dimarts, 25 d’octubre de 2011

Aquelles festes d'antany (i II) - La tornaboda

Esperàvem ansiosos que s’acabés el cant dels Goigs, mirant cap al portal de la sortida de l’església on ens semblava sentir altra volta els refilets de l’orquestra que hauríem de seguir fins a la plaça on s’hi aplegava la gent per ballar les sardanes que executaven les millors cobles de Catalunya. La mainada, però, només escoltàvem els altaveus de les barraques i el pregonar dels venedors de joguines amb les primeres parades del xinesos que s’escampaven per sota l’arbreda del passeig de la Indústria. Els més petits, dalt dels cavallets, passaven rodant per davant d’un bombo que els eixordava. La gent gran ballava a l’envelat, ja que la comissió de festes s’havia atrevit a muntar-ne un per fer la competència a les sales de ball locals. I l’envelat era bonic, com hi ha món!. Les llotges s’omplien de gent del poble, de pagesos mudats i de noies enflocades. Els més joves quedaven bocabadats admirant aquell palau de vela i cordam, de bombetes i plafons pintats, de tapissos descolorits, de cortines esllanguides i de llums penjats de les cordes. Els músics que havien seguit la processó tocant solemnes trompetades per acompanyar les relíquies del sant, eren a la pista de l’envelat guarnits amb bruses blaves i pantalons vermells –blaugranes, com els colors del Barça- i ens deixaven bocabadats quan tocaven valsos, tangos i pasdobles. Hi havia rialles i somriures a les llotges on la gent assenyalava els balladors, mirant els vestits de les noies i les clenxes dels nois. I poc a poc, cada vegada més parelles, més gent atapeïda. L’envelat era un forn. I balls i més balls en les altres sales: a can Xampinya al Turers i al Casino a la plaça major. Espetecs de llums i escopetades de pim-pam-pums. Reien, cridaven, ballaven. S’anava al cinema de can Xampinya que en deien el Mercantil, i al d’Allà Dalt, el de l’Enriquet que en deien Saló Modern. I algunes companyies de teatre que venien de Barcelona, i els aficionats que tothom coneixia i que actuaven al teatre dels Catòlics quan encara el Bisbat no permetia que en aquell teatre hi actuessin dones.
Nosaltres érem la mainada que passava tres dies rient, menjant xurros i, bevent una granadina o un xarop (que era tot el que els pares ens permetien beure). El jovent ballava i plaguejava fins... a la tornaboda. Perquè hi havia un quart dia de festa que en deien la tornaboda. La gent ja treballava, però a la tarda plegaven aviat per anar a tancar-se a una sala de cinema per poder contemplar les millors pel.licules projectades en els dies de festa major. Deien que aquell dia es feia una sessió a benefici dels empleats de les sales de cinema, però això ningú s’ho empassava. Els empleats, com a mínim, tindrien un bon sopar pagat per les empreses, amb pollastre, xampany i un plat de crema, cafè, copa i puro. Tant li feia que haguessin passat tres dies de festa major. Un bon sopar sempre és de bon aprofitar. I molt més en aquells temps dels estómacs buits. Si fins i tot, en els àpats ja es parlava de les grans castanyades que s’acostaven, amb mistela i moscatell per a la propera festa de Tots Sants. Perquè allò de “Per Tots sants a Girona” no es coneixia com avui. Si bé, encara n’hi havia alguns que anaven a la capital amb al Tren Petit. Com jo mateix que hi vaig pujar per primera vegada amb el meu pare que em portava a coll per anar a veure els toros torejats a la sortida de la plaça de braus. Va ser un gros impacte el de veure com uns camàlics arrossegaven els “toros” morts, lligats en cadenes, plens de sang i brutícia. Mai més toros!. Les festes no poden acabar en sang. El sang i fetge només l’acceptàvem per la festa major si teníem ocasió de matar algun conill o pollastre que havíem alimentat durant mesos en els galliners i a les gàbies conilleres dels patis de les cases. Amb un cop al cap esterrossàvem els conills amb una mà de morter, els escorxàvem i guardàvem la pell per vendre-la a aquell home que passava pels carrers cantant allò de “No hi ha cap pell deeee cuunill?”.

