dissabte, 28 de gener de 2012

Què se n'ha fet d'en Miquel Vidal i Roura?

Remenant papers esbarriats he trobat unes pàgines en les que hi ha una entrevista a Miquel Vidal Roura que no sé per quins motius no es va publicar en el seu temps a la Revista de Banyoles. M’he fet un tip de xatejar per Internet i no hi ha manera de que em surti aquest “artista” del Pla de l’Estany que ja fa molts anys va desaparèixer de Banyoles. Qui és en Miquel Vidal Roura?. Repassem les meves notes esbarriades: Va néixer a l’any 1956 a Banyoles. Va anar a l’escola de la Vila i va tenir de mestres a Benet Tarradas, Compte i Ribas. A Usall va ser escolà amb mossèn Compte. Va jugar a futbol a la penya d’en Sidru i amb Bombes Espa, amb Joan Solana d’entrenador. Era en l’època forta de les penyes infantils, quan es va inaugurar el nou Estadi. Va tenir pànic en les classes d’Albert Stofberg al Club Natació que segons digué el feien posar histèric. Li agradava el futbol, el dibuix, i en matemàtiques era un vertader desastre. La nota era sempre un zero com una casa. El seu pare (un pagès de Crespià) deia que el seu noi era un “despistat”. Es va cansar d’estudiar, i es va posar a treballar de mecànic al garatge Oller. El 1971 amb els seus pares, anà a viure a Girona, i allí va fer el que realment li agradava: estudiar belles arts, atletisme. Treballà de mecànic a la Seat. Fa la “mili” a Ceuta. Se’n riu de l’uniforme i troba absurd tot el que allí fa. Acabada la mili torna al treball, però no li agrada, llença la caixa d’eines i es posa a vendre calculadores i màquines d’escriure. Vol conèixer món. Té vocació artística. Per primera vegada apareix en públic seguint els Carnavals de la província. Va als concursos de balls. Crea un personatge, Speedy Gonzalez acompanyat d’un ninot. És l’època del rock and roll. Diu que és feliç. “La gent es diverteix i jo també”, afirma. En un concurs televisiu el refusen. Li ve la febre d’en Travolta. Diu que allò li provocà el “chispazo”. Recorre campings i discoteques per la Costa Brava. I allí comença la seva “vena artística”. És El gran Michel. No funciona i el canvia per Michael Coppello. Se’n va a Puerto Rico. I a Miami. Ha de vendre “chorizos españoles”. Se’n va a l’Equador carregat amb quatre maletes. Torna a fer de mecànic, però se n’atipa. Fa paròdies en festes particulars i en unes mansions “increibles”, segons ell. A Quito es presenta a un programa de televisió en directe. Actua en discoteques. Dels diners que fa se’n va a Panamà. Treballa amb la Rocío Durcal. La crítica el deixa bé. En una columna d’un diari paraguià, un amic s’inventa que Michael Coppello “está empeñado en casarse con una panameña dieciochoañera que tiene que ser rica y muy bella. Espera respuesta en el Hotel América”. Té una infinitat de visites i trucades. A Panamà tenen èxit els seus shows que cobra en dòlars. “Qualsevol cobri en sucres o soles!”, diu. Fa alguns diners per poder tornar a Catalunya i passa unes bones vacances. A Barcelona i a Madrid actua en boites i discoteques. Retorna a Amèrica. El 1986, a Miami actua amb el nom de Dino Vidal a la sala d’un restaurant de cinc estrelles en un espectacle titulat “Les Violins”. Fa un número imitant a Popeye, el d’un escultor italià modelant a Adam i Eva, el d’un presoner d’Alcatraz i el d’un pobre mag que passa gana i no n’encerta ni una. Però fa gràcia, molta gràcia!. Prepara shows. Obté grans èxits en una paròdia de “Cantant sota la pluja” amb la veu original de Gene Kelly i amb dos paraigües a l’inrevés. I es fa un tip de representar “La muñeca hinchable”, en record d’una cançó de la Mondragon. Imita a Adriano Celentano. És la seva il.lusió!. En les entrevistes acostuma a dir que la seva inspiració va néixer a la vora de l’estany de Banyoles: “L’estany m’ha inspirat tota la meva bogeria”, diu. I afegeix “Ser banyolí és important, i ser català encara més. Els catalans em tenen molt de respecte”. Retreu sempre a Pau Casals, a Dalí, Cugat I Charlie Rivel. “Els Catalans han fet història”. I això l’anima. Ha actuat a la televisió peruana, en cabarets, en revistes musicals i en teatre. I a Hollywood va actuar en la pel.licula d’Adrian Lyne “Una proposició indecent”. Vaig veure la pel.licula i no sortia enlloc. Vaig tornar-la a veure a la tele i em va semblar que era aquell noi que es veia d’esquenes clavant un pal d’una bústia de Correus a l’entrada de la mansió d’en Robert Redford. I ja està!, ja he perdut la pista.
En Miquel Vidal deu tenir ara uns 55 anys. Encara canta i balla per les Amèriques aquest banyolí?. Que fa i on és en Miquel Vidal?. Si encara segueix actuant seria bo que es deixés caure per Banyoles. A l’escenari del Municipal o de l’Ateneu podria obrir les seves quatre maletes amb els fòtils del seu atrezzo de trastos màgics per treure i desplegar els seus paraigües desbranillats cantant sota la pluja.

