dissabte, 11 de febrer de 2012

Insomni d'una nit d'hivern

Aquest dissabte a la nit me l’he passat molt bé contemplant la pel.licula “Chico i Rita” a la nostra TV3. Fins i tot he allargat la visió escoltant a Àlex Gorina com entrevistava aquell xerraire de Mariscal del ninot Cobi que tant ens va fer exhibir-lo amb enganxines pels voltants de l’estany olímpic del Rem’92. He “disfrutat” amb aquesta peli plena d’animació i també amb la música cubana que sonava a tot drap en la pantalla televisiva. Engrescat amb el fòrum Gorina-Mariscal han passat els minuts sense que m’adonés que era ja massa tard per aquest avi. Així és que tanco la tele i m’en vaig a dormir. Però... pensant amb la peli i amb la
música del Chico i la Rita també em vé al cap l’altra Rita. Aquella que en el seu temps no ens van deixar veure perquè des de les trones parroquials de l’”Estadu Español” i amb les nostres del bisbe vermell ens van dir que si anàvem a veure la Gilda aniriem tots a cremar a l’infern dels banyuts, ja que la “Gilda” era una pel.licula classificada amb el número 4 que volia dir “gravemente peligrosa”. O sigui que els parroquians que es morien de ganes de veure la “Gilda” van haver d’esperar al cap de molts anys, en els temps anomenats de la transició i de l’allau de la televisió espanyola en pel.licules en blanc i negra. Fou allavores, quan tothom ben empotricat havent dinat davant les teles van poder veure el film al costat dels seus fills, perquè la “Gilda” ja portava el signe d’una estrella que deia que volia dir que era “autorizada para todos los públicos”.
Després d’havar vist el “Chico i la Rita” per la tele casolana, com he dit, me’n vaig a dormir. Però no hi ha maneres d’agafar el son. Em faig un tip de comptar ovelles i repassar els arbres de la carretera de la Fontpudosa, però les ovelles se m’esgarrien i els arbres em maregen. Llavors he pensat amb aquell gran animador còmic que era en Gila que deia que quan no podia dormir s’imaginava que donava voltes pels carrers recordant la seva infància i que es posava dintre les botigues fins que s’adormia. Provar de fer-ho, seguint la seva experiència endormiscadora. Pensant en un recorregut que podria fer per les voltes de la nostra plaça mahor. Començo per les voltes de dalt, visionant botigues antigues: a la casa de les Butinyanes veig com la vella Butinyana m’obre una capsa i m’ensenya llaços de “pajarita”, i em diu que m’els regala perquè em poden servir per fer comèdies al teatre del Catòlics.. Em fico a la casa del costat, (aquella Caixa de llums verds intermitents) que resulta que veig que és la sastreria de can Llorà amb les aparadors plenes de maniquís; a la vella Caixa de Pensions hi veig la porta enreixada que avui és al pati de la Pia Almoina; a can Petites em surt en Pepet Cilela; a cala Guenya hi veig sostens a l’aparador, i el bar del Rec Major es converteix en la botigueta de can Claramunt on jo hi anava a comprar el “Film Selectos” per retallar els “sants” dels artistes de cine i repassar les postals amb vistes de l’estany i de les escales i els arbres del passeig enlairat de la Indústria.
Però, jo no m’adormo. Llavors passo a les voltes de can Pons. I allí em poso a recordar els temps en que hi entrava per a cobrar lletres de canvi pel Banc on treballava. Encauat dintre el despatx que ara és cuina, espero que el senyor Antonio baixi del pis per a pagar-me les lletres. I m’entretinc en fullejar els exemplars de “La Il.lustració Catalana”, un record de l’avi de can Pons que com a subscriptor li portaven de la ferreteria de Can Saguer, on jo, de petit, també hi havia anat a comprar el Patufet i L’Esquitx. I pensant en Patufets m’he anat desparpillant. No hi ha hagut maneres d’adormir-me. Aleshores he pensat que potser hauria de seguir donant més voltes sota les voltes. I m’he dit: potser que m’en vagi al bar de can Grilló. Pero... alerta! Haig de mirar de passar-hi de llarg, perquè si entro al bar i prenc un cafè, llavors sí que no podré dormir.
Ara estic despert. Havent dinat faig un son- Em desperto i sento música. A la plaça fan el Carnestoltes. Hi vaig. Brrrrr!. Fa un fred que pela!

L’avi Oli