dilluns, 26 de setembre de 2011

Des de sempre, els primers

Si aquests que fan estadístiques ens haguessin llegit, s'haurien estalviat maldecaps, feinades i una bona colla de cèntims. Tant se val. Han arribat a una conclusió que pels banyolins ja se sabia des dels anys de la picor, des dels anys de la maria castanya, des de l'any del POUM, des de temps immemorials: Banyoles és el millor lloc per viure-hi. Ho van saber aquesta gent de les coves que va triar Serinyà pel clima, la cacera excepcional, per l'abric de les coves i perquè Banyoles era a prop, encara que no existís ja l'intiuien. Els de les coves, que no tenien ni estudis ni res que se li assemblés, eren més putes que bonics i van triar un bon lloc per viure. Podien haver escollit Manhattan, Tahití o Acapulco, però van escollir la vora del riu Serinyadell. Després van venir uns parents llunyans seus, més instruits, més savis, es deien la gent del Neolític i van fer-se unes cases de fusta a tocar l'Estany. No tenien re' de tontos. Allà van viure i van passar els anys, fins que s'ho van deixar i fins que, segles després, van venir els Tarrús i companyia i van trobar tota la brossa que els d'aquella urbanització ens van deixar. Aquella gent va triar l'Estany i no pas la Costa Blava, o Brigthon o les platges de Cayo Largo. Segles després van venir els íbers i es van quedar les terres de Can Trull a l'altre costat d'Estany. Qui diu que els íbers són ignorants? Quines vistes tenien els pulecreros! Segles després va tocar la venda als visigots i van aixecar unes casetes a la carretera de Pujarnol. Tapoc eren beneits, els visigots, sabien que a prop hi havia la discoteca Dallas, la Font de la Puda i el Mam. Qui els va hasta parir! Els visigots s'ho van deixar per vés a saber quines raons i els van succeir allà mateix els romans. Els nois d'en Juli Cesar eren capriciosos, benestants i tocats i posats, així és que en lloc de les casetes dels visigots s'hi van fer un xalet amb el nom de Vilauba- les restes d'aquest xaletàs són gratades i estudiades per gent com Dehesa, en Castanyer i en Tremoleda- Els romans no estaven pas d'orgues: aixecaven casasses on s'hi vivia bé, i per això van triar un lloc a tocar Banyoles. Després, molts segles més tard, van venir els monjos. Ja se sap que aquesta classe de gent és del morro fi. Els monjos van aixecar el Monestir en un lloc on hi havia bona terra per a les viandes i aigua abundant per regar-les. Van escollir Banyoles perquè els hi feia patxoca i podien haver triat Girona, Figueres, Olot o vés a saber on, però van triar la nostra capital conscients que era el lloc on estarien més a prop de Déu Nostro Senyor. Els monjos van passar segles i segles resant per demanar a Déu que no els tragués d'allà, que poguessin viure per sempre més al cel de Banyoles. Tot la resta ja sabem com ha anat petant. Banyoles, ho ha dit sempre Xisca de Gardi, és una porció de paradís on hem tingut la santa llet de néixer-hi i viure-hi. Que alguns beneits facin un estudi i arribin a la mateixa conclusió que nosaltres ens carda gràcia. Si per comptes de fer tanta estadística i marejar-se amb números, haguessin trepitjat Banyoles la conclusió seria la mateixa, però sense fer anar la calculadora i l'ordinador, simplement prenent un gin tònic al Passeig, cosa que qualsevol persona civilitzada d'aquest món hauria de fer, almenys un cop a la vida, per tastar un tros del nostre paradís.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Banyolinada operística

