dijous, 22 de desembre de 2011

El govern a l'ombra

Reunió maratoniana del Politburó de Xisca de Gardi en un lloc remot de la comarca. Els periodistes esperaven al peu de la Mare de Déu del Món però, com sempre, anaven equivocats. Breu comunitat del Politburó: "Xisca de Gardi, davant el desgovern ha decidit crear un govern a l'ombra". I ha començat el ball de noms però el president secret ha fet arribar la llista escrita a llapit en un paper de fumar. Ha costat llegir-la perquè aquest home cada vegada escriu més guerxo i per mi que beu molt. Però a la fi hem tingut els ministrables de Xisca de Gardi: el contramestre Pep s'ha quedat amb el ministeri d'horts i romagueres i se suprimeix definitivament aquesta nosa de l'agricultura i de la pesca. Per tenir un ministeri amb gent que no hi entén res de les feines de pagès més val no tenir-lo. A defensa i interior s'hi ha cardat en Samora que és gros i té genit. En Feli Butinyà ha estat designat ministre dels esports i la platxeria, amb un pressupost generós perquè pugui fitxar sense manies per l'Atletic Banyoles. En Mastegatatxes, ara que sempre porta una càmara de retratar penjada del coll, se li ha donat a triar entre el ministeri d'economia i el ministeri d'hisenda i, per portar la contrària, ha agafat el ministeri de la dona. El ministeri d'economia es rifarà a la festa de les cases barates al costat d'un pernil i una caixa de xampany i, el més segur és que toqui a n'en Jimmi del Ranxo que és l'únic que sap d'economia en aquest planeta. El ministeri d'hisenda es jugarà amb el joc de la virolla per la fira de Sant Martirià i deixarem que l'ocupi algú que no paga impostos, que en coneixem uns quants. El ministeri de treball serà per un banc de plaça. El ministeri de cultura serà suprimit fins a nova ordre i si hi ha cap persona que demana per ell serà detinguda. El ministeri d'Ensenyament el portarà un vailet de 6 anys que demostri que és el més dolent de la classe, un cop ho hagi suspès tot se'l nomenarà ministrre fins que aprovi alguna cosa. El ministeri de Salut passarà a dir-se Salus Informorum com es coneix a Banyoles això de les bates blanques i s'atorgarà a la primera persona que estornudi al baixant de plaça, serà un ministre rotatiu, el que estornudi passarà el càrrec al primer que es trenqui el fèmur, i aquest a la vegada serà succeit per algú que tingui caspa, i tot seguit un malat de reuma, i anar fent, cada dia tindrà un ministre diferent que és l'única manera de solucionar tot aquest maldecap. A Indústria hi posarem l'avi Oli que ja té preparat el discurs d'investidura i el traje que es posarà. El Gallegu serà col.locat a Exteriors i serà el que portarà les negociacions amb els països forasters (Olot, Girona, Figueres, Monforte, Hernani) El d'Obres Públiques el deixarem en blanc perquè no hi ha ni un duro enlloc. Per últim, el nou govern de Xisca de Gardi ha decidit suprimir la Casa Real i que siguin subsituits pels tres que fan la cavalcata de Banyoles. Ens soriran més baratos, seran més castissos i no haurem de vigilar tant les carteres.

