seny.
Me’n vaig a sopar, i a les deu torno a la plaça. Les botigues son tancades, fins i tot la de la Brugada, que la veig reposant en un banc. I la del Ros que cada dia tenen molta feina en parar i desparar la mercaderia de sota les voltes. Pneumàtics, para-sols, xancletes, bosses... Aquests dies de festa s’haurà obert un nou bar a can Pons. Transformació dels orígens, diu la publicitat. Aquells orígens que els més grans recordem quan a la botiga de can Pons hi anàvem a comprar betes i fils, i pels Reis, els més petits tiraven la carta a la boca-bústia del Rei Blanc.
S’ha reduït a la meitat la gent que para la fresca. En els bars serveixen alguns entrepans. A la Xixonenca, begudes en comptes de gelats. Al bar Plaça segueixen xerrant mitja dotzena de prohoms banyolins. A la taula, ampolles de cervesa i tasses amb aigua de poliol-menta. Un home que deu haver agafat una calorada s’estén allargassat amb la camisa espitregada i les calces arremangades. Una vintena de nois i noies travessen la plaça. Segur que van a l’estany. Son residents de l’Alberg de Joventut que, acompanyats del seu monitor deuen passar uns dies a Banyoles. Passa un noi amb un mòbil a l’orella. Fa “xafagó”.
Me’n vaig acompanyat del color verd intens d’un rètol intermitent d’una oficina bancària. El color verd, fent pampallugues, sobresurt en la nit d’un estiu de fredorades. Fins i tot resplendeix en el verd trist de les fulles dels petits arbres que nosaltres no veurem mai ufanosos, i el color verd es reflecteix igualment en les pedres històriques i en les arcades del sector nord de la nostra plaça Major. Miro el rellotge de la façana de can Parrassa. Aviat serà mitjanit. A les terrasses dels cafès ja no queda ningú. La plaça resta solitària. El centre de la plaça!. Com sempre en aquests darrers anys: els 28 arbrets esquàlids, els set dobles bancs de persiana corbada, uns globus mig lluminosos a cada fanal i els quatre més potents en el fanal del mig, les enclotades regueres de sequer, els dos taulells... Quina tristesa!. Ja fa anys que ningú es passeja pel centre de la plaça perquè per poc que badis et pots regirar un peu. Que exagero?. Aneu a passejar-hi. Pel centre, pel mig. Els darrers que s’hi van passejar foren el senyor Prat (banquer) i el sr. Butinyà, el de les pedres. M’ho va dir una vegada en Lluis Vilà que ho veia tot des de la talaia de casa seva a la plaça Major. I em va afegir: “ara només t’hi passeges tu”. No, inoblidable amic, ja no m’hi passejo. Perquè en les hores del cap tard pots arreplegar un bon “pilotassu” dels nanos que han convertit el centre de la plaça en un camp de futbol.
Arribo a casa. Demà m’aixecaré com sempre, a les nou del matí. Són les delícies dels avis jubilats!. Esmorzo i escric al bloc de Xisca de gardi. Així, a la fresca. Poso Glenn Miller a l’ Spotfy i escric això. I ja està. Bon “istiu” !. Si. Perquè és ara quan començaran les calorades i la “xafagó”. Així ho diuen els de la tele.

L’avi Oli.