dimarts, 20 de setembre de 2011

Tempestes de setembre

El setembre porta les primeres tempestes. Això ja és sabut. El cel està carregat per tants dies, i dies, d'estranya calor. I, d'un dia per l'altre, el cel s'enrareix, comença a bufar un vent molt prim, però que després es va inflant. Plantes i arbres es remouen en una agitació de bèstia que veu a venir a la patacada. Els núvols corren, empastifen el cel d'un gris que ben bé podria ser un estanyol de cendra invertit. Els trons comencen a fer aquella fressa fascinant. I era llavors quan la mare ens feia tancar la tele. I als setembres, encara en plenes vacances, sempre hi havia tardes que esperàvem la tempesta. El cel petit del carrer Nou es tenyia del groc impetuós dels llamps. Un darrera l'altre. I la pluja no trigava en fer acte de presència. Oblidada ja per nosaltres que creiem que l'istiu no s'acabaria pas mai. I la pluja xopava amb violència els terraplens, el perer, l'ametller i tot el que fes falta. De cop, aquelles llums prodigiosoes de l'istiu s'apagaven, i el cel ens enviava colors apagats, tenebrosos, d'un fosc de nit de basarda. Allò durava molta estona, o és que senzillament se'ns feia molt llarg, i la tele muda i les finestres ben tancades eren les evidències del perill. La mare ens ho rematava confiant-nos històries de gent que havia vist la padrina en tardes de tempesta. Tot acabava inveriablement d'una manera tràgica, fatal. I allà, a la cuina del Carrer Nou, amb els braços creuats sobre l'hule de la taula veiem passar la tempesta. Perquè això sí que ho tenen les tempestes: passen, i, de cop i volta, sembla impossible que s'hagi fet el silenci on abans hi havia escaramusses de trons i llamps. Sortíem a l'eixida i veiem com la benedicció de l'aigua havia revifat totes les plantes, la terra respirava alleugida i el verd de tots els parterres s'havia tornat més eixerit. De cop la tempesta ens havia regalat una tarda molt curta, amb olors de pluja acabada de caure i amb un pessic de pell de gallina de la fresca que començava a fer. L'istiu, com un viatjant espavilat, havia fet les maletes i se n'havia anat sense dir-nos adéu. De seguit veuríem les cares dels companys de pupitre i de les mestres del Casa Nostra.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Que la crisis no ens faci traïdors... que deia aquell