L’avi Oli.

dissabte, 21 de gener de 2012

El camp d'aviació de Canaleta

Un article de Jaume Fàbrega a Revista de Banyoles m’ha fet recordar la meva infantesa quan amb la meva mare anàvem gairebé tots els dies d’hivern a casa dels avis per escalfar-nos davant del foc a terra. A un costat del foc hi havia el banc alt amb respatller que en deien l’escon, i allí s’hi asseia l’avi que quan veia que hi érem tots començava a desgranar les denes del rosari que l’acabava a cops de cap mig endormiscat. Un cop acabat el rosari començàvem a fer torrades. Tots els que ens aplegàvem en aquell gran menjador-cuina de can Coll del carrer Nou esperàvem aquell moment. Despenjàvem l’olla del foc per tenir més espai per posar-hi les llesques de pa blanc i des d’allí, assegut en una llarga pedra que feia de banc anava vigilant que les llesques s’anessin torrant.
Érem tota una colla els de la família de can Coll del carrer Nou. L’avi ens contava dotzenes de vegades la “seva història de l’avió”, quan des del camp que menava sota can Puig va veure “terrissà” un avió. I ens deia que l’aviador va baixar i se li va acostar amb un mapa a la mà. No entenia pas el que deia aquell home que “xapurrava” un llenguatge estrany. “Va començar a venir gent cap al meu camp. Tots venien a veure l’avió. Carrabiners i guàrdies civils, i fins i tot els guàrdies municipals, l’Antonio i el Terrisser. “Aneu a buscar la Berta de can Teixidor del Terme que potser l’entendrà”. (La Berta Zeilinger era una noia austríaca que fugint de la Primera Guerra Mundial van acollir els del mas de can Brugada). I va ser la Berta qui va poder parlar amb l’aviador: “Diu que va a Barcelona a portar unes capses de llapissos Faber per a l’exposició, i vol saber on és, que s’ha perdut i es pensa que és a Perpinyà”. “Sou a Banyoles, que no heu vist l’estany des d’allà dalt?”. L’avioneta estava espatllada. L’avi deia: “És clar, a qui se li acudeix d’aterrisà” a un camp amb tantes terrosses, sense llaurar?”. Uns mecànics de can Pandai del carrer de Girona van “arreglar” l’avió. Van ser molt trempats!. Quina expectació per veure envolar l’avió! Mig Banyoles hi era. Puja l’aviador, arranca el motor. “Alerta a l’hèlice!. No us hi acosteu que us pot tallar el cap!”. Tothom fuig espantat. L’avioneta s’envola, frega un arbre de la riera de Canaleta, i plafff!! Se’n va de trompis a l’altre costat de la riera. Tots van a veure que ha passat. L’aviador baixa, tranquil. N’ha sortit viu. Tothom riu. Ha, ha,ha!. Els de can Pandai s’emporten peces de l’avioneta per arreglar-les. L’aviador ha d’esperar que li donin ordres des del seu país per saber el que ha de fer. De moment, que s’esperi. Passa una setmana a Banyoles a cos de rei. Tothom el convida. També l’avi Coll. “Recoi, quin golafre!” –ens diu contant la seva història vora del foc. “Ens va deixar mig rebost buit!”.
Al cap d’una setmana s’emporten les restes de l’avió en un camió. L’aviador dóna les gràcies als que l’han convidat. L’avi Coll ens deia que ho recordava tot. I que és veritat. “Hi ha retratus que hi surten tots: l’aviador, els carrabiners, els mecànics. Tothom “menus” jo. Ara del meu camp de Canaleta, els de la família ja en diem “el camp d’aviació de can Coll del carrer Nou”.
-Deixa’t de mandangues –li diu l’àvia- i vigila les torrades. Porta les tomates i els alls.Fregades amb all són molt bones. – Acosta’t, vora del foc, Martirià. I vina a menjar la torrada per agafar “alivio”, que després ens tocaràs una sardana.
En Martirià Font era el nét de Bordils que estudiava música a Banyoles. A casa dels avis hi feia vida. En Martirià tenia el piano a un costat del menjador, lluny del foc a terra. En acabat el sopar es posava a tocar la “Llevantina” i “El saltiró de la cardina” i jo l’acompanyava cantant. Durant la seva estada a casa dels avis em donava lliçons de piano i vaig aprendre a tocar les tecles del do, do, do, mi fa sol, re sol del “Xiribic, pom pom dels Pastorets. Llavors va venir la guerra, i en Martirià va marxar cap a Torroella de Montgrí. Si s’hagués quedat a Banyoles, avui jo ja seria un músic jubilat. Dels seus records d’infantesa en guardo els records del Xiribic pom pom dels Pastorets. I a l’escenari del teatre Municipal, en els dies nadalencs, cada any ho retrec i ho tinc present tocant les tecles del piano de l’Ultano Gómez:
Do, do, do...mi fa sol, mi fa sol re sol. Xiribic, xiribic, pom pom!

