dilluns, 19 de desembre de 2011

La comunitat

Una comunitat és, per damunt de tot, un teixit de solidaritat i d'afecte. Un poble o una vila, com la nostra, és al cap i a la fi una comunitat grossa, amb els seus barris i els seus carrers, les seves fàbriques i les seves escoles. Tots rebem, amb el temps, un munt de coses d'aquesta comunitat i tots n'hem d'estar agraits. Si ens preguntem pel fet de ser de Banyoles, pregunta habitual a Xisca de Gardi, segur que respondrem que és la cosa més sensacional que ens ha passat. Per què? Perquè a Banyoles hem crescut i això ja vol dir moltes coses. Perquè a Banyoles hem après, de la mà de les nostres mares, les primeres paraules en català, i de la mà de tots els vells que ens han envoltat hem après els noms dels recs, de les rieres, de les muntanyes i dels pobles. A Banyoles tenim els amics que amb nosaltres han crescut al costat de pupitres rònecs i respirant estufes més o menys agradables. El pati de les nostres escoles ha estat l'univers on hem après a jugar, i això ha volgut dir que hem après a començar a viure. Aquesta comunitat ens ha guarit quan hem tingut algun tropell: hem anat a Can Fontanet o ens venia la Comadrona Carme Rius a punxar-nos, o els Cortada ens treien algun queixal corcat. Aquesta comunitat ens ha donat de menjar ja sigui amb matèries primeres dels horts de Can Bota o entaulats a la Fonda Comas, a Can Bernat o a la Parra. Aquesta comunitat ha recollit refugiats de guerra: primer van ser els nens austríacs de la primera guerra mundial, després bascos com la meva família o seguint amb la gent de Bòsnia no fa pas gaire anys. Banyoles, la comunitat, ha estat receptiva amb els immigrants que han vingut de mig món per arrelar-se a casa nostra. Banyoles recull, ofereix, estén la mà, fa el possible perquè tots i totes rebem més de la comunitat que no pas donem. La comunitat és un teixit invisible que s'estén des de Mata i arriba fins a Mas Palau i passa per tots i cadascun dels carrers que la formen. La comunitat, aquest col.lectiu poderós, és el màxim patrimoni que tenim, molt per damunt de l'Estany o el Monestir. Ens podrien deportar a tots ben lluny d'aquí i allà on ens portessim duríem aquest nexe fort, travat, enforcat com un forc d'alls dels nostres. Per això avui ens sentim més colpejats i abatuts que mai: perquè han matat despietadament un membre de la nostra comunitat. Perquè tots tenim records que ens lliguen amb Can Reixach, perquè ens sentim ferits per aquestes punyalades fetes amb traïdoria contra una persona que només tractava de tirar endavant el seu negoci. Una espardenyeria senzilla, de tota la vida, enclavada anys i anys en el mateix lloc, en el mateix carrer, a tocar de casa. Qui ha matat la Concepció vivia entre nosaltres i ha rebut molt més de la comunitat del que ell li ha ofert. No valen atenuants ni mandangues: la cosa és així i punt. Xisca de Gardi només demana a tot Banyoles que esmoli la vista, que espavili la memòria, que posi en alerta tots els sentits i que aquesta comunitat immensa i poderosa sigui també la més enorme de les rateres perquè caiguin els criminals. Han tocat a un dels nostres i això no pot quedar així.