L’avi Oli.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Ja t'explicarem un conte, Joel

Ara es pot explicar tot. Quan caigué l'estiu, i jo tornava de terres llunyanes, em va arribar la notícia del cas Joel. Vaig quedar garratibat, desfet, sense saber massa bé què fer. Què havia de fer? En la distància em quedava el recurs, potser massa fàcil, de capficar-me, de donar voltes a tot plegat. Dies després el destí va jugar les seves cartes. L'atzar i el destí, mouen i commouen el món. I va fer, aquest destí capritxós, que conegués una gent vinculada directament amb la família d'en Joel. Ja és estrany el món, i ja pot haver distància entre tu i qualsevol afer banyolí, que sempre sortirà algú que tingui a veure amb Banyoles. I a fe de Déu que va sorgir algú de Banyoles que patia, en la distància, tant com pogués patir algú amb cara i ulls. Algú dels nostres. Aquesta persona, acabada de conèixer, m'ha matingut informat en el temps i en la distància. Discretament, quasi secretament, però transferint-me totes les esperances i tots els capficaments. Aquest home, del qual no me'n recordo del nom, i del qual recordo que és fill del Mas Riera, terra de bona gent, ha seguit el cas Joel amb una esperaça de ferro colat, amb una convicció digna del millor soldat de Carlemany, amb la intenció última dels que esperen que la història acabi bé. I així ha estat. Però abans que res, abans que celebrar-ho amb els seus, abans que llançar coets contra el cel, m'ha trucat per fer-m'ho saber. I això no ha estat un gest protocolari, del qui vol quedar bé, del qui necessita donar bones notícies per fer mèrits, ho ha fet en un sentit profund. Un sentit profund dels qui pensem que la humanitat comença amb els qui coneixem, en aquest cas els de Banyoles, segueix amb els qui ens identifiquem, o sigui Catalunya, i continua amb la resta de ciutadania. O és que l'heura no es fa grossa a partir de la primera arrel que segueix creixent sumant-hi noves i profitoses arrels? Visca Nosaltres i els que són com Nosaltres. Un petó de bora nit de part de tot Xisca de Gardi, Joel. Un atre dia, i si et portes bé, ja t'explicarem un conte.

Aquelles festes d'antany

Començaven per bastir els quatre cadafalcs a la plaça Major. El boix entortillligat als pilars desprenia una flaire inconfusible. Era el primer perfum festamajoner. A la plaça del Dr. Rovira, la parada del xurrero Agustí Tur s’aposentava al costat d’un joc de tres barquetes que empentant-les gronxaven amunt i avall, i una “cavallitus” amb filigranes lluentes provaven el rodament amb els cavallets, porquets i peixets que avançaven tirats per un ase especialista de rodatoris de nòria, al compàs d’una alegre música amb acompanyament de tocs de bombo. Al migdia, el campaner de Santa Maria etzibava l’alegre música de les campanes anunciadores dels tres dies festamajoners que s’acostaven. Érem a la vigília i treballaven les pentinadores arrissant i estufant els cabells de les noies, i a les botigues de roba i als cosidors les noies s’afanyaven acabant de fer-se els vestits i mirant-se als miralls per comprovar si els queien bé.
Ens alegràvem en veure els treballadors de l’Ajuntament amb en Quim de la Brigada al davant dels cadafalcs i netejant fanals, i els electricistes de can Trull agençant fils i posant bombetes de colors dalt de l’escala més llarga que mai havíem vist els vailets a la nostra ciutat. L’escala llarga de “can Trull” era una escala famosa i i la mainada s’hi encantava en veure enfilats a dalt de tot, els treballadors de l’empresa que aquell dia fins i tot s’atrevien a estrenyinar el sostre de la nau del temple del Monestir.
El matí del primer dia de la festa de sant Martirià la gent sortia de casa amb el millor vestit de l’any passat guardat a l’armari amb boles de càmfora a les butxaques. Els nois amb l’americana de mudar, corbates llampants i sabates lluentes. La mainada corrent esperitada cap a davant o a darrera dels gegants i els dos capgrossos –en Berruga i el Guenyo- i cavallets que encetaven la primera passada amb l’orquestra que tocava la Marxa Municipal davant de les Autoritats que s’encaminaven cap a l’església del Sant Patró. “Ara passen els capgrossos de l’Ajuntament- dèiem fent broma. Tots rèiem i cridàvem “Ja venen, ja venen!”. Seguíem a davant o a darrera dels Cap- grossos i ens aturàvem davant del Monestir per contemplar aquells homes valents que sortien de dintre la carcassa dels Gegants.
L’Ofici era solemne, cantat en llatí, predicat per un capellà “fill del poble”, musicat per la Principal de Banyoles i encensat pels capellans i escolans. La nau del temple resplendia de ciris i bombetes. A dalt de l’altar,el senyor Rector guarnit com un Pontífex, amb molts altres capellans ajudant-lo, i amb més escolans que mai, movent-se, maniobrant i evolucionant d’una punta a l’altre de l’altar, ara de cara al poble, beneint-lo, ara d’esquena resant i cantant – al final- els goigs del Sant Patró, mentre tots arrenglerats anàvem a besar les relíquies de Sant Martrià, tancades dins l’arqueta de plata. A darrera, el Cor, l’orgue i les veus potents del poble i la clerecía:
Vos que sou gran valedó....Ó!
Davant de Déu suubirà..........aa aà ¡
Siau nostre protectó...Ó
Glorioós Sant Martiriaà !.

