dilluns, 26 de setembre de 2011

Des de sempre, els primers

Si aquests que fan estadístiques ens haguessin llegit, s'haurien estalviat maldecaps, feinades i una bona colla de cèntims. Tant se val. Han arribat a una conclusió que pels banyolins ja se sabia des dels anys de la picor, des dels anys de la maria castanya, des de l'any del POUM, des de temps immemorials: Banyoles és el millor lloc per viure-hi. Ho van saber aquesta gent de les coves que va triar Serinyà pel clima, la cacera excepcional, per l'abric de les coves i perquè Banyoles era a prop, encara que no existís ja l'intiuien. Els de les coves, que no tenien ni estudis ni res que se li assemblés, eren més putes que bonics i van triar un bon lloc per viure. Podien haver escollit Manhattan, Tahití o Acapulco, però van escollir la vora del riu Serinyadell. Després van venir uns parents llunyans seus, més instruits, més savis, es deien la gent del Neolític i van fer-se unes cases de fusta a tocar l'Estany. No tenien re' de tontos. Allà van viure i van passar els anys, fins que s'ho van deixar i fins que, segles després, van venir els Tarrús i companyia i van trobar tota la brossa que els d'aquella urbanització ens van deixar. Aquella gent va triar l'Estany i no pas la Costa Blava, o Brigthon o les platges de Cayo Largo. Segles després van venir els íbers i es van quedar les terres de Can Trull a l'altre costat d'Estany. Qui diu que els íbers són ignorants? Quines vistes tenien els pulecreros! Segles després va tocar la venda als visigots i van aixecar unes casetes a la carretera de Pujarnol. Tapoc eren beneits, els visigots, sabien que a prop hi havia la discoteca Dallas, la Font de la Puda i el Mam. Qui els va hasta parir! Els visigots s'ho van deixar per vés a saber quines raons i els van succeir allà mateix els romans. Els nois d'en Juli Cesar eren capriciosos, benestants i tocats i posats, així és que en lloc de les casetes dels visigots s'hi van fer un xalet amb el nom de Vilauba- les restes d'aquest xaletàs són gratades i estudiades per gent com Dehesa, en Castanyer i en Tremoleda- Els romans no estaven pas d'orgues: aixecaven casasses on s'hi vivia bé, i per això van triar un lloc a tocar Banyoles. Després, molts segles més tard, van venir els monjos. Ja se sap que aquesta classe de gent és del morro fi. Els monjos van aixecar el Monestir en un lloc on hi havia bona terra per a les viandes i aigua abundant per regar-les. Van escollir Banyoles perquè els hi feia patxoca i podien haver triat Girona, Figueres, Olot o vés a saber on, però van triar la nostra capital conscients que era el lloc on estarien més a prop de Déu Nostro Senyor. Els monjos van passar segles i segles resant per demanar a Déu que no els tragués d'allà, que poguessin viure per sempre més al cel de Banyoles. Tot la resta ja sabem com ha anat petant. Banyoles, ho ha dit sempre Xisca de Gardi, és una porció de paradís on hem tingut la santa llet de néixer-hi i viure-hi. Que alguns beneits facin un estudi i arribin a la mateixa conclusió que nosaltres ens carda gràcia. Si per comptes de fer tanta estadística i marejar-se amb números, haguessin trepitjat Banyoles la conclusió seria la mateixa, però sense fer anar la calculadora i l'ordinador, simplement prenent un gin tònic al Passeig, cosa que qualsevol persona civilitzada d'aquest món hauria de fer, almenys un cop a la vida, per tastar un tros del nostre paradís.