M’he emocionat aquest any en la festa del Banyolí de l’Any. He vist amics aixecant l’escultura de Lluis Vilà que va elaborar en la Primera festa. Amics i amigues del Teatre, de la Música, de la Cultura. M’he emocionat en veure a David Costa oferint el trofeu al seu pare, i a en Josep Maria Massip al costat de la Dolors, la seva esposa, dos pilars fonamentals del la Cultura i el Voluntariat. Però molt especialment m’he sentit satisfet amb el Premi concedit al Cor de Teatre, aquesta colla d’amics i amigues que cada any em fan anar de bòlit durant les festes nadalenques quan a l’escenari del teatre Municipal van al darrera d’aquell vell Soff cantant alegres cançons pastorals.
Aquest any sí que el Cor de Teatre es mereix el Premi. Ens han fet emocionar molt en el seu espectacle Operetta. Ja abans els hi vaig dir que ells es mereixien la distinció de Banyolins de l’Any. I fins i tot els vaig confessar que si seguien així jo no ho podria resistir. Perquè veure el Cor de Teatre al Teatre Nacional de Catalunya i al Poliorama de Barcelona amb totes les sessions plenes, amb aplaudiments sorollosos durant llargs minuts, per aquest avi és molt emocionant: els batecs del cor li van a cent per hora i no sé si podré resistir tornar a veure’ls , ja aposentats en el teatre del Liceu.
M’ha emocionat quan s’ha acostat a la meva taula en David Costa per abraçar-me. I m’ha complagut veure a Jordi Purtí –que no coneixia- quan al passar pel meu davant li he fet un crit per presentar-me. I s’ha alegrat de conèixer-me en saber que jo era el primer d’una nissaga que portava al cor l’afecció més gran de la meva vida: el teatre. Com ell el porta a la sang, i com en David hi porta la música i el cant. S’han ajuntat els dos per oferir-nos aquesta Operetta que ha arrancat rialles i emocions, tant als amants de la lírica com als que desconeixen el món de l’òpera. Una Operetta que ha portat humor i música a cappella, amb gran dosis d’imaginació, amb situacions i esdeveniments, amb gags de pel.licula. I amb una posada a escena amb la força dels cap a 30 actors/actrius interpretant un repertori amb ritme i expressivitat del teatre còmic, amb la delicadesa i bellesa de l’òpera. Han estat ells, Jordi Purtí i David Costa, els que ens han acostat al món de la lírica a traves d’una selecció d’escenes emblemàtiques del repertori operístic, sense l’ajuda de cap més instrument que la veu humana. La veu humana d’aquesta gent del Cor de Teatre, noies i nois que han dignificat el cant, la música i el teatre banyolí. Banyolins de l’any I és clar que sí!