Bona festa major!!

L’avi Oli

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Joel

Antes Sant Martirià ens portava les fires i els cavallitos, i la mel de la il.lusió en forma de coloraines, parades, estrèpit i roba per estrenar. Sempre porta coses Sant Martirià, el nostre patró, en temps reculats duia aigua perquè la gent li demanava quan feia temps que no plovia. Després ha dut pregoners i sardanes, grups de rock i tot tipus de festasses. Sant Martirià sota el braç ens ha dut canelons i xampany, amics retrobats i familiars que venien de terres remotes, ni que sigui de Figueres. Però aquest any el patró ens ha portat el regal més esperat. El petit Joel de Can Nenet de Mata està bé, i tot Banyoles, que l'ha patit, i l'ha somniat, el celebra com si el retorn d'un fill pròdig es tractés. Un fill pròdig que no havia marxat però que la malaltia semblava haver encerclat. El nostre patró vingut de terres italianes ha estat taxatiu: en Joel, amb nosaltres, perquè creixi amb nosaltres i que nosaltres tinguem salut per veure-ho. I així és que aquesta festa no tindrà flaire, només, de poma dolça i cel d'octubre, ni de tenores, ni de barraques, ni de vailets endiumenjats, ni d'ofici cantat per la coral mixta. Tindrà flaire de vida que s'espargirà des de Can Nenet de Mata fins tots els encontorns del nostre petit país comarcal. Joel ja només em queda repetir ben fort aquesta meravellosa paraula plena de presagis dolços i carregats de futur com la poesia: Visca.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Alma Cubrae i les aloges-goges de les Estunes

La 3ra. Fira Medieval Fantàstica s’ha celebrat amb èxit extraordinari a Banyoles. Durant tres dies hem assistit al mercat medieval, hem contemplat l’entrada de l’abat a Banyoles amb una escenificació a càrrec d’aquesta colla de l’Alma Cubrae, amb mímica ambiental, exposicions amb armes i armadures dels cavallers que van formar part de la nostra història, tirs a l’orc a la Muralla, demostracions de vol de falconeria i passejades amb poni i ruc català. Vaja, que hi ha hagut de tot!. Amb ambientacions de fades, follets i éssers fantàstics. Aquests nois de l’Alma Cubrae ho fan molt bé. Van començar els germans Rodriguez – l’Àngel i en Jordi-, s’hi va afegir l Àngel Martinez (un bon company que va començar al meu costat a Ràdio Banyoles) - que s’ha convertit en l’abat que es passeja sota pal.li pels carrers de la ciutat per entrar amb tota solemnitat al monestir. I el segueixen una bona colla d’amics que van començar amb grups de teatre de Porqueres i Banyoles i ara ja fa sis anys que volten pel país. I fins i tot s’han passejat i lluitat pels carres de Valencia i Lugo i amb els seus estris medievals davant les càmeres de TV3. Amb un vestuari fet a mà per ells mateixos, i amb una exposició –que hem vist al Tint- d’història de Catalunya amb vestuaris que ens fan caure la baba d’admiració.

Però... he trobat a faltar l’Aloja que dóna nom a la fira fantàstica. L’Aloja, que és la nostra Goja, la nostra fada, l’encantada nimfa o donzella d’aigua que es pentinava amb pinta d’or emmirallant-se a les aigües de l’estany. L’aloja que fa molts anys vaig veure a Les Estunes dansant amb altres Goges vora els cataus dels seus “palaus”. Era una nit estiuenca dels anys cinquanta quan mig Banyoles es va concentrar a Les Estunes per veure ballar aquelles goges-aloges i bellugadisses “chicas de conjunto” que el director d’un curt-metratge va treure d’una revista del Paral.lel barceloní perquè ballessin una sardana gogística amb blanques gasses de vestits transparents. Els espectadors enfilats als arbres tancaven els ulls per la potència dels focus i els obrien enlluernats en veure tanta bellesa. Quan el director va dir: “Silenciooo!. Rodaaamos!” només se sentien les piuladisses dels ocells.
Quan es va estrenar “Bañolas, vida y leyenda”, la pel.liculeta va passar gairebé desapercebuda. El públic va quedar més satisfet de l’inici del film en una escena que va ser molt comentada: la seqüencia d’en Xesc del Cafè quan tocava la trompeta a primera hora del matí pels carrers del Barri Vell de la ciutat. Els mateixos carrers que durant tres dies s’hi han passejat els bons animadors medievals de l’Alma Cubrae.

