dissabte, 25 de febrer de 2012

Ara o mai

M'escriu l'avi Oli i em pregunta on sóc. És difícil contestar-li de la mateixa manera que costa arreplegar una sagrantana quan va lleugera i l'estira el sol de primavera. El cas és que sóc a tot arreu i no sóc enlloc. He escrit, en aquests mesos, tant sobre Banyoles i sobre la seva comarcada que he quedat eixut. I que vinguin els de les deus i que vingui qui sigui per arreglar aquest desordre. Però, en el fons, tot i reposar, i tot el neguit que tinc sé, prou bé, que l'avi Oli vigila el nostre rem. I amb això n'hi prou. Si deixes l'hort, i te'n vas a córrer-la, i queda la vinya guardada per un home bo, per un de part de bo, per una ploma de campionat, per algú que sap què fer amb els mots i tot el que sigui, ja estàs tranquil. Que tornaré, això ja en poden estar segurs els meus creditors, i que ho faré amb tota la prosopeia, i la mandanga, i el que faci falta. Que la culpa sempre serà d'en Samora, i que, en el seu defecte, ho serà de l'alcalde Morgat. I que no oblideu la màxima, o la consigna, que visca nosaltres i els que són com nosaltres. Que sempre serem catalans, a sang, ferro i foc, i que només tenim un propòsit, no malmetre aquesta llengua que ens va donar la mare, i que ella va rebre, pacientment, de la seva, i així, fins a molts de segles. I que no descansarem, fills meus, fins que la pàtria sigui lliure de tant de saquejador i tant de botxí. Que Pau Claris devia ser de Banyoles, i el General Moragues de Mata, i que tots i cadascun dels que els han seguit si no eren de la nostra comarca, poc se li'n faltava. Seguirem endavant perquè és l'únic que hem après en aquests tres-cents anys de resistència. Ara o mai, xiscagardians. Que vol dir, senzillament, ara o mai, Catalunya.