dissabte, 17 de març de 2012

Els "miracles" de Guèmol

Quan es tenen molts anys a sobre, de tant en tant els ulls s’il.luminen i ens mostren en flashbacks i ràpids flashos, panoràmiques i primers plans d’una ciutat com la nostra que encara seguim retenint en els records viscuts en la infantesa. Avui, el meu flash m’ha fet veure la plana riallera de les hortes de Guèmol, replena de verdor, tal com era abans de l’urbanització dispersa en l’actualitat. La plana de Guèmol era rica i ufanosa amb les hortes que produïen els millors enciams, les millors escaroles i tota la millor gamma verdulenca que gairebé cada dia ens omplien els plats casolans amb excel.lents amanides. ”Aquesta escarola és de les hortes de Guèmol – em deia la meva mare en posar-me el plat a taula- és la millor del món.L’he comprada a la dona d’en Nè al rengle de la plaça” (les “dones del rengle” ocupaven diàriament un espai al mig de la plaça on venien els productes de les hortes del terme banyolí). Imagineu-vos la plana de Guèmol sense la carretera o passeig de mn. Constans. Només hi havia la masia de can Cisó i el veïnat de més avall, de can Nè i de can Serafina, i a la dreta, el Puig de Guèmol, que es distingia altiu des de la fèrtil plana de les amanides. Un camí, que començava al passeig de la Indústria, -al començament de l’actual carrer Baldiri Reixach- travessava les hortes i ens portava a can Cisò, on tot sovint hi vèiem sortir la noia de la casa –la Cecília de Guèmol- que traginava cantines per encaminar-se cap al centre de Banyoles a repartir llet a domicili. A Guèmol s’hi anava molt a prendre el sol i a contemplar els hortalans com treballaven amb els aixats a les mans cuidant la seva fèrtil i extremadament productiva terra. I a Guèmol s’hi anava com aquell que diu en aplec el dia que a l’esglesiola del Remei hi feien “funcions” (ep!, funcions religioses!), i molt especialment per Setmana Santa on una corrua de gent hi anava a visitar el “monument” de l’altar. En el mes de maig també s’hi solia veure gent matinera que anava al “mes de Maria”, però sobretot la gentada hi afluïa per la festa del Remei, que era al segon diumenge d’octubre.
Si us haig de ser franc, l’esglesiola de Guèmol em produïa pànic. I és que quan entrava dintre la nau, ja se’m posava la cara blanca com la cera en veure unes enormes estibes de cames, braços i peus de cera penjats per les parets. Feia impacte veure aquella exposició cerística amb tot un assortit estructural anatòmic on a més a més s’hi veien una munió de quadres pintats a l’oli que eren tot un prodigi de força creadora. En deien” els exvots”.
Els exvots eren quadres que els fidels a la Mare de Déu del Remei havien encarregat a algun artista pintor en compliment d’un vot o en record d’un benefici rebut. Per exemple, si una persona havia patit un accident sortint-ne sa i estalvi, la família anava a portar l’exvot al Remei en acció de gràcies. Hi havia quadres pintats en els que s’hi veien accidents, com un carro que passava damunt d’una persona; una euga que s’esvera i es tira sobre l’home; una bala de palla que cau sobre l’esquena d’un pagès, i altres accidents semblants. El pintor hi solia dibuixar, a més a més de l’accidentada escena, la Mare de Deu del Remei envoltada d’angelets celestials. Si la persona s’havia trencat un braç o una cama, quan estava curat, el primer que solia fer és anar a la pastisseria de can Figueras al carrer Major, a comprar un braç o una cama de cera, que el botiguer tenia exposades a la façana de la botiga. I es portaven cames i braços a l’esglesiola per col.locar-les en aquella espècie de museu de figures escapçades de cera. Per la Quaresma, en els dies de mercat, era ja una cosa típica contemplar braços i cames encerats a la confiteria. No, no eren pas de sucre, eren de cera autèntica i anaven destinats a ser exposats a la paret interior de l’esglesiola del Remei. I això era molt seriós en aquells temps. Penseu que aquestes figures de cera tenien el valor de testimoniatge de gràcia i agraïment, i que moltes vegades se certificava davant de notari, es predicava al poble i s’inscrivia als llibres de miracles.
D’aquestes petites obres d’art de la pintura d’exvot, en va quedar entusiasmat l’artista Santiago Rusiñol, amic que era del pintor Manel Pigem Ras qui l’havia acompanyat a l’església del Remei de Guèmol. Tan encantat en va quedar en Rusiñol que se li va ocórrer d’escriure una obra de teatre. I en efecte, en va sortir “El pintor de miracles”, comèdia ambientada a Banyoles on hi veiem un pintor,pare de família nombrosa que es dedicava a pintar miracles (exvots) per a sobreviure.
(L’obra “El pintor de miracles” s’ha representat tres vegades a Banyoles. En els anys 40, el personatge del pintor anà a càrrec de Jaume Baus; en els 50, el pintor va ser aquest avi Oli; i en el Municipal, en un homenatge a Rusiñol, se’n feu càrrec l’inoblidable i sempre recordat Enric Tubert amb la presencia d’en Xavier Vilanova en la figura de Rusiñol).
Ara, l’esglesiola del Remei de Guèmol ha quedat força abandonada allí al mig de les urbanitzacions. Pots anar-hi passejant, si!, a prendre el sol, i a fer-hi alguna visita –a les cinc de la tarda dels diumenges l’esglesiola resta oberta-. Ja no hi ha el camí ral, i els que hi vagin xino-xano hauran d’anar en compte en travessar una carretera amb un trànsit vertiginós. De totes maneres, val la pena fer caminades per aquests nostres contorns on podem contemplar les petites esglesioles, moltes d’elles abandonades com aquesta del Remei de Guèmol.

L’avi Oli.