Esperem que l’any vinent poguem veure desfilar pels carrers de Banyoles les aloges-goges lluint les seves llargues cabelleres , seguint –com diu el poeta- “ses boges danses, redoblant ses volts i giravolts – responent amb crits i riallades - als xiscles de xibeques i mussols”.

L’avi Oli.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Ballant amb monges

El mes d’octubre ha començat a Banyoles amb la festa del Voluntariat del Pla de l’Estany. A la plaça major hi havia molta animació amb tallers per a totes les edats, espectacles i diverses activitats ofertes pel voluntariat de la comarca. Aquest és l’Any Europeu del Voluntariat 2011 i es vol donar reconeixement a la importància i el gran valor de la tasca de les persones de la comarca que fan voluntariat. La plaça major va ser molt animada durant tot el matí del dissabte amb aquest acte que ha organitzat l’Oficina del Pla Local d’Inclusió Social de Banyoles i de suport comarcal a la participació ciutadana del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany-Banyoles, amb l’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany.

Aquest avi també forma part del Voluntariat. I com que encara estic desbordant d’alegria us haig de dir que hem amanit un grup d’animació per fer passar unes bones estones i donar suport emocional als pacients ingressats en Hospitals de Dia de la nostra comarca. Per distreure els que son allí internats amb els nostres acudits i cançons i transmetre’ls una mica d’alegria. Si alguna cosa em complau i satisfà en aquestes visites és veure la cara alegre d’aquelles persones quan ens veuen arribar perquè saben que els hi deixarem uns records inesborrables d’alegria. Les infermeres i les monges els treuen a ballar i ells somriuen quan poden acostar-se al micro per cantar amb nosaltres les velles cançons dels seus records juvenils.
Us asseguro que mai havia ballat tant com ara. En una d’aquestes festes animadores, una monja em va agafar pel clatell i tots dos ens vam posar a ballar. Amb el micròfon a la mà li cantava allò del “Cielito lindo”: Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a tu boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que a mi me toca. Ai, ai. Ai, aaai!... Doncs, si, no us estranyeu, les monges també ballen i ja no van amb hàbits “mongètics”, sinó que van ben mudades amb bruses de coloraines, amb faldilles i amb sabates destapades. Ai, no em trepitgis!, jo li dic. I els hi agrada que al mateix temps els hi cantem el Solamente una vez, la Muñequita linda, el Chao chao bambina i que ballem un rock, un rap, i la Conga, el baión o el Cha cha chá. Però al final tots acabem fent fila agafats per la cintura cantant i xiulant El tren pinxo de Banyoles.
De petit vaig aprendre que l’església durarà pels segles dels segles i que “les portes de l’infern no guanyaran mai contra l’església”, però ja veieu com son les coses,: ja fa anys que les ordes religioses inclouen el ball que se’n sol dir modern entre les seves pràctiques religioses. Està demostrat que no hi ha altra institució que sigui tan capaç d’adaptar-se als temps, sense perdre la seva essència, com l’església catòlica. No es res d’estranyar, doncs, que sigui dues vegades mil.lenària i que embesteixi amb empenta i amb idees renovades el tercer mil.leni.
Perquè, amb franquesa, a mi i a tants com jo mateix, ens tenia fregits amb això del ball, fa 40 o 50 anys. Si hagués seguit al peu de la lletra les instruccions dels capellans només hauríem ballat sardanes, el ball del Tortell i el ball dels Esclops. Els altres, els moderns, segons l’escrit dels bisbes espanyols el 25 de juliol del 1950 eren “tortura de confesores, virus social i feria predilecta de Satanás”
El cardenal Segura, arquebisbe de Sevilla, prohibia els balls de la seva diòcesi, fins tot en les festes patronals. Els moralistes deien que les noies pecaven només d’entrar en una sala de ball. Recordo que es distribuïen uns cartells en els que hi havia un noi i una noia ballant. Amb uns, la figura del noi era un dimoni, i en altres el dimoni era la figura de la noia. A sota hi posava “Joven, diviértate de otra manera”.
I ja ho veieu. Ara,- i ja fa temps que dura, us ho asseguro- les monges saben que el ball es beneït pels capellans. I jo he pogut dir tranquil.lament: “-Bailemos Hermana?”. I ella m’ha respost amb manyagueria: “-Si, però...en català, si us plau!”. I taaant!!

L’avi Oli.