dissabte, 21 de gener de 2012

El camp d'aviació de Canaleta

Un article de Jaume Fàbrega a Revista de Banyoles m’ha fet recordar la meva infantesa quan amb la meva mare anàvem gairebé tots els dies d’hivern a casa dels avis per escalfar-nos davant del foc a terra. A un costat del foc hi havia el banc alt amb respatller que en deien l’escon, i allí s’hi asseia l’avi que quan veia que hi érem tots començava a desgranar les denes del rosari que l’acabava a cops de cap mig endormiscat. Un cop acabat el rosari començàvem a fer torrades. Tots els que ens aplegàvem en aquell gran menjador-cuina de can Coll del carrer Nou esperàvem aquell moment. Despenjàvem l’olla del foc per tenir més espai per posar-hi les llesques de pa blanc i des d’allí, assegut en una llarga pedra que feia de banc anava vigilant que les llesques s’anessin torrant.
Érem tota una colla els de la família de can Coll del carrer Nou. L’avi ens contava dotzenes de vegades la “seva història de l’avió”, quan des del camp que menava sota can Puig va veure “terrissà” un avió. I ens deia que l’aviador va baixar i se li va acostar amb un mapa a la mà. No entenia pas el que deia aquell home que “xapurrava” un llenguatge estrany. “Va començar a venir gent cap al meu camp. Tots venien a veure l’avió. Carrabiners i guàrdies civils, i fins i tot els guàrdies municipals, l’Antonio i el Terrisser. “Aneu a buscar la Berta de can Teixidor del Terme que potser l’entendrà”. (La Berta Zeilinger era una noia austríaca que fugint de la Primera Guerra Mundial van acollir els del mas de can Brugada). I va ser la Berta qui va poder parlar amb l’aviador: “Diu que va a Barcelona a portar unes capses de llapissos Faber per a l’exposició, i vol saber on és, que s’ha perdut i es pensa que és a Perpinyà”. “Sou a Banyoles, que no heu vist l’estany des d’allà dalt?”. L’avioneta estava espatllada. L’avi deia: “És clar, a qui se li acudeix d’aterrisà” a un camp amb tantes terrosses, sense llaurar?”. Uns mecànics de can Pandai del carrer de Girona van “arreglar” l’avió. Van ser molt trempats!. Quina expectació per veure envolar l’avió! Mig Banyoles hi era. Puja l’aviador, arranca el motor. “Alerta a l’hèlice!. No us hi acosteu que us pot tallar el cap!”. Tothom fuig espantat. L’avioneta s’envola, frega un arbre de la riera de Canaleta, i plafff!! Se’n va de trompis a l’altre costat de la riera. Tots van a veure que ha passat. L’aviador baixa, tranquil. N’ha sortit viu. Tothom riu. Ha, ha,ha!. Els de can Pandai s’emporten peces de l’avioneta per arreglar-les. L’aviador ha d’esperar que li donin ordres des del seu país per saber el que ha de fer. De moment, que s’esperi. Passa una setmana a Banyoles a cos de rei. Tothom el convida. També l’avi Coll. “Recoi, quin golafre!” –ens diu contant la seva història vora del foc. “Ens va deixar mig rebost buit!”.
Al cap d’una setmana s’emporten les restes de l’avió en un camió. L’aviador dóna les gràcies als que l’han convidat. L’avi Coll ens deia que ho recordava tot. I que és veritat. “Hi ha retratus que hi surten tots: l’aviador, els carrabiners, els mecànics. Tothom “menus” jo. Ara del meu camp de Canaleta, els de la família ja en diem “el camp d’aviació de can Coll del carrer Nou”.
-Deixa’t de mandangues –li diu l’àvia- i vigila les torrades. Porta les tomates i els alls.Fregades amb all són molt bones. – Acosta’t, vora del foc, Martirià. I vina a menjar la torrada per agafar “alivio”, que després ens tocaràs una sardana.
En Martirià Font era el nét de Bordils que estudiava música a Banyoles. A casa dels avis hi feia vida. En Martirià tenia el piano a un costat del menjador, lluny del foc a terra. En acabat el sopar es posava a tocar la “Llevantina” i “El saltiró de la cardina” i jo l’acompanyava cantant. Durant la seva estada a casa dels avis em donava lliçons de piano i vaig aprendre a tocar les tecles del do, do, do, mi fa sol, re sol del “Xiribic, pom pom dels Pastorets. Llavors va venir la guerra, i en Martirià va marxar cap a Torroella de Montgrí. Si s’hagués quedat a Banyoles, avui jo ja seria un músic jubilat. Dels seus records d’infantesa en guardo els records del Xiribic pom pom dels Pastorets. I a l’escenari del teatre Municipal, en els dies nadalencs, cada any ho retrec i ho tinc present tocant les tecles del piano de l’Ultano Gómez:
Do, do, do...mi fa sol, mi fa sol re sol. Xiribic, xiribic, pom pom!

L’avi Oli