dissabte, 24 de març de 2012

Alegries de Quaresma

D’aquí poques setmanes ja haurem acabat la Quaresma. No sé si algú dels que em llegeixen sap el que és la Quaresma, perquè ara son molts els que s’han aturat al Carnestoltes i encara segueixen fent.ne. Els banyolins ja estem esperant el divendres abans de la Setmana Santa en que pels carrers cèntrics passarà la processó de la Mare de Déu dels Dolors. Mentrestant, els Manaies van assajant i d’aquí pocs dies ja treuran les enlluernadores corasses i les llances del seu nou estatge de l’església de la Sagrada Família de la plaça de Les Rodes. Mentrestant, als capvespres encara hi ha algú que pot escoltar els ram-ram pataplams dels timbalers manaístics que van assajant fent combinacions estrellístiques perquè tot surti d’allò més bé. I el diumenge següent ja serem al diumenge de Rams, i seguidament enganxarem amb la Setmana Santa fins arribar a la Pasqua. De la Quaresma i la Pasqua en vaig parlar ja fa molts anys en el programa de Ràdio Banyoles “Cròniques festives d’un temps passat”. I com que aquest avi va passar moltes Quaresmes elaborant palmes, doncs avui m’empalmaré en aquells records que si res més no, em rejoveniran una mica, i ves a saber, si potser algú s’interessarà per les nostres tradicions. Encara en queden alguns que recorden allò dels convidants i convidantes en que nois “ben trajats” i noies “enfarriolades” es passejaven pels carrers de la ciutat per encaminar-se cap a la parròquia de Santa Maria dels Turers en unes Hores Santes dedicades a “los jóvenes y doncellas de la ciudad”. D’aquells records antics podem trobar-ne avui informació en escrits de Jaume Farriol o bé en fotografies arnades publicades en llibres i a la premsa banyolina. EL cas és que començàvem o gairebé acabàvem les setmanes quaresmals amb la festa del Diumenge de Rams, després d’haver passat sis setmanes de Quaresma que acabaríem en dies tristos, dolços i jolius. De dolços ho eren molt, ja que a Banyoles comencàvem amb la brunyolada quaresmal que rematava la processó dels Dolors, quan un cop finalitzada s’anava a casa dels pendonistes a buidar safates de brunyols. Allí hi èrem tots, parents, amics, coneguts i manaies, menjant i bevent moscatell. Els joves, sobretot, s’hi aprofitaven, perquè com és natural havien agafat gana caminant a pas d’anar-hi anant amb el ciri a la mà. I la processó encara dura!, -i les brunyolades a casa dels pendonistes també!, i que per molts anys la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, el manípul dels Manaies i la parròquia de Santa Maria dels Turers puguin anar seguint aquesta bella tradició que ja ve arrelada del temps de la Guerra del Francès – el 1810- quan es destruí el convent dels Servites al Puig de Sant Martirià, i aquests van haver d’espavilar-se per poder baixar a la vila i habilitar una petita esglesiola i nou convent. Bé, la història és molt llarga, però la qüestió és que a la plaça dels Estudis encara avui la processó s’hi atura i , en record i memòria, es canta una Salve davant del Museu Darder, perquè es allí on hi havia el convent dels Monjos Servites que foren els que iniciaren la processó.
Recordo que cap allà a les 12 de la nit del dia de la processó, - en les dècades dels anys 40, 50 i 60 del segle passat- encara es podien veure pels carrers de Banyoles alguns joves alegres cantant la Taitona o fent de mariachis amb l’”Ay Jalisco no te te rajes” o la “Malagueña salerosa”. I al cap de dos dies ja érem al Diumenge de Rams amb la benedicció de palmes, palmons i llorer a la plaça. La palma la portaven les nenes, i algunes hi penjaven rosaris amb els grans ensucrats que es fonien a les seves boquetes infantils. Anaven a casa dels avis per dir-los-hi “Esteu bo, padrí?”. I el padrí o la padrina els feia venir salivera en regalar el tortell de crema enfarinat de sucre. I seguidament començava la Setmana Santa seguint la comitiva de les Quaranta Hores cap a l’església on després de l’Hora Santa, tothom s’encaminava fins a un cafè de la ciutat –generalment era el del Círcol de Catòlics-, i allí, els convidants o convidantes feien asseure els assistents que els havien acompanyat a l’església i per tot el “ball de passada” amb l’orquestra pels carrers de la ciutat. I començava un repiscolabis a base de brunyols i moscatell bevent sense parar, fins a l’empitufament.
Al cap d’un parell de dies de repòs arribàvem a Dijous Sant, i seguint la tradició banyolina, a totes les cases es feien brunyols. Era una Setmana Santa brunyolera. En aquells temps ho celebràvem tot a base de brunyols i vi bo. I quan els Divendres Sant anaves a les esglésies per fer les Visites acostumades en els altars que en dèiem “monuments” carregats de ciris, palmes i palmons i t`’agenollaves per resar una oració davant de la imatge del Crist crucificat, en passar pels carrers del barri Vell trobaves veïnes als portals de les cases que et saludaven i et deien: “Què?. Ja heu fet els brunyols?. Entreu, entreu que tastareu els meus!”. Tothom feia brunyols!. I vinga a entrar a casa de la Quimeta, de la Pepeta o la Marieta, a tastar-los i a fer beguda per sortir-ne alegrets i aixaliats.
I quan s’havien acabat els brunyols ja havíem arribat a la Pasqua florida per anar a escoltar les Caramelles. La setmana entrant les cantarem.

L’avi Oli