dijous, 24 de novembre de 2011

Albirant el Nadal

Les trucades i correus electrònics que aquests dies reben tots els participants en el tradicional espectacle dels Pastorets són la prova reveladora de que ja tenim el Nadal a la cantonada. I és que Els Pastorets de Banyoles suposen un àmbit on conviuen totes les generacions del teatre banyolí, des d’actors veterans fins a les últimes fornades de l’Aula de Teatre. Aquest any, si Déu vol tornaré a transitar pels empostissats del teatre Municipal procurant vigilar on posar els peus, ja que sé prou bé que tinc experiència en ficar-me de peus a la galleda, bé, vull dir de cap i peus a l’infern resclosit de sota l’escenari. D’aqui pocs dies tornarem a trobar-nos tots plegats al Muni per assajar les escenes dels nostres tradicionals Pastorets. A partir d’ara ja vindran els assajos de nit, recitant i cantant sota la direcció d’en Joan i en David, que em diran que em posi més a l’esquerra per tal de que m’arribi el focus, o més a la dreta perquè l’Ultano pugui fer l’entrada del cant i “no et moguis que al teu darrera hi tens els fòtils de ferro de l’infern i et pots fer mal” . Un cop arranjat tot, ja ens disposarem a aixecar el teló per fer riure i emocionar als 1250 espectadors que en total assistiran en les cinc representacions dels dies nadalencs.
Si aquest any no m’agafa alguna calipàndria tornaré a seure a la meva raconada “bambolinera” a l’espera de l’avís d’entrada a escena per posar-me a la pell de l’altre avi, aquell vell Soff dels Pastorets que ara sí que l’espectador pot dir que és un vell Soff autèntic, i no com el que vaig fer fa una pila d’anys, quan a la meva joventut vaig actuar en aquells polsosos “Pastorcillos” en els que els directors ens obligaven a que “el viejo Soff” arrossegués els peus, tremolés de mans i parlés amb veu esquerdada. Ho vaig fer molts anys d’aquesta manera. I, ja ho veus, amic Solana, ara que sóc vell he procurat treure’m la “veió” cantant i saltant com un jove que no sóc, embolicant-me pel mig de pastors i pastores del Cor de Teatre i fins i tot fent un “solo” sense gall quan m’entusiasmo anant darrera un colom. Un colom?, doncs, si: en Els “Pastorcillos” el Soff deia: “Ved la palomita hermosa, no me puedo detener... es el Espíritu Santo que nos traza el buen sendero”. Ja veieu que n’era de savi aquell Soff veient l’Esperit Sant. Ara el Soff, quan canta, veu “un colom lluminós” i fa seguir tota la pastoretada darrera el colom que ningú mai veu. I tots a darrera del colom!. És clar que se suposa que ha volat i ha entrat a la cova de Betlem, ja que els versos que en Josep Santaeulàlia ha posat a la boca del vell són molt més emocionants quan diu que “per entre aquestes palmeres – aquell colom ha volat – com si ens mostrés les dreceres – de seguir el camí encertat”.
Sigui com sigui, procurarem arribar a la cova, perquè pastors i pastores sempre hi arriben a Betlem per cantar el Gloria adorant el Nen. I el vell Soff, emocionat, abraçarà a la seva Ruth, que mira que bé!, resulta que és la meva néta, que em guia per aquells camins enlluernats de focus, fils elèctrics i decorats, entremig de vares, ales, forques, banyes, espases, corasses relluentes, olles, xicres, cullerots, samarres, sarrons, cistells i orelles de burro..

El bon amic Miquel em diu que ja està preparat per rellevar-me en cas que no pugui arribar a Betlem. Nomes li demano un favor: que es posi ferm en mantenir la frase del “colom lluminós”, perquè ja tremolo en pensar que algun dia ens tornin a fer dir allò de la “palumita hermosa”. Ferms sempre amb el colom lluminós. Ara i sempre parlant en la nostra llengua.

