dissabte, 18 de febrer de 2012

La duquesa de Alba

Amb boca torta i ganyota guerxa se’ns va presentar conduint un carret de dolçaines per a obsequiar-nos a tots els que li havíem preparat l’homenatge. L’havíem convidat per menjar la botifarra del Dijous Llarder, però ens va dir que no podia venir perquè encara no estava del tot restablerta de la relliscada que havia sofert sortint de la dutxa. Vam enviar-li un Gmail dient-li que a Banyoles volíem dedicar-li un homenatge i que les dones i homes acollits a l’Hospital de Dia de la Clínica Salus esperaven amb emoció la seva arribada. Tots érem allí, amb els llorers al cap celebrant una festa romana. Allò semblava el plató de “La caida del imperio romano”. Tots alegrets i satisfets en veure arribar al maestro Comalatti amb la guitarra penjada i la trompeteta a la boca. I a en “Branyetti” amb el saxo penjat al coll esperant l’entrada de la Excelentísima per dedicar-li el “sapodoble “La cojita deliciosa”. I de cop i volta va entrar per la porta amb un “Ya soy aquí!” que causà la impressió de tota la “corte romana” enlloretada. S’havia acabat el Carnestoltes i quan pensàvem que passariem un Jueves Larderu sense les botifarres que la duquesa ens havia de portar, quina alegria la de tots els que havien celebrat la festa carnestoltelenca en veure arribar la duquesa que només d’entrar ja se’ns va posar al mig de la sala per dir-nos “Donde está el tablao?”. “Lo sentimos Excelentíisima, aquí no tenemus tablao. Només tenim cadafalcs.” –Da igual: venga, a por soleares!” ens digué fent giravoltar els dits. I ja em teniu els nostres “maestrus tocaores” envoltant la bailaora. I “venga palmas!”. La meva dona li va donar unes palmes una mica seques que havien treballat les dones de l’Hospital de Dia, i li va aclarir que no, que el que volia era “palmoteo, a ver si lo entienden ustedes de una vez”. I arsa i olé!. I fòte-me-les per quí!. Tothom reia. I en acabar la duquesa es va asseure. Estava cansada. Pobreta!, I tots fèiem reverències quan ella esbufegant ens deia que era “cinco vesses duquesa, i 18 vesses marquesa, 20 condesa i 14 vessses grande de España, i.... “ “Pari, pari!, ja en tenim prou!“
“Ja veus, qui ho havia de dir!, -deia en Tano- N’hi ha per caure de cul!!”. Els músics li van dir que “ahora uusted, eminentíssima, el que hauria de fer és enganxar-se darrera de esta gente i aser de vagón de tren para cantar i bailar El tren pinxo de Banyoles”. I si, si, es va enganxar i vam fer seguir-la voltant per tota la sala. Quan el tren Pinxo va arribar a l’estació, la Duquesa es va asseure esbufegant com un toro bravo. I llavors ens va dir que es deia Maria del Rosario, Paloma, Alfonsa, Victoria, i..i... no acabava mai. En Pep Branyas li va dir. I ja hi queben tots aquests noms en el seu carnet d’identitat?. I li va contestar. “Y eso que és?. I es clar, Pep, quines preguntes de fer tú també!”. En Joanet retratista li va dir que hauria de venir per sant Martirià a ballar sardanes I ens va dir que sí, i que ja hi posarà els diners per a construir un tablao perquè els mosaics de la Clinica rellisquen molt. I... ay, ay!. “Aguanteu-la que cau!. Aquesta dona es desllorigarà l’altre peu!”. Jo, amb el micrófon a la mà, i l’altra mà al seu clatell vaig poder ballar amb la Duquesa. I en acabat, es va treure la “falda de lentejuelas”,s’eixugà el maquillatge i aparegué el rostre d’una bella assistenta social que ens donà una gran alegria. Aplaudiments. I tot seguit el serviment de coca dolça i begudes per a tota aquesta gent que ha gaudit d’un espectacle improvisat dels que tot sovint es representen a l’Hospital de Dia de la Clínica banyolina.
Un cop les treballadores socials, auxiliars i voluntariat acompanyen amb cadires de rodes a les persones que han assistit al xou que els ha ofert el Grup d’Animació del Voluntariat de la Clínica, sento que una dona diu a un dels seus familiars: - “Saps?. Avui ha vingut la Duquesa de Alba. Hem riguuut!!!.

L’avi Oli