dissabte, 28 de gener de 2012

Què se n'ha fet d'en Miquel Vidal i Roura?

Remenant papers esbarriats he trobat unes pàgines en les que hi ha una entrevista a Miquel Vidal Roura que no sé per quins motius no es va publicar en el seu temps a la Revista de Banyoles. M’he fet un tip de xatejar per Internet i no hi ha manera de que em surti aquest “artista” del Pla de l’Estany que ja fa molts anys va desaparèixer de Banyoles. Qui és en Miquel Vidal Roura?. Repassem les meves notes esbarriades: Va néixer a l’any 1956 a Banyoles. Va anar a l’escola de la Vila i va tenir de mestres a Benet Tarradas, Compte i Ribas. A Usall va ser escolà amb mossèn Compte. Va jugar a futbol a la penya d’en Sidru i amb Bombes Espa, amb Joan Solana d’entrenador. Era en l’època forta de les penyes infantils, quan es va inaugurar el nou Estadi. Va tenir pànic en les classes d’Albert Stofberg al Club Natació que segons digué el feien posar histèric. Li agradava el futbol, el dibuix, i en matemàtiques era un vertader desastre. La nota era sempre un zero com una casa. El seu pare (un pagès de Crespià) deia que el seu noi era un “despistat”. Es va cansar d’estudiar, i es va posar a treballar de mecànic al garatge Oller. El 1971 amb els seus pares, anà a viure a Girona, i allí va fer el que realment li agradava: estudiar belles arts, atletisme. Treballà de mecànic a la Seat. Fa la “mili” a Ceuta. Se’n riu de l’uniforme i troba absurd tot el que allí fa. Acabada la mili torna al treball, però no li agrada, llença la caixa d’eines i es posa a vendre calculadores i màquines d’escriure. Vol conèixer món. Té vocació artística. Per primera vegada apareix en públic seguint els Carnavals de la província. Va als concursos de balls. Crea un personatge, Speedy Gonzalez acompanyat d’un ninot. És l’època del rock and roll. Diu que és feliç. “La gent es diverteix i jo també”, afirma. En un concurs televisiu el refusen. Li ve la febre d’en Travolta. Diu que allò li provocà el “chispazo”. Recorre campings i discoteques per la Costa Brava. I allí comença la seva “vena artística”. És El gran Michel. No funciona i el canvia per Michael Coppello. Se’n va a Puerto Rico. I a Miami. Ha de vendre “chorizos españoles”. Se’n va a l’Equador carregat amb quatre maletes. Torna a fer de mecànic, però se n’atipa. Fa paròdies en festes particulars i en unes mansions “increibles”, segons ell. A Quito es presenta a un programa de televisió en directe. Actua en discoteques. Dels diners que fa se’n va a Panamà. Treballa amb la Rocío Durcal. La crítica el deixa bé. En una columna d’un diari paraguià, un amic s’inventa que Michael Coppello “está empeñado en casarse con una panameña dieciochoañera que tiene que ser rica y muy bella. Espera respuesta en el Hotel América”. Té una infinitat de visites i trucades. A Panamà tenen èxit els seus shows que cobra en dòlars. “Qualsevol cobri en sucres o soles!”, diu. Fa alguns diners per poder tornar a Catalunya i passa unes bones vacances. A Barcelona i a Madrid actua en boites i discoteques. Retorna a Amèrica. El 1986, a Miami actua amb el nom de Dino Vidal a la sala d’un restaurant de cinc estrelles en un espectacle titulat “Les Violins”. Fa un número imitant a Popeye, el d’un escultor italià modelant a Adam i Eva, el d’un presoner d’Alcatraz i el d’un pobre mag que passa gana i no n’encerta ni una. Però fa gràcia, molta gràcia!. Prepara shows. Obté grans èxits en una paròdia de “Cantant sota la pluja” amb la veu original de Gene Kelly i amb dos paraigües a l’inrevés. I es fa un tip de representar “La muñeca hinchable”, en record d’una cançó de la Mondragon. Imita a Adriano Celentano. És la seva il.lusió!. En les entrevistes acostuma a dir que la seva inspiració va néixer a la vora de l’estany de Banyoles: “L’estany m’ha inspirat tota la meva bogeria”, diu. I afegeix “Ser banyolí és important, i ser català encara més. Els catalans em tenen molt de respecte”. Retreu sempre a Pau Casals, a Dalí, Cugat I Charlie Rivel. “Els Catalans han fet història”. I això l’anima. Ha actuat a la televisió peruana, en cabarets, en revistes musicals i en teatre. I a Hollywood va actuar en la pel.licula d’Adrian Lyne “Una proposició indecent”. Vaig veure la pel.licula i no sortia enlloc. Vaig tornar-la a veure a la tele i em va semblar que era aquell noi que es veia d’esquenes clavant un pal d’una bústia de Correus a l’entrada de la mansió d’en Robert Redford. I ja està!, ja he perdut la pista.
En Miquel Vidal deu tenir ara uns 55 anys. Encara canta i balla per les Amèriques aquest banyolí?. Que fa i on és en Miquel Vidal?. Si encara segueix actuant seria bo que es deixés caure per Banyoles. A l’escenari del Municipal o de l’Ateneu podria obrir les seves quatre maletes amb els fòtils del seu atrezzo de trastos màgics per treure i desplegar els seus paraigües desbranillats cantant sota la pluja.

L’avi Oli.

1 comentari:

jaume ha dit...

Encara volta per Banyoles
però es fa dir un altre nom, nino.. noseque