L’avi Oli

El dia que havia de caure l'Skylab

Ara que torna a caure un satèl.lit sobre el nostre món, em ve a la memòria la caiguda de l'Skylab. Que jo sàpiga el primer amb cara i ulls que va caure. I el primer que va causar un cert rebombori. L'alarmista i l'apocalíptic necessiten sempre coses d'aquestes. Coses per predir que el món s'acaba, que ens anem tots a parir panteres, que ja ens podem anar calçant. Del que es tracta és que la gent s'escagarrini una bona colla de dies i d'hores. Amb l'Skylab es va provocar molt de tot això. Es deia que el satèl.lit ens cauria per barret, a plom, i que seria, si fa o no fa, com una ruleta russa. Tant podia caure a Mata com a Cincinatti, a Falgons com a Whasington, per dir poblacions importants del nostre planeta. El cas és que la caiguda imminent de l'Skylab em va agafar trebaiant a Can Constans. Era un estiu, de dies llargs, de calor intensa. I jo em deia: només faltaria que caigués aquí, sobre les màquines, enmig de la pols, els projectes de futurs mobles i l'anar i venir dels operaris guarnits amb monos verds. Si havia de caure l'Skylab, millor que t'agafés pescant a mar, jaguent a l'herba de l'Estany o llegint tebeos, per citar tres activitats de primer ordre. Les televisions i els diaris, en aquells dies, portaven possibles rutes del satèl.lit, i sortien els típics xarlatans que anunciaven el pes que tenia la maquinota, i calculaven, tenint en compte la gravetat, la massa i tota la mandanga, l'impacte que podria produir. Era, si fa o no fa, com si un tractor fos llançat des del terrat de la Nutrex i et caigués al cim del cap. Un xafament colossal, fenomenal que diria el mestre Quim Fernàndez Callís. El cas és que va arribar el dia de la caiguda. Eren quarts de vuit del dematí i encara havia de sonar la sirena de la fàbrica que avisa de l'inici de la jornada. La gent ja estava molt emporlanada que si cauria l' Skylab, que si la patacada seria terrible, que si els trossos eren radiactius. I llavors, en aquell vestidor de Can Constans vaig sentir les paraules més aclaratòries d'aquells dies d'apocalipsi anunciat. Les va dir en Biel, l'encarregat d'una màquina que feia un soroll terrible i que tot i que vaig fer d'ajudant d'ell no recordo perquè servia. Càustic, implacable, de poques paraules però sempre decisives, en Biel va dir: "nois potser que aquesta tarda anem a fer una cervesa, no fos cas que això del satèl.lit ens caigués per barret". Ho va dir a mig camí de la ironia i de les coses series, i per un vailet que llavors comptava 14 ays aquelles paraules van ser més aclaratòries que tot el que havia sentit o llegit sobre el ditxós Skylab. Què carai s'esperaria la fi del món amb una cervesa a la mà i avui pau i demà glòria. No crec que sortint de la fàbrica en Biel se n'anés a fer cap cervesa perquè no era home de bars. Però en tot cas, el sattèl.lit va anar a petar a l'hemisferi sud, crec que va ser Austràlia i crec que un tros va matar un xai i crec que el pastor va cobrar una morterada de la NASA perquè volien recollir tots els bocins possibles.
(Si hagués caigut a Banyoles i en la caiguda hagués matat un xai, l'hauríem sortejat a la festa de les Cases Barates i el tros de satèl.lit l'hauríem cardat en una vitrina del vell Darder). A l'endemà la sirena va sonar, amb aquell estrèpit que semblava el xisclet d'un boit, i tots vam anar seguint l'estela de les màquines. En Biel no va parlar mai més d'aquell satèl.lit, home callat reservava les poques paraules a temes més importants. Avui el satèl.lit ha caigut prop del Canadà, sense el rembombori d'aquells dies, al cap i a la fi ja estem acostumats que la merda que deixem a l'espai es reuneixi amb la xixina que deiem per la terra. Es tanta la indiferència de la porqueria que ens cau i que trepitgem que ja no es mereix cap cervesa, cap paraula sàvia d'en Biel, només un article de dissabte al dematí escrit per un beneit.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Tempestes de setembre

El setembre porta les primeres tempestes. Això ja és sabut. El cel està carregat per tants dies, i dies, d'estranya calor. I, d'un dia per l'altre, el cel s'enrareix, comença a bufar un vent molt prim, però que després es va inflant. Plantes i arbres es remouen en una agitació de bèstia que veu a venir a la patacada. Els núvols corren, empastifen el cel d'un gris que ben bé podria ser un estanyol de cendra invertit. Els trons comencen a fer aquella fressa fascinant. I era llavors quan la mare ens feia tancar la tele. I als setembres, encara en plenes vacances, sempre hi havia tardes que esperàvem la tempesta. El cel petit del carrer Nou es tenyia del groc impetuós dels llamps. Un darrera l'altre. I la pluja no trigava en fer acte de presència. Oblidada ja per nosaltres que creiem que l'istiu no s'acabaria pas mai. I la pluja xopava amb violència els terraplens, el perer, l'ametller i tot el que fes falta. De cop, aquelles llums prodigiosoes de l'istiu s'apagaven, i el cel ens enviava colors apagats, tenebrosos, d'un fosc de nit de basarda. Allò durava molta estona, o és que senzillament se'ns feia molt llarg, i la tele muda i les finestres ben tancades eren les evidències del perill. La mare ens ho rematava confiant-nos històries de gent que havia vist la padrina en tardes de tempesta. Tot acabava inveriablement d'una manera tràgica, fatal. I allà, a la cuina del Carrer Nou, amb els braços creuats sobre l'hule de la taula veiem passar la tempesta. Perquè això sí que ho tenen les tempestes: passen, i, de cop i volta, sembla impossible que s'hagi fet el silenci on abans hi havia escaramusses de trons i llamps. Sortíem a l'eixida i veiem com la benedicció de l'aigua havia revifat totes les plantes, la terra respirava alleugida i el verd de tots els parterres s'havia tornat més eixerit. De cop la tempesta ens havia regalat una tarda molt curta, amb olors de pluja acabada de caure i amb un pessic de pell de gallina de la fresca que començava a fer. L'istiu, com un viatjant espavilat, havia fet les maletes i se n'havia anat sense dir-nos adéu. De seguit veuríem les cares dels companys de pupitre i de les mestres del Casa Nostra.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Quan no tritllegen les campanes

