dissabte, 25 de febrer de 2012

Anècdotes i tipus banyolins (I)

N’hi ha per escriure un llibre d’anècdotes de personatges banyolins. Ja s’ha escrit el de la persona de Montserrat Lavall, però en la meva llibreta n’hi tinc anotades algunes més que potser l’amic Josep Maria Massip no les ha deixades escrites. En trobarem algunes més en aquesta barrija.barreja que transcric. Però hi ha altres tipus. De les anècdotes que m’han contat val la pena donar-hi un cop d’ull:

En Joaquim Palmada, prolífic compositor del carrer de Sant Martirià i germà de l’encara més productiu Rossend, en un àpat de pit i cuixa gallinària que celebraven els músics banyolins sota una arbreda ombrívola en ple estiu, mentre estava a punt de queixalar la dolça i revinguda cuixeta es va quedar amb la boca oberta al sentir el soroll d’un aeroplà. En mirar enlaire assenyalà l’avió amb la cuixa de pollastre que tenia a la mà, mentre al seu costat, un gos que tenia la vista fixa en la flairosa carn, amb un salt prodigiós atrapà la cuixa que s’emportà corrent esperitat per anar a mossegar-la sota d’un arbre. Ara, quan alguna vegada escolto la sardana de Joaquim Palmada, “Sota d’un salze” només veig córrer aquell gos emportant-se la dolça cuixa que tant “enxalivava” el compositor.

En Taneta, un noi tímid, encantat i cara rodó, treballava al taller de mecànic de can Geli, al carrer de la Canal. Un encarregat li gastà una broma dient-li que anés a can Ceba (taller de fusteria al carrer de Santa Maria) i que els digués que “de part d’en Geli els deixés el nivell de nivellar teulats”. En retornar al taller, en Taneta digué al seu amo que li havien dit que no en tenien, i en Geli li respongué rient: “T’he dit el nivell de “desnivellar” teulats”.

En Cisó, barbut, boterut i molsut de llavi era un músic que tocava el fiscorn. Vivia al costat de casa, al carrer major. Un dels records més llunyans que en tinc és que em portava dintre la cuina de casa seva, em feia asseure en una cadira i em tocava el fiscorn. Jo me l’escoltava embadalit. Feia molts de galls, però a mi m’agradava veure’ com tocava aquella trompetassa mentre se li inflaven les galtes. Més tard vaig saber que en Cisó havia tocat a l’orquestra del teatre Liceu de Barcelona. El seu gendre era confiter. Van posar una botiga – La Palma- al costat de la ferreteria de can Saguer.

A en Joan Surribas tothom el coneixia con en Belèm. Era un home gros, reposat i sorneguer, propietari de la fàbrica Industrial Harino-Aceitera. Un dia va dir a un treballador de la fàbrica: “Quan et casis et regalaré el vestit de nuvi”. Al cap d’uns mesos, el treballador va plegar de la fàbrica. I uns anys després, en trobar un amic li feu passar l’encàrrec del seu antic amo: “Digues a en Belèm que ara em casaré, i recorda-li que em va dir que em regalaria el vestit de nuvi”. Aquest així ho transmetré, i la resposta fou aquesta: “En Belèm m’ha dit que és veritat, però que et digués si el vols amb armilla o sense armilla”.

En els anys trenta del segle passat, en el cafè de can Xampinya servien el “Boquen”. Eren unes gotes d’anís que les posaven a les tasses de cafè amb una mena de setrill que deixava anar un rajolí de licor. El client cridava al cambrer dient. “Boquen!”, i aquest anava a la taula del client a abocar-li les gotes de licor al cafè. Els crits de “Boqueeen!!” se sentien per tot el local, especialment en els dies de festa major.

En Llorenç Oliva, havia estat un paleta capviu, remirat i de caminar eixarrancat que en els dies de mercat ajudava a servir porcions a la taverna del seu cunyat de can Bernat. Un dia que estrenava una moto va dir a la seva dona ,Montserrat Llinàs, modista- que pugés a darrera seu. Ell arrancà i la seva muller caigué de cul a la plaça. En Llorenç no s’adonà que havia perdut la dona fins que arribà a Esponellà. Aquell dia, el pescador Llorenç no pogué llençar l’ham al riu Fluvià-. En Llorenç, quan parlava, a voltes es feia un embolic amb les frases. Quan a can Bernat demanava el bloc de notes, solia dir “el not de bloques”. El seu fill, el professor poeta i traductor Salvador Oliva, avui pot riure d’aquestes anècdotes del seu pare.

L’avi Oli