dissabte, 4 de febrer de 2012

Cinema còmic

Remenant com faig cada dia pels meus papers esbarriats he trobat una notícia d’ara fa 25 anys que diu que TVE va començar un cicle cinematogràfic consagrat als germans Marx, però en la més pura tradició de l’humor anàrquic d’aquests còmics. Ja, uns anys abans, havia revisat la filmografia de Harold Lloyd, Buster Keaton i Jacques Tati prosseguint amb una recuperació dels grans clàssics del cinema còmic amb uns personatges que esdevindrien decisius en la transició del cine mut a un cinema sonor del que posteriorment se’n beneficiarien altres.
Ara això ja no es fa. El cinema clàssic de l’humor va ser el de Chaplin, els germans Marx i altres que ja no interessen a les televisions que dia rere dia ens fan badallar amb pel.licules poc atractives que ens obliguen a fer zàping per de tant en tant desensopir-nos o espantar-nos amb els espetecs i terrabastalls eixordadors dels efectes especials que ens sobresalten més que quan veiem un gol del Madrid al Barça. Gràcies a aquests cicles programats anys endarrera he pogut aconseguir una excel.lent videoteca amb films que m’han proporcionat molts moments d’alegria, una videoteca que amb el pas del temps ha quedat arraconada per la nova tècnica dels DVD que se’ls ha empassat. Ara ja no puc veure a Xarlot, a Harpo Marx amb la seva botzina – meec, meec!- a Tati amb les seves batzegades o a Keaton que a la meva infància li dèiem “en Pamplines”. Tot es va perdent. I si vull recuperar-los no em toca més remei que anar a un Vídeo Club (perquè ara no en diuen DVD Clubs?) per si per casualitat trobo algun d’aquests clàssics del cinema còmic d’antany. O sigui, que tots els vídeos-pel.licules que guardo en la meva cinemateca particular hauré de posar-los en bosses per llençar-los a les escombraries i cantar un respons per in saecula seculorum. Ja sé que em direu que tots aquests clàssics de cinema – en guardo tants!,- els puc passar a DVD, però em portaria tanta feina, que a la meva edat val més que m’ho deixi córrer. Per tant, haig de dir adéu a tots els meus divertits herois de joventut i a tots els meus clàssics com René Clair, Fritz Lang, Lubitsch, John Ford i tutti quanti. I especialment als meus herois del cinema còmic que des de la infància ja em van produir un gran impacte quan veig veure en una pantalla aquell còmic que li dèien Ben Turpin “el còmic dels ulls saltirons”. Aquells ulls que em van impressionar tant, que a la meva joventut me`ls vaig apropiar per a fer-los giravoltar pels escenaris de la nostra “província”, ulls que sempre va recordar l’entranyable amic Jaume Farriol qui digué en el comentari d’una obra de teatre representada en un teatre de la nostra ciutat: “Els ulls d’en J. O. són uns ulls que fan comèdia”. Ara ja són més tristos, però encara en les passades diades nadalenques se m’han giravoltat alegres en trepitjar l’escenari del teatre Municipal. És l’alegria de veure que en el teatre hi ha tanta gent que m’estima.

L’avi Oli