dissabte, 24 de setembre de 2011

El dia que havia de caure l'Skylab

Ara que torna a caure un satèl.lit sobre el nostre món, em ve a la memòria la caiguda de l'Skylab. Que jo sàpiga el primer amb cara i ulls que va caure. I el primer que va causar un cert rebombori. L'alarmista i l'apocalíptic necessiten sempre coses d'aquestes. Coses per predir que el món s'acaba, que ens anem tots a parir panteres, que ja ens podem anar calçant. Del que es tracta és que la gent s'escagarrini una bona colla de dies i d'hores. Amb l'Skylab es va provocar molt de tot això. Es deia que el satèl.lit ens cauria per barret, a plom, i que seria, si fa o no fa, com una ruleta russa. Tant podia caure a Mata com a Cincinatti, a Falgons com a Whasington, per dir poblacions importants del nostre planeta. El cas és que la caiguda imminent de l'Skylab em va agafar trebaiant a Can Constans. Era un estiu, de dies llargs, de calor intensa. I jo em deia: només faltaria que caigués aquí, sobre les màquines, enmig de la pols, els projectes de futurs mobles i l'anar i venir dels operaris guarnits amb monos verds. Si havia de caure l'Skylab, millor que t'agafés pescant a mar, jaguent a l'herba de l'Estany o llegint tebeos, per citar tres activitats de primer ordre. Les televisions i els diaris, en aquells dies, portaven possibles rutes del satèl.lit, i sortien els típics xarlatans que anunciaven el pes que tenia la maquinota, i calculaven, tenint en compte la gravetat, la massa i tota la mandanga, l'impacte que podria produir. Era, si fa o no fa, com si un tractor fos llançat des del terrat de la Nutrex i et caigués al cim del cap. Un xafament colossal, fenomenal que diria el mestre Quim Fernàndez Callís. El cas és que va arribar el dia de la caiguda. Eren quarts de vuit del dematí i encara havia de sonar la sirena de la fàbrica que avisa de l'inici de la jornada. La gent ja estava molt emporlanada que si cauria l' Skylab, que si la patacada seria terrible, que si els trossos eren radiactius. I llavors, en aquell vestidor de Can Constans vaig sentir les paraules més aclaratòries d'aquells dies d'apocalipsi anunciat. Les va dir en Biel, l'encarregat d'una màquina que feia un soroll terrible i que tot i que vaig fer d'ajudant d'ell no recordo perquè servia. Càustic, implacable, de poques paraules però sempre decisives, en Biel va dir: "nois potser que aquesta tarda anem a fer una cervesa, no fos cas que això del satèl.lit ens caigués per barret". Ho va dir a mig camí de la ironia i de les coses series, i per un vailet que llavors comptava 14 ays aquelles paraules van ser més aclaratòries que tot el que havia sentit o llegit sobre el ditxós Skylab. Què carai s'esperaria la fi del món amb una cervesa a la mà i avui pau i demà glòria. No crec que sortint de la fàbrica en Biel se n'anés a fer cap cervesa perquè no era home de bars. Però en tot cas, el sattèl.lit va anar a petar a l'hemisferi sud, crec que va ser Austràlia i crec que un tros va matar un xai i crec que el pastor va cobrar una morterada de la NASA perquè volien recollir tots els bocins possibles.
(Si hagués caigut a Banyoles i en la caiguda hagués matat un xai, l'hauríem sortejat a la festa de les Cases Barates i el tros de satèl.lit l'hauríem cardat en una vitrina del vell Darder). A l'endemà la sirena va sonar, amb aquell estrèpit que semblava el xisclet d'un boit, i tots vam anar seguint l'estela de les màquines. En Biel no va parlar mai més d'aquell satèl.lit, home callat reservava les poques paraules a temes més importants. Avui el satèl.lit ha caigut prop del Canadà, sense el rembombori d'aquells dies, al cap i a la fi ja estem acostumats que la merda que deixem a l'espai es reuneixi amb la xixina que deiem per la terra. Es tanta la indiferència de la porqueria que ens cau i que trepitgem que ja no es mereix cap cervesa, cap paraula sàvia d'en Biel, només un article de dissabte al dematí escrit per un beneit.