L’avi Oli

dijous, 12 de gener de 2012

Dimiteixo

Xisca de Gardi m’ha assignat el càrrec de ministre d’Indústria. Juro amb la mà posada en el full mig esparracat de la biblia xiscagardiana que no puc acceptar aquest càrrec ja que no entenc ni papa de la indústira de la nostra ciutat, si bé puc assegurar que en el meu treball de pedalador ciclista vaig poder ficar-me durant molts anys dintre tots els despatxos de les indústries banyolines, ja que la meva feina era la d’asseure’m cada dia davant de molts gerents industrials perquè em signessin papers bancaris. M’explico:
En el meu quefer diari començava el meu itinerari entrant al despatx de Chocolates Torras, on en Joan de les Corbates em lliurava els papers amb flaire xocolatera signats pel seu amo de ferro.
En el mateix carrer –Alvarez de Castro- entrava al despatx de Bombas Espa, que encara tenia flaire de l’antiga Xocolata Ametller.
En el despatx de can Xaló, ens trobàvem sovint amb altres bancaris com l’ Alemany, en Barraca i en Mañoses, esperant asseguts que ens toqués el torn mentre oloràvem els sacs de garrofes acabats de desembarcar al port de Barcelona.
Al carrrer Pare Claret em ficava a l’oficina de la fàbrica de Les Saques, i mentre complia amb la meva feina de cobrador bancari aprofitava el temps per parlar amb Miquel Vilanova que m’explicava els nous trucs que havia inventat per fer Els Pastorets al teatre del Catòlics.
A can Silet de les carreteres em presentava davant les finestretes on treia el cap en Pitu Duran, qui després de fer la feina, em treia de la butxaca un paperet del diari Los Sitios que deia que ell, jugant a baloncestu era “el mejor encestador de la provincia”.
A can Trull, era en Quimet Romans el que treia el cap per la finestreta, dient-me si el diumenge vinent podria fer d’apuntador al teatre dels Catòlics.
Pujant pel carrer de Girona em ficava a la fàbrica de l’Esquinça-Gorres que era l’amo del ram de la pell darrera els barrots de ferro de la seva fàbrica.
A “Curtidos y Charolinas Turró”, em rebia el que havia de ser alcalde et in saecula secolurum.
A can Nap, travessant, ensumant i trepitjant ruscla, arribava al despatx on em feien seure davant d’una taula mentre repassaven factures, i jo mirava el terra sense poder aguantar-me el riure en veure aquell senyor grassonet i curt d’estatura que no tocava de peus a terra.
A la fàbrica de can Franch, m’asseia i contemplava en Tis i en Tago carregats de guants.
A la de can Prat de davant la font del carrer de Girona, mentre esperava contemplava per la finestreta -en els dies de mercat- com els pagesos entraven, carregats de cistells, a fer el toc a l’hostal del davant.
A can Boix baster, mentre em pagaven, m’havia d’arraconar perquè sortia la burra de l’estable travessant l’obrador.
A can Juncà, en una raconada del capdamunt del carrer de Guèmol,- al costat de can Carreras de les caixes de fusta-, em presentava davant de dos dels germans que remenaven una monumental perola de cola fent les primeres gelatines.
Al molí de can Pararols em feien esperar fins que acabaven de moldre.
I a can Silet de les bigues i rajoles acabava el meu recorregut per les indústries i comerços banyolins , dels que me n’he deixat més de la meitat perquè ja em fan plorar tants de records antics.
Ja veieu, doncs, senyors de Xisca de Gardi, que no puc acceptar el càrrec de ministre d’Indústria perquè les llàgrimes em caurien dels ulls en pensar amb tantes indústries desaparegudes. Indústries que jo he conegut només a través de despatxos i finestretes. Poseu-me, si us plau, en un altre ministeri. Per exemple, el d’Esports, ja que durant anys i panys vaig fer-me un tip de pedalar en bicicleta per anar a emprenyar tots els comerços i indústries banyolines.
Pel meu recorregut diari per tots els carrers de la ciutat en bicicleta bancària, res no m’hauria fet més feliç que se m’hagués concedit un dels premis que més he aspirat: el de millor esportista banyolí. Només per demanar aquest guardó podria acceptar la cartera d’esports de Xisca de Gardi. És aquesta la que em pertoca.
Vtre, affmm.i molt il.lustre s.s. Signat: Avi Oli