dissabte, 10 de març de 2012

"The artist": el banyolí artista del cine mut

La pel.licula més premiada en els darrers festivals de cinema ha estat” The artist”, una evocació del cinema mut. Nosaltres, a Banyoles, també hem tingut un artista del cine mut. Era el que orientava els espectadors en el temps de les pel.licules silents. Es deia Celso Mas i es dedicava a picar llaunes fent-ne canaleres en el seu obrador del carrer de Guimerà on també hi venia banyeres completes amb lavabo, water i bidet en el temps en que només es banyaven quatre ricatxos perquè tothom es remullava a casa seva amb palanganes, i a l’estiu es ficaven de peus a l’estany per escatar-se la carcanada. La seva afició al “taiatru” i la seva divertida xerrameca el feren popular quan es ficà dintre la sala del Principal a la plaça de la Vila Vella (avui plaça del Teatre) per orientar al públic explicant de forma molt particular les incidències dels arguments de les pel.licules mudes. En Celso se les empescava totes per tal de que el públic no s’avorrís, i era capaç d’inventar-se dotzenes d’acudits i rodolins per distreure els espectadors, i quan a la pantalla sortia l’actriu Gloria Swanson, no li costava res d’inventar-se un rodolí dient: “Ara la guapa Eswansón – s’ha ajagut per fer un bon són”. I quan seguidament sortia el galant intrús del bigotet retallat, contemplant a la “vampiresa” darrera la cortina, deixava anar un altre rodolí: “I el dolent que es diu Ramon – ara li treurà la son”. El públic, el majoritari, que sempre ha anat al cinema per a divertir-se, reia de debò amb les ocurrències d’en Celso que s’en fumia de les estripades de bruses, de la mímica, dels gestos esgarrifosos i les ondulacions de la Eswansón. Les pel.licules de la Swanson es van passar també als cinemes Vila, Modern i Mercantil. Els títols eren atractius: “Corazones y chispas”, “Macho y hembra”, i altres coses semblants.
A en Celso llauner se li va acabar la feina amb l’aparició del cine sonor. Ja era trist això de no poder passejar-se pels passadissos i els laterals del cinema resseguint el cos de la Eswansón... o el de la Dolores del Rio que a la pantalla exhibia uns “taparrabos” que en deien “sarongs” de tahitiana.
En Celso Mas era baixet i esquifit i en escoltar la seva veu hom pensava com devien ésser-ne de divertides les seves explicacions. Van anar passant els anys, i un dia que el vaig veure soldant llaunes en el seu obrador vaig entrar-hi per fer petar la xerrada. En dir-li que feia poc que vaig anar a veure una pel.licula en la que hi actuava la Dolores del Rio, el seu rostre s’animà recordant els temps passats: “ Ui, aquesta!, ja li deuen haver sortit arrugues, però en els meus bons temps havia explicat moltes pel.licules d’aquesta morenassa. Tenia unes trenes llargues que li arribaven fins als parpals. Quan sortia a la pel.licula “Evangelina” pasturant pels prats, jo ja li deia: “I ara, la Dulores maca - se’n va a munyir la vaca!”

Segurament que dec ser dels pocs que encara recorden haver vist a en Celso Mas actuar en el teatre. El vaig veure fent comèdia a l’escenari de can Xampinya, actuant en una escena de la sarsuela “La alegria de la huerta” en la que formaven un grup de músics esguerrats en el que ell era el “Tio Piporro”; en Franxesc del cafè (“El Flauta”); l’impressor Friselda,(“El Fogot”); en Cufí de les bicicletes (“El Troncho”); el Ros Nenes de les Peixeteries (“el Caja”), i en “Lorensu dels sellos” (El Trompa”) ”. De tota la colla de músics esguerrats, ell era el que sobresortia perquè feia el coix. I creieu que el públic reia de debò contemplant aquells tipus populars banyolins que en la nit del primer de gener del 1943 oferien al públic la seva darrera actuació a benefici dels Reis dels Pobres, un gest que honorava i calia agrair també a aquest home baixet, alegre i cridaner que formà part de la vida de tota una època.

Jo, ara avi, puc evocar aquells moments del cinema mut perquè els meus pares m’ho van explicar, ja que van ser ells els qui van poder contemplar les pantalles platejades on un focus desprenia les imatges mentre escoltaven en Celso llauner que els feia riure amb aquella gracia ingènua que omplia les sales de rialles i un món de il.lusions que traspassant la barrera de l’esplai burlesc de l’home explicador menava la gent a delectar-se amb la contemplació de les actrius i actors d’una època que ha deixat petja en la història del cinema, més enllà de l’anècdota purament local i evocadora d’un temps festiu ja passat en l’època del cine mut que ens fa reviure el film “The artist”. Ara, després d’aquest film i el de Martin Scorsese sobre Mèlies podria arribar una pluja d’evocacions cinematogràfiques silents. Potser seria l’hora de que ho aprofités el nostre Albert Serra per fer reviure les històries del menut, alegre i divertit llauner i explicador de pel.licules, Celso Mas.

L’avi Oli