Una de les notícies que vaig llegir aquest estiu en els diaris és la de que les campanes de Sant Mori han deixat de repicar de nit. Es veu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (aquell que fa les coses sempre bé, diuueeen) va donar la raó a l’amo d’un allotjament turístic que va denunciar que molestaven als seus clients. Es ben bé que no n’hi ha un pam de net. Jo, que he sentit tocar campanes tota la meva vida, i que sóc del barri vell del meu poble, us haig de dir que tots els veïns del barri no sabríem dormir sense sentir el toc de les campanes que semblen tocs d’àngels en plena nit. En llegir aquesta notícia m’ha revingut el record d’una altra que ja fa anys vaig llegir i que es referia a un poblet italià en el que també volien que no hi haguessin toca-campanes. .Aquell poble devia ser com aquells que sortien en les pel.licules italianes de Vittorio de Sica i la Gina Lollobrigida, un “popolo” de campanar i mirador a la vall on la gent s’asseia al pedrís de la plaça vora la “fontana” xerrant plàcidament. Bé, doncs resulta que en aquell “popolo” italià hi havia un capellà que es feia un tip de tocar campanes, i amb el seu tritllejar molestava a un matrimoni jove que feia poc s’havia establert al poble. Aquell matrimoni va denunciar el “cappellano” perquè les campanes de l’església els destorbaven els”himeneus plàcids” (així ho he traduït tal com ho va escriure el pappirazzi en el giornale) i suposo que ja m’heu entés. Anaven per himeneuejar plàcidament i de cop i volta tocaven les campanes i la parella perdia concentració i energia, i el capellà, segons ells, se’n burlava de la qüestió. Al “cappellano” el van tancar uns quants dies i no sé si va arribar a pagar la multa per impedir que la parella gaudís de relacions sexuals amb la normalitat necessària. El jutge parlà, en la seva sentència, de problemes psicomàtics i altres galindaines, i per evitar que el mossèn pugés al campanar i repiqués ordenà que les campanes fossin confiscades.

Quan vaig llegir la notícia al “giornale italiano” em va semblar que aquella parella s’ho agafava massa a la valenta i que el jutge ho va fer una mica massa fort. ¿Us imagineu que, a Banyoles, alguna parella del Barri Vell es queixés perquè les campanes els desperten?. I que en els pobles del Pla de l’Estany que gairebé tots senten campanes, els prohibissin el seu tocament?. Si precisament “himenuejant” plàcidament al so de les campanes sembla que hauria de ser més divertit. Sobretot quan tritllegen. Semblaria que ja anuncien a bateig. Tocar i tocar, vinga tocar!. Ganing, ganang, ganinc, gananc, ganing, gananc!!!.

