divendres, 18 de novembre de 2011

Les fires, els xarlatans i el reconsagrat de les serps

En un temps llunyà, quan l’avi Oli era petit, li feia il.lusió que arribessin les Fires. Les tres fires importants que hi havia a Banyoles eren, la de sant Martirià que es celebrava el 24 de novembre, la de santa Llúcia, el 13 de desembre i la dels Reis el dia 3 de gener. M’agradaven les fires per escoltar els xarlatans. Primer, els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de Les Rodes i ara, si se’n veu algun – que ho dubto- segur que serà al parc de la Draga. Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que aplegava més gent al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu dramàtic discurs explicant que el seu pare l’havia tret de casa a causa d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa (en aquells temps, els pagesos portaven faixa, com també els homes que feien treballs de força) o una manta o un paraigua, etc., dient que l’article en qüestió, a la botiga costava 15 pessetes, i ell ho donaria per deu. Però –deia- “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni 10, ni 9, ni 8, ni 7, ni 6, ni 5, el preu serà de 4 pessetes”, afegint que “com que estic disposat a arruïnar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf). Un per aquell senyor, un per aquell altre...
Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s´hi divertia de debò. Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interés a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo. La mainada seguia les acrobàcies de la “mona del cul pelat”, i la “mona”, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi anaven tirant
Molts de xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans temps eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter,- sempre enfadós sobre la taula; no hi havia taula neta de tinta, sovint vessàvem el tinter i sempre teníem els dits bruts-. Amb plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic-tac, agafats amb cadena rabassuda.Tot era del bo i millor.
Un altre començava a treure mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... així ho deia mentre se les anava penjant, una al braç i l’altra a l’esquena... i toqueu, toqueu, deia a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra... I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obria, i per la part de dintre hi abocava mitja galleda d’aigua.
Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. Els dies de mercat es posava al costat de la parada de cistelleria que tenia el meu pare a la plaça Major, a davant de La Caixa. Jo era petit i em feia molta por veure la serp que aquell home tenia entortolligada al coll. Un dia me la va posar al meu coll, i vaig agafar tanta por que encara avui em dura. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, tumors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos. A vegades explicava anècdotes com ara “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en 8 dies se li va curar una nafra de la cama que feia 8 anys que el turmentava”- Com que ningú coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent.

L’avi Oli