dissabte, 3 de març de 2012

Anècdotes i tipus banyolins (II)

En Cervera.- En Tià Cervera era l’home del “blat segat”. Estirat darrera uns matolls, aquest caçador furtiu vigilava les “gotlles” amb el filat i el botet a les seves mans En Tià era caçador de guatlles – gotlles¨” en dèiem-. Els ensarronava totes amb la bossa del botet fent “miu-miu” dient “blat segat, blat segat” fins que les tenia enredades a la xarxa. No solament venia les gotlles sinó que també les regalava a senyors que li feien algun favor. Segons el “cronista oficial de la Ciutat, Antoni M. Rigau, sempre podia anar mudat gràcies al vestuari que alguns ricatxos de la ciutat li regalaven. Acostumava a assistir als enterraments de gent adinerada perquè sabia que li regalarien roba d’abric del difunt. A l’enterrament del senyor de can Trull (Lluis Coromina) hi anà carregat amb l’abric als braços. En aquells temps, quan es moria una persona, els de la casa del difunt guardaven la roba per a donar-la a alguns necessitats. Alguns deien: A qui la donarem?. A en Cervera!. A l’hivern sempre l’havía vist engualdrapat amb un abric llarg fins als peus que ves a saber de qui era.. Abric pelut, vestit negre i barret tou. Així el vèiem moltes vegades pel carrer. Rentava la seva roba davant del safareig públic de la figuera d’en Xó al carrer de Sant Martirià. (1). Es vestia i es desvestia davant del rentador. Tant li feia que no li treiessin l’ull de sobre les dones que xafardejaven al safareig contemplant-lo com s’ensabonava o esbandia unes calces. Segons Rigau “a vegades els hi engegava un sermó pacifista o deixava caure alguna frase intencionada”. Algun miquel se’n devia emportar!. Quan estenia les peces xopes sobre l’herba cantava Els segadors seguit del Kirie Eleyson. Es recolzava a l’arbre i feia la migdiada mentre esperava que la roba s’eixugués
Diuen que a la seva joventut alguns dies es llevava molt apocalíptic, fent baixar foc del cel i pronosticant calamitats veient passar l’Anticrist per sota les voltes de plaça.. Que era xerraire, això si, segur!. Però en Tià no era un captaire, si bé acceptava amb bon gust alguna tomata, un bitxo o una poma que li regalaven les dones verdulaires del rengle de la plaça. No era pas un mal educat, no. Fins i tot, estintolat al seu arbre davant del rentador de la figuera , solia dir a les dones que la seva mare era professora i el seu pare, “professó”. Diuen que en Rafel Hostench (àlies Tocatabal”, li va dir que “tu no has arribat ni a ball de passada !”.

Aquest era en Tià Cervera que jo recordo: rexinxolat, de rostre empebrotat de vermell, veu rogallosa, ulls riolers, i sempre arrossegant els peus i arriant damunt seu l’abric del senyor de la farinera de can Trull.

1.- Segons tinc entés, en Xó era un parent dels Brugada, o sigui dels de can Teixidor del terme. En temps antic, la figuera d’en Xó era gairebé als defores de Banyoles. En Xó tenia una aca i quan volia que s’aturés deia Xooó!. D’aquí ve el motiu.

L’avi Oli.