L’avi Oli

divendres, 9 de setembre de 2011

Can Pons de plaça

A Xisca de Gardi tornem a estar d’enhorabona. Si ja no eren poques les seus, aquest estiu n’hem inaugurat una de nova. Serà la nostra seu de Festa Major. Can Pons de plaça ha reobert les portes. Aquest cop, però, sota el comandament de la genuïna família que dècades enrere regentava la tradicional botiga de betes, botons, fils, colònies, texans a granel i mil i una potingues per la cara.
De petit hi havia passat moltes estones allà dins. En Quel i de retruc el seu germà Ton formaven part del meu dia a dia més que pas els de casa, gairebé.
Sortint de Casa Nostra, amb en Quel, el tercer dels cinc fills de la casa, passàvem per Can Pons com el Cometa Halley, entrant pel Carrer Mercadal i sortint per la Plaça Major. Pel camí, un fugaç intercanvi de paraules i petons amb en Miquel pare o la Mima, recollir les cent pessetes de rigor i cap a ca la Brugui a berenar. Això es va repetir dia rere dia fins el dia que el meu amic deixà El Collell, després del batxillerat. Al pis de dalt, aleshores hi vivia la iaia Lola amb la tieta Llucieta. Creuar-se la iaia també era tot un clàssic. Era una dona que sempre venia de comprar, i al cabàs sempre hi portava galetes. Possiblement no fos així, però així ho tinc plastificat. La iaia Lola també feia ratafia. En feia a tall de boig! A dalt, on vivia, obrissis l’armariet que obrissis, sempre hi trobaves una ampolleta de ratafia perfectament etiquetada amb l’any d’elaboració. Mitja vida a Can Pons...
Doncs amics, La Família Figueres s’ha posat darrere el mostrador per tornar a despatxar agulles i botons. En aquest cas però, han adaptat aquests productes al món de l’hostaleria. L’entranyable establiment és ara un confortable bar cafeteria que desprèn els aires de la tradició familiar. Un retorn a la infantesa presentant amb tot el bon gust. En Quel, en Ton i juntament amb en Pere i les respectives dones, han tornat a fer que aquell qui entri a Can Pons de plaça, no tingui el més mínim dubte que ha entrat a Can Pons de plaça de tota la vida.
En temps on ens desapareixen referents com Can Ciurana, Can Figueres o Fonda Banal, el retorn d’una saga al comerç banyolí és una excel·lentíssima notícia. Estem d’enhorabona, amics. Llarga vida a Can Pons de plaça.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Un borinot a la Teisa

Un borinot a la Teisa

No sé si us ha passat mai això. Estar asseguts dins d’un avió a punt de volar i que us diguin que heu de baixar, que tota la tripulació ha de baixar. Pànic. De seguit pensareu en una averia o que algun beneit hi deu haver col.locat una bomba. Doncs, no. El cas que us explicaré avui va d’uns passatgers que estaven asseguts a l’avió i només faltaven 30 minuts perquè aquest s’envolés. Però, de cop i volta la companyia informà per l’altaveu que a la cabina de l’avió hi havia entrat un ocell i que els pilots intentarien agafar-lo. No sortirien fins que atrapessin l’ocell. Devia ser còmic veure tota la tripulació, amb el seu comandant a davant, aixecant els braços i rebent cops per aquí i per allà mentre l’ocell volava per tots cantons. No hi hagué res a fer. S’avisà a la Sociedad Protectora de Aves, que de seguida envià un esquadró d’especialistes i així el pardal fou atrapat. Els 350 passatgers tornen a pujar a l’avió i aquí no ha passat res. Un pardal dintre un avió deu ser com una puça al costat d’un elefant. Però fa nosa. És com nosaltres –més d’un cop us hi haureu trobat- quan a dintre del cotxe hi entra una abella. El primer que fareu serà aturar-vos aparcant en un racó de carretera per fer marxar l’abella.

Això de l’avió m’ha recordat que ja fa alguns anys estàvem ben tranquils dintre d’un bus de la Teisa (llavors de la Teisa en deien Teiusa, mireu si en fa de temps!) i esperàvem que el cotxe arranqués per anar cap a Girona, i l’autobús no arrancava perquè va entrar un borinot que s’envolava pels caps dels passatgers. No ens van pas dir que baixéssim perquè ja ho vam fer tots a la desbandada. I no van pas haver de demanar ajuda a la Societat Protectora de Burinots, no. Va venir un xofer -en Patèi- amb una màquina d’aquelles d’insecticida Flit, i vinga manxar, xiu, xiu, xiu, i anar ruixant amb la màquina polvoritzadora fins que l’insecte va caure estassat. Quan per fi l’autocar va arrancar, vam ser nosaltres els que no vam poder respirar. L’autocar de la Teiusa feia “pudó” de Flit. Sort que en Patèi ens va animar amb la seva facilitat bucal d’imitació de la fauna plomífera de la comarca. Perquè en Patèi era un expert en fer imitacions ornitològiques i quan pujava a l’autocar ho feia obrint la boca imitant els cants de la cardina, el cucut, la garsa, la mallerenga o el russinyol. Aquell viatge tan pudent va ser molt divertit. I s’acabà quan un viatger li demanà que fes el cant del peix. Llavors en Patèi va quedar mut.

L’avi Oli