dissabte, 1 d’octubre de 2011

Ballant amb monges

El mes d’octubre ha començat a Banyoles amb la festa del Voluntariat del Pla de l’Estany. A la plaça major hi havia molta animació amb tallers per a totes les edats, espectacles i diverses activitats ofertes pel voluntariat de la comarca. Aquest és l’Any Europeu del Voluntariat 2011 i es vol donar reconeixement a la importància i el gran valor de la tasca de les persones de la comarca que fan voluntariat. La plaça major va ser molt animada durant tot el matí del dissabte amb aquest acte que ha organitzat l’Oficina del Pla Local d’Inclusió Social de Banyoles i de suport comarcal a la participació ciutadana del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany-Banyoles, amb l’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany.

Aquest avi també forma part del Voluntariat. I com que encara estic desbordant d’alegria us haig de dir que hem amanit un grup d’animació per fer passar unes bones estones i donar suport emocional als pacients ingressats en Hospitals de Dia de la nostra comarca. Per distreure els que son allí internats amb els nostres acudits i cançons i transmetre’ls una mica d’alegria. Si alguna cosa em complau i satisfà en aquestes visites és veure la cara alegre d’aquelles persones quan ens veuen arribar perquè saben que els hi deixarem uns records inesborrables d’alegria. Les infermeres i les monges els treuen a ballar i ells somriuen quan poden acostar-se al micro per cantar amb nosaltres les velles cançons dels seus records juvenils.
Us asseguro que mai havia ballat tant com ara. En una d’aquestes festes animadores, una monja em va agafar pel clatell i tots dos ens vam posar a ballar. Amb el micròfon a la mà li cantava allò del “Cielito lindo”: Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a tu boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que a mi me toca. Ai, ai. Ai, aaai!... Doncs, si, no us estranyeu, les monges també ballen i ja no van amb hàbits “mongètics”, sinó que van ben mudades amb bruses de coloraines, amb faldilles i amb sabates destapades. Ai, no em trepitgis!, jo li dic. I els hi agrada que al mateix temps els hi cantem el Solamente una vez, la Muñequita linda, el Chao chao bambina i que ballem un rock, un rap, i la Conga, el baión o el Cha cha chá. Però al final tots acabem fent fila agafats per la cintura cantant i xiulant El tren pinxo de Banyoles.
De petit vaig aprendre que l’església durarà pels segles dels segles i que “les portes de l’infern no guanyaran mai contra l’església”, però ja veieu com son les coses,: ja fa anys que les ordes religioses inclouen el ball que se’n sol dir modern entre les seves pràctiques religioses. Està demostrat que no hi ha altra institució que sigui tan capaç d’adaptar-se als temps, sense perdre la seva essència, com l’església catòlica. No es res d’estranyar, doncs, que sigui dues vegades mil.lenària i que embesteixi amb empenta i amb idees renovades el tercer mil.leni.
Perquè, amb franquesa, a mi i a tants com jo mateix, ens tenia fregits amb això del ball, fa 40 o 50 anys. Si hagués seguit al peu de la lletra les instruccions dels capellans només hauríem ballat sardanes, el ball del Tortell i el ball dels Esclops. Els altres, els moderns, segons l’escrit dels bisbes espanyols el 25 de juliol del 1950 eren “tortura de confesores, virus social i feria predilecta de Satanás”
El cardenal Segura, arquebisbe de Sevilla, prohibia els balls de la seva diòcesi, fins tot en les festes patronals. Els moralistes deien que les noies pecaven només d’entrar en una sala de ball. Recordo que es distribuïen uns cartells en els que hi havia un noi i una noia ballant. Amb uns, la figura del noi era un dimoni, i en altres el dimoni era la figura de la noia. A sota hi posava “Joven, diviértate de otra manera”.
I ja ho veieu. Ara,- i ja fa temps que dura, us ho asseguro- les monges saben que el ball es beneït pels capellans. I jo he pogut dir tranquil.lament: “-Bailemos Hermana?”. I ella m’ha respost amb manyagueria: “-Si, però...en català, si us plau!”. I taaant!!

L’avi Oli.