dilluns, 19 de desembre de 2011

La comunitat

Una comunitat és, per damunt de tot, un teixit de solidaritat i d'afecte. Un poble o una vila, com la nostra, és al cap i a la fi una comunitat grossa, amb els seus barris i els seus carrers, les seves fàbriques i les seves escoles. Tots rebem, amb el temps, un munt de coses d'aquesta comunitat i tots n'hem d'estar agraits. Si ens preguntem pel fet de ser de Banyoles, pregunta habitual a Xisca de Gardi, segur que respondrem que és la cosa més sensacional que ens ha passat. Per què? Perquè a Banyoles hem crescut i això ja vol dir moltes coses. Perquè a Banyoles hem après, de la mà de les nostres mares, les primeres paraules en català, i de la mà de tots els vells que ens han envoltat hem après els noms dels recs, de les rieres, de les muntanyes i dels pobles. A Banyoles tenim els amics que amb nosaltres han crescut al costat de pupitres rònecs i respirant estufes més o menys agradables. El pati de les nostres escoles ha estat l'univers on hem après a jugar, i això ha volgut dir que hem après a començar a viure. Aquesta comunitat ens ha guarit quan hem tingut algun tropell: hem anat a Can Fontanet o ens venia la Comadrona Carme Rius a punxar-nos, o els Cortada ens treien algun queixal corcat. Aquesta comunitat ens ha donat de menjar ja sigui amb matèries primeres dels horts de Can Bota o entaulats a la Fonda Comas, a Can Bernat o a la Parra. Aquesta comunitat ha recollit refugiats de guerra: primer van ser els nens austríacs de la primera guerra mundial, després bascos com la meva família o seguint amb la gent de Bòsnia no fa pas gaire anys. Banyoles, la comunitat, ha estat receptiva amb els immigrants que han vingut de mig món per arrelar-se a casa nostra. Banyoles recull, ofereix, estén la mà, fa el possible perquè tots i totes rebem més de la comunitat que no pas donem. La comunitat és un teixit invisible que s'estén des de Mata i arriba fins a Mas Palau i passa per tots i cadascun dels carrers que la formen. La comunitat, aquest col.lectiu poderós, és el màxim patrimoni que tenim, molt per damunt de l'Estany o el Monestir. Ens podrien deportar a tots ben lluny d'aquí i allà on ens portessim duríem aquest nexe fort, travat, enforcat com un forc d'alls dels nostres. Per això avui ens sentim més colpejats i abatuts que mai: perquè han matat despietadament un membre de la nostra comunitat. Perquè tots tenim records que ens lliguen amb Can Reixach, perquè ens sentim ferits per aquestes punyalades fetes amb traïdoria contra una persona que només tractava de tirar endavant el seu negoci. Una espardenyeria senzilla, de tota la vida, enclavada anys i anys en el mateix lloc, en el mateix carrer, a tocar de casa. Qui ha matat la Concepció vivia entre nosaltres i ha rebut molt més de la comunitat del que ell li ha ofert. No valen atenuants ni mandangues: la cosa és així i punt. Xisca de Gardi només demana a tot Banyoles que esmoli la vista, que espavili la memòria, que posi en alerta tots els sentits i que aquesta comunitat immensa i poderosa sigui també la més enorme de les rateres perquè caiguin els criminals. Han tocat a un dels nostres i això no pot quedar així.

En homenatge

Des de Xisca de Gardi volem expressar el més sentit condol i rotund rebuig per la mort d'una persona tan nostrada i estimada com la Concepció Reixach.
Aquest col·lectiu, que ja de per sí s'ha mostrat sempre i de forma incondicional al costat de Banyoles i la seva gent, vol retre homenatge a la Concepció i a la sabateria que regentava, tornant a publicar una entrada del 16 de juny de 2010 del El Comitè d'Orriols que duia per nom, precisament, el d'aquest entrenyable establiment.
Una abraçada i tota la calidesa del món a l'Esteve, en Marc, l'Imma i tota la resta de família Sanmartí-Reixach.
Més que mai, Visca nosaltres i els que son com nosaltres! D.E.P




dimecres 16 de juny de 2010

Calçats Reixach


El Contramestre, el petit de Can Blat de Coure, s'ha personat a Calçats Reixach, la botiga per excel.lència del carrer de l'Església. En Pep havia encarregat espardenyes de veta per passar l'istiu. Què millor que unes bones espardenyes de veta, ventilades i amb sola d'espart, per encarrilar els dies de calorassa i mitdiada. A Calçats Reixach aquestes espardenyes s'han d'encarregar com s'encarrega un moble de part de bo o el quadre d'un bon pintor. En Pep encara va amb números antics, que és com s'ha d'anar, i ell calça un 7. La mestressa ha obert una capsa on hi havia tota un gavadal d'espardenyes i entre elles les que havia encarregat en Pep. L'olor de Calçats Reixach m'ha reportat als temps d'abans, com els números antics de les sabates. Calçats Reixach fa l'olor suau i matisada del calçat per estrenar, de les capses plenes de sabates que en calçar-se despertaran noves i contrastades emocions. Ha començat l'istiu, doncs, en Pep ja té espardenyes de veta que tan serveixen per anar a l'hort, pujar a cavall de la Teisa o ballar una tirada de sardanes. Vet aquí.