L’avi Oli

divendres, 18 de novembre de 2011

Les fires, els xarlatans i el reconsagrat de les serps

En un temps llunyà, quan l’avi Oli era petit, li feia il.lusió que arribessin les Fires. Les tres fires importants que hi havia a Banyoles eren, la de sant Martirià que es celebrava el 24 de novembre, la de santa Llúcia, el 13 de desembre i la dels Reis el dia 3 de gener. M’agradaven les fires per escoltar els xarlatans. Primer, els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de Les Rodes i ara, si se’n veu algun – que ho dubto- segur que serà al parc de la Draga. Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que aplegava més gent al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu dramàtic discurs explicant que el seu pare l’havia tret de casa a causa d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa (en aquells temps, els pagesos portaven faixa, com també els homes que feien treballs de força) o una manta o un paraigua, etc., dient que l’article en qüestió, a la botiga costava 15 pessetes, i ell ho donaria per deu. Però –deia- “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni 10, ni 9, ni 8, ni 7, ni 6, ni 5, el preu serà de 4 pessetes”, afegint que “com que estic disposat a arruïnar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf). Un per aquell senyor, un per aquell altre...
Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s´hi divertia de debò. Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interés a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo. La mainada seguia les acrobàcies de la “mona del cul pelat”, i la “mona”, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi anaven tirant
Molts de xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans temps eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter,- sempre enfadós sobre la taula; no hi havia taula neta de tinta, sovint vessàvem el tinter i sempre teníem els dits bruts-. Amb plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic-tac, agafats amb cadena rabassuda.Tot era del bo i millor.
Un altre començava a treure mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... així ho deia mentre se les anava penjant, una al braç i l’altra a l’esquena... i toqueu, toqueu, deia a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra... I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obria, i per la part de dintre hi abocava mitja galleda d’aigua.
Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. Els dies de mercat es posava al costat de la parada de cistelleria que tenia el meu pare a la plaça Major, a davant de La Caixa. Jo era petit i em feia molta por veure la serp que aquell home tenia entortolligada al coll. Un dia me la va posar al meu coll, i vaig agafar tanta por que encara avui em dura. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, tumors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos. A vegades explicava anècdotes com ara “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en 8 dies se li va curar una nafra de la cama que feia 8 anys que el turmentava”- Com que ningú coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent.

L’avi Oli

divendres, 11 de novembre de 2011

Gran dissabte al Camp Vell.

Amics, m’he decidit a treure la pols de teclat per dir-vos una cosa molt important. Estem nerviosos. Tenim aquell neguit malparit característic de les més grans ocasions. Demà, ja ho sabeu tots, és dia taronja al calendari. Si els colors es poguessin expressar en majúscules, el de demà ho seria, en negreta i subratllat. No serà el jorn més important del nostre club. En primer lloc, i amb tots els respectes, perquè el club que ens visita no pot ser qui propiciï la més gran de les diades atlètiques. No vol dir però, que no s’hi pugui acabar convertint, ja m’enteneu. Ja fa una setmana que la nostra gent espera amb ansietat que arribi demà. Per primera vegada l’Atlètic Club Banyoles s’enfronta oficialment amb un equip del Deportiu (que ve de deport...). Ningú contempla una altra cosa que no sigui un camp ple de gom a gom i tenyit dels nostres colors. Ha de ser i serà festa i una nova jornada de retrobament. Un capvespre on les baixes temperatures i humitat quedaran noquejades per l’ambient taronja. Tot és a punt. El nostre flamant cap de penyes, en Ditus, porta una setmana menjant clares d’ou i concentrat al Monestir de Montserrat, ha estat assajant càntics amb l’Escolania. En Runi ja fa nits li costa afagar la son... Diu la Marta que des del llit i entre somnis, xuta faltes, remata córners i celebra gols mentre s’abraça al coixí. Fins i tot s’espera la presència del Comitè d’Orriols.
Des del club, s’informa que hi ha organitzat un dinar entre les respectives juntes directives. La nostra hi anirà, s’asseurà, menjarà, farà el rotet digestiu tot seguit, i després acomiadant-se coordialment, cardarà el camp deixant la recepta per pagar. Ells rai, ja tenen calers...
I amb tot això... un partit de futbol pel mig que com tots, es pot guanyar, es pot perdre i es pot empatar. Nosaltres ja ho sabem que guanyarem, no pecarem de falsa modèstia a aquestes alçades, però on realment els hi cardarem una palissa de les bones, d’aquelles que no s’obliden mai, és amb la passió per tot lo nostre. Els nostres jugadors, els nostres colors, els socis, entrenadors... La nostra gent és la millor i contra això no es pot compatir. Aquest és el nostre secret i tresor, i és precisament això el que ens permet pensar que el millor dia de l’Atlètic sempre estarà per arribar. Ens veiem dissabte al Camp Vell a les 8 del vespre.