dijous, 12 de gener de 2012

Dimiteixo

Xisca de Gardi m’ha assignat el càrrec de ministre d’Indústria. Juro amb la mà posada en el full mig esparracat de la biblia xiscagardiana que no puc acceptar aquest càrrec ja que no entenc ni papa de la indústira de la nostra ciutat, si bé puc assegurar que en el meu treball de pedalador ciclista vaig poder ficar-me durant molts anys dintre tots els despatxos de les indústries banyolines, ja que la meva feina era la d’asseure’m cada dia davant de molts gerents industrials perquè em signessin papers bancaris. M’explico:
En el meu quefer diari començava el meu itinerari entrant al despatx de Chocolates Torras, on en Joan de les Corbates em lliurava els papers amb flaire xocolatera signats pel seu amo de ferro.
En el mateix carrer –Alvarez de Castro- entrava al despatx de Bombas Espa, que encara tenia flaire de l’antiga Xocolata Ametller.
En el despatx de can Xaló, ens trobàvem sovint amb altres bancaris com l’ Alemany, en Barraca i en Mañoses, esperant asseguts que ens toqués el torn mentre oloràvem els sacs de garrofes acabats de desembarcar al port de Barcelona.
Al carrrer Pare Claret em ficava a l’oficina de la fàbrica de Les Saques, i mentre complia amb la meva feina de cobrador bancari aprofitava el temps per parlar amb Miquel Vilanova que m’explicava els nous trucs que havia inventat per fer Els Pastorets al teatre del Catòlics.
A can Silet de les carreteres em presentava davant les finestretes on treia el cap en Pitu Duran, qui després de fer la feina, em treia de la butxaca un paperet del diari Los Sitios que deia que ell, jugant a baloncestu era “el mejor encestador de la provincia”.
A can Trull, era en Quimet Romans el que treia el cap per la finestreta, dient-me si el diumenge vinent podria fer d’apuntador al teatre dels Catòlics.
Pujant pel carrer de Girona em ficava a la fàbrica de l’Esquinça-Gorres que era l’amo del ram de la pell darrera els barrots de ferro de la seva fàbrica.
A “Curtidos y Charolinas Turró”, em rebia el que havia de ser alcalde et in saecula secolurum.
A can Nap, travessant, ensumant i trepitjant ruscla, arribava al despatx on em feien seure davant d’una taula mentre repassaven factures, i jo mirava el terra sense poder aguantar-me el riure en veure aquell senyor grassonet i curt d’estatura que no tocava de peus a terra.
A la fàbrica de can Franch, m’asseia i contemplava en Tis i en Tago carregats de guants.
A la de can Prat de davant la font del carrer de Girona, mentre esperava contemplava per la finestreta -en els dies de mercat- com els pagesos entraven, carregats de cistells, a fer el toc a l’hostal del davant.
A can Boix baster, mentre em pagaven, m’havia d’arraconar perquè sortia la burra de l’estable travessant l’obrador.
A can Juncà, en una raconada del capdamunt del carrer de Guèmol,- al costat de can Carreras de les caixes de fusta-, em presentava davant de dos dels germans que remenaven una monumental perola de cola fent les primeres gelatines.
Al molí de can Pararols em feien esperar fins que acabaven de moldre.
I a can Silet de les bigues i rajoles acabava el meu recorregut per les indústries i comerços banyolins , dels que me n’he deixat més de la meitat perquè ja em fan plorar tants de records antics.
Ja veieu, doncs, senyors de Xisca de Gardi, que no puc acceptar el càrrec de ministre d’Indústria perquè les llàgrimes em caurien dels ulls en pensar amb tantes indústries desaparegudes. Indústries que jo he conegut només a través de despatxos i finestretes. Poseu-me, si us plau, en un altre ministeri. Per exemple, el d’Esports, ja que durant anys i panys vaig fer-me un tip de pedalar en bicicleta per anar a emprenyar tots els comerços i indústries banyolines.
Pel meu recorregut diari per tots els carrers de la ciutat en bicicleta bancària, res no m’hauria fet més feliç que se m’hagués concedit un dels premis que més he aspirat: el de millor esportista banyolí. Només per demanar aquest guardó podria acceptar la cartera d’esports de Xisca de Gardi. És aquesta la que em pertoca.
Vtre, affmm.i molt il.lustre s.s. Signat: Avi Oli