dimarts, 25 d’octubre de 2011

Aquelles festes d'antany (i II) - La tornaboda

Esperàvem ansiosos que s’acabés el cant dels Goigs, mirant cap al portal de la sortida de l’església on ens semblava sentir altra volta els refilets de l’orquestra que hauríem de seguir fins a la plaça on s’hi aplegava la gent per ballar les sardanes que executaven les millors cobles de Catalunya. La mainada, però, només escoltàvem els altaveus de les barraques i el pregonar dels venedors de joguines amb les primeres parades del xinesos que s’escampaven per sota l’arbreda del passeig de la Indústria. Els més petits, dalt dels cavallets, passaven rodant per davant d’un bombo que els eixordava. La gent gran ballava a l’envelat, ja que la comissió de festes s’havia atrevit a muntar-ne un per fer la competència a les sales de ball locals. I l’envelat era bonic, com hi ha món!. Les llotges s’omplien de gent del poble, de pagesos mudats i de noies enflocades. Els més joves quedaven bocabadats admirant aquell palau de vela i cordam, de bombetes i plafons pintats, de tapissos descolorits, de cortines esllanguides i de llums penjats de les cordes. Els músics que havien seguit la processó tocant solemnes trompetades per acompanyar les relíquies del sant, eren a la pista de l’envelat guarnits amb bruses blaves i pantalons vermells –blaugranes, com els colors del Barça- i ens deixaven bocabadats quan tocaven valsos, tangos i pasdobles. Hi havia rialles i somriures a les llotges on la gent assenyalava els balladors, mirant els vestits de les noies i les clenxes dels nois. I poc a poc, cada vegada més parelles, més gent atapeïda. L’envelat era un forn. I balls i més balls en les altres sales: a can Xampinya al Turers i al Casino a la plaça major. Espetecs de llums i escopetades de pim-pam-pums. Reien, cridaven, ballaven. S’anava al cinema de can Xampinya que en deien el Mercantil, i al d’Allà Dalt, el de l’Enriquet que en deien Saló Modern. I algunes companyies de teatre que venien de Barcelona, i els aficionats que tothom coneixia i que actuaven al teatre dels Catòlics quan encara el Bisbat no permetia que en aquell teatre hi actuessin dones.
Nosaltres érem la mainada que passava tres dies rient, menjant xurros i, bevent una granadina o un xarop (que era tot el que els pares ens permetien beure). El jovent ballava i plaguejava fins... a la tornaboda. Perquè hi havia un quart dia de festa que en deien la tornaboda. La gent ja treballava, però a la tarda plegaven aviat per anar a tancar-se a una sala de cinema per poder contemplar les millors pel.licules projectades en els dies de festa major. Deien que aquell dia es feia una sessió a benefici dels empleats de les sales de cinema, però això ningú s’ho empassava. Els empleats, com a mínim, tindrien un bon sopar pagat per les empreses, amb pollastre, xampany i un plat de crema, cafè, copa i puro. Tant li feia que haguessin passat tres dies de festa major. Un bon sopar sempre és de bon aprofitar. I molt més en aquells temps dels estómacs buits. Si fins i tot, en els àpats ja es parlava de les grans castanyades que s’acostaven, amb mistela i moscatell per a la propera festa de Tots Sants. Perquè allò de “Per Tots sants a Girona” no es coneixia com avui. Si bé, encara n’hi havia alguns que anaven a la capital amb al Tren Petit. Com jo mateix que hi vaig pujar per primera vegada amb el meu pare que em portava a coll per anar a veure els toros torejats a la sortida de la plaça de braus. Va ser un gros impacte el de veure com uns camàlics arrossegaven els “toros” morts, lligats en cadenes, plens de sang i brutícia. Mai més toros!. Les festes no poden acabar en sang. El sang i fetge només l’acceptàvem per la festa major si teníem ocasió de matar algun conill o pollastre que havíem alimentat durant mesos en els galliners i a les gàbies conilleres dels patis de les cases. Amb un cop al cap esterrossàvem els conills amb una mà de morter, els escorxàvem i guardàvem la pell per vendre-la a aquell home que passava pels carrers cantant allò de “No hi ha cap pell deeee cuunill?”.

L’avi Oli.

1 comentari:

Jordi Tomàs ha dit...

La lectura de la present entrada m'ha deixat un bon regust. No he trobat la diferència entre "JOAN" i "Comitè d'Orriols". He de pensar que hi ha una cooperativa de "blogaires"?