Publicat per Comitè d'Orriols a 14:17

1 comentaris:

En Samora ha dit...
Can Reixach... bona gent de part de bo, us ho ben asseguro! Santa Maria és aquella casota que està al costat de Calçats Reixach.
18 de juny de 2010 5:37

dijous, 15 de desembre de 2011

Benvolguts senyors de l'or

Aquest és un missatge per aquella gent que amb molt mal criteri ha deduït que sóc dipositari d’importants quantitats d’or. Senyors, no en tinc ni n’he tingut mai. Gens ni mica, ni gota... Amb prou feines trobaríem una galindaina de color daurat a casa meu. La meu mare una vegada va tenir un anell que ho era, però de vailet, mentre ella rentava plats, li vaig fotre dins la bossa del pa. D’allà va acompanyar un grapat d’engrunes fins les escombraries i ves a saber on para a hores d’ara. O sigui que res de res, els meus pares tampoc en tenen, d’or.
No sé qui va ser l’autor d’una l’afirmació que postula que mitjançant la correspondència, un podia fer-se un retrat prou fidel dels trets característics del seu destinatari. Si és així demano públicament que mai que algú es trobi en disposició de revisar la meva, que em doni el dret a aclarir diversos aspectes. Doncs fent un anàlisi superficial de la propaganda que física o electrònicament rebo, qualsevol podria extreure’n conclusions del tipus: “En Samora és un paio que necessita un allargament de penis i que apart de tenir un cacauet, precisa de la química farmacèutica per fer-lo formar”. Tal lleugeresa deductiva m’amoïna una mica, però res comparat amb el risc de veure’m sorprès per l’atac d’una banda d’ albanokosovars un dia qualsevol a mitjanit, fruït d’errònies conclusions d’haver comprovat que sóc destinatari d’anuncis de compra de Rolex i d’aquesta obsessió persecutòria, que darrerament algú pateix cap a la meva persona, demanant-me que li vengui tot l’or.
Senyors que deixeu paperets el netejaparabrises o als vidres laterals del meu cotxe. Bona gent que ompliu bústia de casa amb les vostres targetes dia si i dia també: No tinc or, i ara com ara no entra en els meus plans adquirir-ne a curt o mig termini. Us garanteixo que mai que en tingui ja us ho faré saber però no confongueu, si us plau, que la gent treu conclusions a tall de boig.

dilluns, 5 de desembre de 2011

De cromos i xocolata

El periodista Joan Ventura en una carta al director a la revista Presencia ha escrit que “molts dels que van viure (feliçment) la infància sense televisor tenim un record entranyable de les hores que vam destinar a les nostres col.leccions de cromos (...) En posar en ordre l’àlbum de cromos, especialment una sèrie sobre els continents del món, que era prou didàctica i ajudava a completar la nostra pobra formació en una època en què als extraescolars no existien per raons econòmiques”. Bé, molt bé per a Ventura i per a tots els que van elaborar el magnífic dossier de la història dels cromos, que a l’avi Oli li ha fet recordar els temps molt més llunyans de la infantesa en els anys trenta del segle passat quan ajudava a la seva mare a empaquetar xocolata Mas al carrer Major de Banyoles on la família Mas hi tenien la fàbrica i vivenda davant per davant de casa.

En Miquel i el seu fill Moisès eren els xocolaters que ens portaven una infinitat de teules de xocolata, paper d’embolicar, paper de plata i cromos. La meva mare treballava per a ells, i en el menjador de la nostra llar hi havia vist tots aquells estris. Assegut al costat de la meva mare contemplava com embolicava les teules de xocolata amb el paper de plata. Al meu davant hi havia una estiba de cromos i la meva feina era de posar-los un per un dintre de cada paquet de xocolata. M’agradava fer-ho perquè podia mirar els “sants” dels cromos, però no em podia pas encantar perquè tot seguit la meva mare havia de plegar el paquet i enganxar-lo amb un llapis de lacre que anava cremant a la flama d’una espelma perquè aquesta es fongués degotant damunt del paper que tancava el paquet amb un cop de tampó damunt del lacre en el que quedava estampada la marca de la xocolata. En el decurs dels temps, la Xocolata Mas esdevingué popular. Els Mas havien començat la seva producció de xocolata l’any 1914. L’elaboració era feta tota a mà, i disposaven d’una mescladora de cilindres, compressora, vibradora i fins i tot una nevera per assecar la xocolata. La fàbrica deixà de produir l’any 1954.

No recordo les col-leccions de cromos que havia posat dintre els paquets de xocolata, però tanmateix vull deixar constància que la mainada col-leccionava els cromos dels Mas, de l’Amatller o de la Torras. D’aquells llunyans temps han restat en el meu record les col-leccions de cromos de Aventuras de Paquito y Carbonilla, El detective Boby i Los inventos modernos (el cinema i l’automòbil). Col.leccionàvem cromos i menjàvem xocolata, però no sabíem pas quina era la més bona. El poeta joliu Joaquim Hostench va escriure: “L’Amatller diu que és la seva, - en Torras no hi vol passar – ni tampoc hi estan conformes – ni en Tremoleda ni en Mas. – Quina és la que té més mèrit? – Quina és la millor?. Ja veuran: - per evitar compromisos – que em portin un ou ferrat”.

L’avi Oli